Espais sense barreres

La vida està plena de barreres i entrebancs, però encara és més difícil poder superar-los si una persona pateix algun tipus de limitació física i la via pública o els edificis als quals ha d’accedir no compleixen la Llei d’accessibilitat. La Comissió Nacional de Valoració (Conava) va registrar l’any 2018 un total de 1.406 persones amb algun tipus de diversitat funcional al país, de les quals una és Jordi Casellas, invident des de fa 20 anys a causa d’unes complicacions per un despreniment de retina en un ull, que després li van afectar l’altre. “Andorra no està gaire preparada en el tema de l’accessibilitat, almenys per a la meva discapacitat visual. Sobretot els encreuaments, que no estan marcats a ter­ra amb marcatges per saber si estic en un semàfor o una entrada d’un pàrquing. Es pensen que amb un xiulet al semàfor ja està tot fet, però no és així”, exposa Casellas, que va tot sol pel carrer amb l’ajut del gos d’assistència. Del mateix parer és la presidenta d’Amida (Associació de Persones amb Diversitat Funcional del Principat d’Andorra) i representant andorrana de l’Institut Guttman, Agustina Grandvallet, qui afirma que “encara hi ha moltes barreres arquitectòniques que cal eliminar per tal de poder garantir l’accessibilitat universal”, un concepte que té com a objectiu aconseguir que els espais siguin inclusius per a tots els ciutadans, on no es discrimini ningú per la seva condició o limitació, a fi que tot­hom pugui participar en la societat en igualtat d’oportunitats i no se senti exclòs.

En Toni, esportista de tota la vida que fa 20 anys que pateix esclerosi múltiple, manifesta el seu descontentament pel que fa a l’administració i a alguns ciutadans: “Políticament ven molt dir que una parròquia és accessible, allò de ‘no deixar ningú enrere’, però no és veritat. La realitat és que aquest accés no està controlat ni regulat, qualsevol ve i es posa al teu aparcament.” Tant ell com el seu pare han trucat diverses vegades al servei de circulació d’Escaldes: “Dius que la plaça per minusvàlids està ocupada, però no hi ha resposta ni solució. Les institucions haurien de fer complir la gent i que no ens treguin els nostres drets, ni que sigui per dos minuts.” A banda d’això, també es queixen que, quan neva, el comú posa la neu només a les places de minusvàlids, i que poques en tenen perquè a sobre els les prenguin des de la mateixa administració. El seu pare exposa la situació que es viu a la piscina de la mateixa parròquia, on hi ha una manca d’accessibilitat: “No hi ha on agafar-se a les dutxes per a invàlids o, per exemple, jo mateix he de pujar per la rampa de la piscina en Toni, i hi ha un punt on les rodes no toquen a terra.” La presidenta d’Amida explica que un usuari de l’associació amb problemes de mobilitat en una cama va patir un accident a la piscina per no haver-hi agafadors a dins. El resultat d’aquesta manca de facilitats va ser un aixafament de vèrtebres que va comportar una operació d’urgència.

A banda d’aquests problemes també existeix la dificultat de pujar als autobusos o a les voreres. Una usuària de l’associació per l’esclerosi múltiple, la Cristina, ho viu de primera mà: “Si arrossegues una cama has de fer un esforç per aixecar-la o agafar-te per pujar a les voreres. Hi ha rampes que no compleixen els mínims, ni se t’acut baixar-les, hi ha d’haver un desnivell acceptat. També passa amb els caixers automàtics o els botons dels ascensors, que moltes vegades no estan a l’alçada d’una cadira de rodes.”

L’Agustí Sáez pateix d’espina bífida des que va néixer, però això no li impedeix anar tot sol pel car­rer: “El país ha millorat molt però encara es podria millorar més. El que és el centre d’Andorra la Vella, Sant Julià i Escaldes, està prou bé, però en d’altres parròquies ja és més complicat. Al Pas, anar al lavabo és gairebé impossible. Vaig haver d’anar a un hotel i no estava adaptat.” També creu que les voreres d’alguns carrers secundaris són massa altes o que la pintura dels passos de vianants rellisca quan vas amb una cadira de rodes.

Grandvallet observa que hi ha un dèficit d’accessibilitat en les línies d’autobusos, que no totes estan adaptades, i reivindica que des de l’associació el que volen és la ratificació de la Llei d’accessibilitat: “El que volem demanar en l’àmbit ministerial és la ratificació de la llei, que ens doni el poder de reclamar tot allò que estava en cartera dels partits polítics i que es tiri endavant, perquè finalment estem parlant de persones, que és el que importa.”

Sobre totes aquestes queixes del col·lectiu, des de l’àrea d’Urbanisme del Govern, Cristina Antelo afirma que ja han arribat a l’executiu i s’han posat en coneixement dels corresponents comuns, l’administració competent, perquè prenguin accions per corregir aquests aspectes i vetllin pel bon funcionaments dels espais. “Cal que els comuns comencin a prendre consciència de l’accessibilitat perquè tenen molta feina a fer i s’hi han d’invertir molts més esforços. Amb la nova concessió de les línies d’autobús s’ha previst que, a mesura que s’hagin d’anar renovant els autobusos urbans i interurbans, aquests hauran de ser accessibles”, explica, i afegeix que les línies de les parròquies més cèntriques ja disposen de la majoria d’autobusos de pis baix.

INCIVISME AL VOLANT

Aquests problemes, però, no només els tenen amb l’administració, sinó també amb alguns dels ciutadans. El març del 2018 Grandvallet va detectar i alertar de l’ús de targetes falses de mobilitat reduïda als cotxes per tal de poder aparcar en places per a diversitat funcional. Des de l’associació tenen clar que, de cara a la tardor, faran una campanya de sensibilització per tal de conscienciar la població: “Hi ha persones que es pensen que és fàcil anar amb una cadira de rodes i no és així. Nosaltres tenim les nostres dificultats i si tenim uns llocs destinats per aparcar, que en són pocs, és perquè patim problemes i els aparcaments ens ajuden a tirar endavant en el dia a dia.” La presidenta agrega que la cònsol menor d’Encamp, Esther París, va recollir la queixa i la va traslladar a una reunió de comuns: “Ens van dir que començarien a sancionar aquelles persones que no portessin legalitzada la targeta. Jo espero que el nou ministre d’Afers Socials, Víctor Filloy, s’hi posi i comenci a valorar si realment s’ha de multar o no a aquelles persones que no respectin el que estableix la llei.” La presidenta de la Federació Andorrana d’Associacions de Persones amb Discapacitat (FAAD), Anna Par­ramon, té algunes idees per evitar aquest ús indegut de les targetes: “Això s’ha de legislar d’alguna manera, ja sigui posant una fotografia o el nom de la persona. Haurien de vincular cada targeta amb un vehicle per tal d’evitar que algun familiar l’agafi.” D’aquesta manera, diu, el servei de circulació podria verificar la identitat i multar tots aquells que no hi estiguessin vinculats.

FIL A L’AGULLA

De recollir les queixes d’aquest col·lectiu se n’encarrega la FAAD. L’entitat va arribar a un acord amb el comitè d’accessibilitat pel qual totes les reclamacions que poguessin arribar a la federació les aglutinaria i les faria arribar al responsable d’Ordenament Territorial, que forma part d’aquesta comissió. Parramon creu que Govern fa el que pot i els comuns posen fil a l’agulla, “però se’ls han de dir els canvis a fer, que vigilin amb voreres o aparcaments, per exemple. S’hauria d’intentar atorgar els drets que té el col·lectiu per tal de facilitar la vida de les persones que tenen algun tipus de discapacitat”.

El ministeri d’Ordenament Ter­ritorial va redactar el Manual de bones pràctiques en accessibilitat universal el març del 2018, un llibret que dona recomanacions per atendre tots els tipus de diversitat funcional, ofereix unes directrius per fer els espais accessibles i utilitzables per a tothom i exposa les diverses tipologies de discapacitat funcional. La degana del Col·legi Oficial d’Arquitectes d’Andorra (COAA), Zaida Nadal, explica que al país “hi ha normativa des del 1995 amb la Llei d’accessibilitat, que s’ha d’aplicar obligatòriament en obra nova, així que se suposa que els edificis haurien d’estar bastant adaptats. Des del COAA hem de complir amb l’accessibilitat, i l’administració té una data límit per adaptar-s’hi també”. Aquesta data és el març del 2020, quan els comuns hauran d’haver corregit les principals mancances d’accessibilitat en edificis i espais públics de cada parròquia. Antelo indica que el país ha fet grans esforços en la matèria durant els darrers anys, com l’impuls de projectes per millorar l’accessibilitat de tots els centres escolars del país, on s’han invertit 1,2 milions d’euros, però assegura que s’ha de seguir treballant: “Govern ha redactat un catàleg d’accessibilitat per a cada comú on es recull i es valora el grau d’acompliment per a cada edifici o espai públic. Aquesta documentació ha de servir perquè els comuns posin fil a l’agulla i corregeixin tots aquells aspectes que no s’ajusten a la normativa d’accessibilitat vigent.” Els comuns, per la seva banda, han començat a aportar algunes primeres comunicacions en relació amb els seus representants i amb la priorització de projectes.

La cònsol major d’Escaldes-Engordany, Trini Marín, va informar que el departament d’Urbanisme treballa en els espais perquè s’adaptin a les necessitats de les persones amb diversitat funcional. Alguns d’aquests projectes són les reformes que s’estan fent al comú de la parròquia, adaptant el bany de la cinquena planta i posant un ascensor especial per tal de poder-hi arribar. També va comentar que a l’avinguda Carlemany es va posar terra podotàctil per a les persones amb visió reduïda i que s’està treballant amb l’ONCE a les piscines per fer una correcta senyalització. Una altra implantació que estan duent a terme és la de facilitar els punts de pagament dels aparcaments. La cònsol també manifesta que quan vagin arribant més queixes aniran fent les actuacions adients.

Per assegurar que els objectius es compleixen, es va impulsar la comissió d’accessibilitat, de la qual és president el pilot Albert Llovera, qui vetlla pels interessos del col·lectiu i assessora en tot allò a millorar o modificar. El president opina que “tot i la complexitat del terreny d’Andorra, s’ha fet una feina molt important per facilitar l’accés a les persones amb mobilitat reduïda. S’ha anat treballant bastant al llarg dels anys. Potser sí que s’haurien de millorar els carrers perifèrics o posar més places d’aparcament per a discapacitats”.

CANVI DE MENTALITAT

Des de les associacions i els mateixos usuaris es fa una crida perquè hi hagi un canvi de mentalitat en els ciutadans a l’hora d’utilitzar, per exemple, les places d’estacionament destinades a diversitat funcional. En Toni exposa la falta de sensibilitat i civisme d’algunes persones que s’ha anat trobant al llarg dels anys: “Jo no dubto de la mala fe de la gent, però només escarmenta si se la sanciona. El més greu és que saben que et prenen el lloc de minusvàlid, saben que ho fan malament, però et diuen que només és un moment. Ells tenen moltíssims llocs per escollir, nosaltres només un trosset. Que els respectin.” L’accessibilitat universal garanteix que tothom pugui circular a les vies públiques, vagi amb bastó, cadira de rodes o simplement tingui una limitació temporal, gràcies a unes facilitats per a tot­hom, sense discriminacions de cap tipus. El pare d’en Toni ho té molt clar: “Una persona pot estar bé avui però la vida dona moltes voltes i no sap com estarà demà. Així que aquesta accessibilitat és important per a tothom.”

ELS ERRORS DEL MANUAL QUE ES VAN CRITICAR

El Manual de bones pràctiques en accessibilitat universal va provocar bastant enrenou entre la població a causa d’alguns errors en la diferenciació de les discapacitats. A les pàgines 9 i 10 se separen les discapacitats funcionals de les físiques. Entre les funcionals, fa una diferenciació per tipologia. “Les discapacitats intel·lectuals i mentals: són aquelles persones amb disfuncions que redueixen la seva capacitat de raonament o aprenentatge, com la dislèxia, l’afàgia, el retard mental, l’autisme, la psicosi infantil, o la paràlisi cerebral. Les discapacitats auditives: són les que produeixen limitacions per comunicar-se, com l’audició reduïda, la sordesa, la hipoacúsia o la sordmudesa. Les discapacitats visuals són aquelles que comporten poca agudesa o fatiga visual, ceguesa, poc cromatisme o fotofòbia. Desconeixement de la llengua: turisme i immigració.” Un dels primers errors que s’ha criticat molt del manual és el fet de tractar el turisme i la immigració com a discapacitat funcional. La presidenta de la FAAD, Anna Parramon, valora que s’ha fet amb bona intenció i entén el missatge que s’ha volgut transmetre, tot i que potser no de la forma correcta: “És cert que els turistes tenen una dificultat per orientar-se dins un país, van atabalats i potser no troben el que necessiten. El que s’hauria de fer és posar senyalitzacions grans per tal de trobar allò que busquen. Això és el que aniria millor per a les persones que pateixen d’autisme o TDAH.” El segon error que s’ha criticat és la inclusió de les dones embarassades dins l’apartat de les discapacitats físiques. El manual les separa en 10 punts diferenciats: “Problemes per mantenir l’equilibri. Persones fatigades, malaltes o d’edat avançada. Obligació d’utilitzar un braç o una mà no dominants. Talla reduïda o gran volum corporal. Trasllat de càrregues pesades. Mobilitat reduïda. Persones en cadira de rodes. Dones embarassades. Infants amb cotxet. Portament d’infants a coll.” Parramon opina que és un error tractar les dones embarassades com a persones amb una discapacitat física, però entén que es tracta d’una limitació temporal que dificulta certes accions: “Hi ha pujades que tenen massa desnivell, i si estàs embarassada de molts mesos se’t fa del tot impossible pujar. També és complicat anar amb cotxet a determinats llocs.”