Llars plenes

Xifra rècord de naixements, però a la baixa. El 2018 es va tancar amb l’arribada de 543 nadons, el mínim en 30 anys i un nou exercici del descens iniciat després dels 875 nens del 2008. El cas andorrà no és únic. A Espanya hi ha un 30% menys de naixements en l’última dècada i a França la natalitat baixa per quart any consecutiu. La mitjana revela que cada dona del Principat té poc més d’un fill, però hi ha parelles que desafien les estadístiques. “Som famílies normals que hem optat per un altre projecte de vida”, subratlla Raquel Roca, mare de la Vera, la Martina i l’Alejandra, i embarassada del Pau, que naixerà a l’agost, mentre les nenes reclamen l’atenció perquè totes volen explicar com s’organitzen amb llistes per repartir tasques o marcar qui no ha estat endreçada; ensenyar els cartells que fiquen per reclamar privacitat quan alguna vol estar sola a l’habitació dels jocs o la llitera triple on dormen. Un sistema creat per la mare per canalitzar la vitalitat de les nenes que el pare, Jaume Pol, president de l’Associació de Famílies Nombroses, reconeix que “em desborda” quan demanen el seu moment d’atenció i ella assegura que és el gran repte: “Trobar temps per personalitzar per a cadascú i el que a d’altra gent l’aclapara a mi m’estimula.”

Perquè les llars de famílies nombroses són habitatges plens d’espais compartits i amb una activitat física i emocional intensa. Jaume Pol destaca que “les tres nenes tenen una unió i unes complicitats úniques”, i Gema Dolz, mare del Jordi, la Cayetana, la Sofía, l’Alejandra i el Tomás, nou anys el més gran i set mesos el benjamí, descriu que “és una feina sense treva els 365 dies i passa molt més ràpid, hem pogut tenir cinc fills, és el nostre projecte i s’ha de gaudir”. Coincideix amb el marit, Jordi Carreras, que “és molt gratificant la feina d’educar-los i veure que pots influir en el seu futur”, i recalca que han viscut amb emoció el naixement de cada fill “perquè cadascun és únic i irrepetible i ets capaç d’estimar diferent”, i valora com “una oportunitat per a ells tenir germans. És treball cooperatiu tenir una família gran i cadascú col·labora amb la seva capacitat, sigui tirant un bolquer o penjant la jaqueta”, mentre encoratja a fer-ho l’Alejandra, de dos anys.

Els Carreras Dolz no van planejar el nombre de fills però provenen de famílies molt grans i han repetit l’experiència perquè “som vuit germans i és la millor herència que m’han deixat els pares”, comenta Gema Dolz, alhora que el marit reclama “la llibertat de poder decidir tenir fills que moltes vegades no s’entén, no hi ha consciència que pugui ser discriminatori i hi ha el prejudici que es fa per creences religioses”. Per Daniel Lardies, marit de Carlota Badet i pare de l’Éric, el Marcos i la Cayetana, venir de llars amb tres germans ha estat una motivació. “Jo tenia suport de les meves germanes, la relació és fantàstica i volia que els meus fills tinguessin això, poder comptar amb els germans és important”, destaca ell, recordant que quan es van conèixer van aclarir “que ens agradaven les famílies grans i els dos volíem tenir nens”, i no descarten ampliar-la en breu “perquè el gran canvi va ser d’un fill a dos”, estima ella. La vivència de gaudir amb els germans ja l’experimenta el fill gran d’Anabel Caetano, l’Alejandro, de 17 anys, que assegura que amb l’Allande, l’Aitor i la Lola “ho tens tot, perquè el que no té un ho té l’altre, i si necessito diners per comprar-me una cosa el meu germà me’ls deixarà i ens protegim molt”, mentre la mare ressalta “la unió especial que hi ha entre ells, formem una pinya”, i que sempre havia desitjat tenir almenys tres fills.

“ANYS FENT MALABARISMES”

Hi ha qui no tenia previst passar de la parelleta. Lluís Alloza i Olga Mizikina eren pares de l’Erik i el segon fill es va convertir en bessonada amb l’Oliver i el Roger. Una situació que “mai hauria pensat”, indica la mare, i que va obligar la parella a adaptar-se al trencaclosques de cuidar tres petits sense suport familiar amb una vivència emocional intensa, “perquè hi ha guarderies fins a les vuit i esplais, però tu el que vols és estar amb els fills”, reflexiona Olga Mizikina, que rememora les dificultats: “Quan havia de tenir els nens va venir ma mare però som russes i el visat per estar a Andorra només era per ser-hi un mes seguit.” El matrimoni incideix en la “sort que han tingut” per compaginar feina i família “per la bona voluntat dels caps”, però lamenten que “en no estar regulat tot depèn de l’empresa o del superior”. Després d’anys “fent malabarismes i com que ella estava millor valorada professionalment vaig prioritzar estar jo més amb els nens”, relata el pare, que va canviar de feina. “La condició era la flexibilitat horària i ara estic a FEDA, que està superbé perquè està pensat per conciliar i sortir a les cinc com els nens”, i la família viu una etapa menys estressant “perquè tots dos a aquest ritme mentalment és inaguantable”, assenyala Olga Mizikina. I afegeix que “la gent que pot estar amb la família rendirà molt millor a la feina que si està intentant escapar-se”, perquè té clar que podria contractar cangur, però “la mare vull ser jo, els he parit i ara què faig, m’aparto i guanyo diners? No vull això. El més dur és que no puc donar el temps que vull als fills, és tot en dues hores i em parteix el cor quan tots tres em reclamen. És una pressió, gratificant però pressió, i has de tenir força mental”.

Una realitat viscuda a casa dels Lardies Badot, que van consensuar que la mare deixava la feina “perquè vam fer comptes i ens quedaven 50 euros del seu sou després de pagar guarderies i cangurs i, a més, veia com eren estranys els que s’emportaven les abraçades dels meus fills. És una espiral absurda de tenir els nens amb d’altres”, emfatitza el pare, que puntualitza que no tenir ajut familiar “és un condicionant important. La meva empresa és molt pro família, però no pot ser que jo falti sempre i vam decidir que ella es quedava a casa perquè quan no és un és un altre qui està malalt”.

La resta de famílies són autònoms i s’han organitzat fins i tot “quan l’Alejandra era un nadó, que teníem el bressol al despatx”, recorda Gema Dolz, o amb el suport de les àvies, com fan els Pol Roca, tot i que el pare es queixa que a Andorra “pels horaris que hi ha la conciliació és inexistent”, i opina que el país “no està gens preparat per a famílies nombroses, no saben que hi ha un carnet, no s’ha fet feina per donar-lo a conèixer i Andorra ha de fer més famílies”. El president del col·lectiu que les aplega recalca que “no volem ajudes econòmiques, sinó polítiques, i accions que no discriminen qui té més fills”, i Daniel Lardies precisa que “fer polítiques de natalitat és una inversió per demà perquè són aquests nens els que pagaran les pensions del futur”. Per a Raquel Roca, la qüestió és que “cada família es pugui planificar perquè hi ha molta inestabilitat. Si no vols no tinguis fills, però si en tens has d’estar equilibrat”.

Raó habitual per justificar la baixa natalitat és la despesa que suposa un fill. Que l’economia familiar es ressenteix és una evidència i això “frena molt per tenir fills”, afirma Jordi Carreras, i Gema Dolz puntualitza que “a vegades et quedes sense forats al cinturó de tant estrènyer”, en una casa on 36 litres de llet duren quinze dies i la compra setmanal costa entre 150 i 200 euros, i atents a les ofertes “perquè si no pots estar gastant 100 euros més per setmana”. El mateix que fa Anabel Caetano per omplir la nevera, perquè amb fills adolescents la despesa es dispara. Dotze litres de llet es consumeixen en menys d’una setmana i la compra s’emporta “entre 140 i 160 euros sense carn ni peix”, fet que requereix molt control, previsió per estalviar quan hi ha extres, sortides puntuals a restaurants, “i així ho gaudeixen més”, i implicació dels nens, que ja fan petits treballs per cobrir despeses. “Tampoc s’ha de tenir de tot, s’han de tenir coses útils, i els dones més valor perquè jo sé quant m’ha costat el mòbil i a qui li han regalat no el valora igual”, rebla el seu fill Alejandro.

Raquel Roca admet que per tenir quatre fills “deixes de fer coses però compensa, la vida són petites cosetes”, i afirma orgullosa que “les veus tan felices, amb qualsevol cosa estan contentes”, i Gema Dolz subratlla que per pressió social s’han de cobrir uns mínims que no són necessaris, com les extraescolars dels nens, i “et treus de ximpleries i ells són feliços perquè el que necessiten és que estiguin amb ells i els escoltis”. Daniel Lardies precisa que per decidir-te a tenir molts fills “cal tenir una base econòmica o li trasllades l’estrès al nen, que ha de fer la seva vida i desenvolupar-se”, i entén que en ser pares “va implícit sacrificar-te pels fills i, per tant, renuncies sí o sí a coses”.

Entre comentaris de “valents” o “inconscients” i amb episodis com el d’Anabel Caetano quan en un supermercat una dona “em va dir: ‘Quina pena tan jove i amb tants fills’, i si no sabia que existia remei”, les famílies nombroses es mostren encantades de tenir cases alegres i plenes amb un model que “no és per a tothom, però no vol dir que no sigui per a ningú”, afirma Gema Dolz, i “no vol dir que tothom hagi de tenir fills, cadascú viu la vida que vol”, argumenta Anabel Caetano.