Missió: volar del niu

"Teníem ganes d’un pis per als dos”, exposa la parella formada per Julià Tamburini i Laura Ligier, de 28 i 23 anys, respectivament. Els joves, que viuen junts des del mes de juliol passat a Canillo, afirmen que el seu dia a dia ha canviat “completament perquè ara fem el que volem sense haver de donar explicacions”. Aquesta és una de les raons primordials que motiven la marxa de casa dels pares, però els dar­rers anys independitzar-se s’ha convertit en una tasca difícil. Els principals problemes són “l’accés a l’habitatge i la precarietat laboral”, constata el sociòleg i director del Centre de Recerca Sociològica (CRES) de l’Institut d’Estudis Andorrans, Joan Micó. L’última Enquesta de pressupostos familiars, realitzada per l’Institut d’Estadística a un total de 800 famílies el 2017, revela que els joves independitzats d’entre 16 i 29 anys suposen el 25,6%, i tan sols prop de l’1% conviu en parella, com és el cas de Tamburini i Ligier. Segons l’informe, “entre els 25 i 26 anys es produeix el canvi de tendència en què la majoria dels joves passen per estar emancipats”. Una previsió que no s’acomplirà en el cas del Marc, nom fictici d’un jove de 26 anys veí d’Andorra la Vella, que pensa en l’emancipació molt sovint, però que es veu obligat a viure amb els pares. La circumstància el fa “no estar del tot bé perquè em falta el punt de llibertat”, apunta. El noi, tècnic de sistemes, pensa que tal com estan les coses, la seva independència residencial trigarà a arribar “com a mínim un any”. El Marc ja ha intentat marxar en alguna ocasió, però sempre que comença la recerca d’un pis de lloguer es troba el mateix problema: “Una persona no pot guanyar 1.200 euros i pagar un pis de 900. És clar, trobes lloguers de 500 o 600 euros a Incles o a Soldeu, però allò que t’estalvies per un lloc acabes gastant-ho en gasolina.” Els preus de les immobiliàries demostren que el metre quadrat més barat, en la modalitat de lloguer, es troba a Ordino, amb un cost de 10,5 euros, seguit de la Massana (10,7 euros) i Encamp (11,7 euros). Aquesta última va ser la circumscripció on el jove Dani Fernandes va trobar residència ja fa un any, el mateix temps que fa que va aconseguir un treball fix. L’encampadà també es queixa que a causa dels alts preus del lloguer es veu obligat a realitzar cada dia “una mitjana de quaranta quilòmetres” per arribar a la feina, ubicada a Sant Julià de Lòria, però que no pot fer una altra cosa perquè de moment “no trobo res”. El Jordi, que també vol mantenir l’anonimat, explica que ara per ara “Encamp és la zona que és més barata, tenint en compte la distància a les parròquies centrals”. Si ha de triar on viure prefereix Andorra la Vella o d’Escaldes-Engordany, ja que “no necessito agafar el cotxe per anar a un lloc o a un altre. Aparcar cada cop és més complicat. A més, viure a dalt em faria sentir fora de lloc”.

En les darreres dècades, els nois i les noies tendeixen a allargar l’estada a casa dels pares, un fet motivat pels canvis a les relacions pares-fills. “Les persones joves gaudeixen d’àmplies oportunitats per fer ús lliure dels seus espais a la llar, del seu temps i fins i tot dels recursos econòmics que generen”, sosté l’Enquesta de pressupostos familiars. Abans, la sortida de casa estava motivada per assolir l’autonomia, que “et realitzava com a persona”, conclou Micó. Ara, la llibertat ve donada per la flexibilitat en les relacions familiars. Un exemple és el cas del pare de Fernandes, nascut a Portugal, que va marxar sol a Andor­ra per “buscar-se la vida, una situació que el va fer espavilar de seguida”, afirma el fill, que considera que la seva emancipació no ha estat pas per obligació, sinó per gust, ja que volia tornar “al lloc on vaig néixer i créixer” després de viure quatre anys a França amb els seus ascendents, període en el qual va finalitzar els estudis. “Fes el que realment desitgis, tens el nostre suport”, van transmetre els pares de Fernandes a un noi que reconeix haver estat “una mica rebel en el passat”. El Jordi encara no veu l’hora de volar del niu, ja que “si marxo hauré de dependre també dels meus pares, aleshores em quedo i tot és molt més fàcil”, i considera que és una decisió “més intel·ligent pagar als pares una determinada quantitat que no pas anar a viure sol o estar matant-me”, ja que aquesta posició també li permet tenir un fons d’estalvis propis. La dinàmica també està relacionada amb la mentalitat de la cultura, en aquest cas la dels països del sud d’Europa, on es pensa que “els fills han de marxar quan tinguin parella. I què passa?, que la parella cada cop es retarda més i això ha fet que es distorsioni aquesta idea”, explica el sociòleg. De fet, els familiars i amics de Tamburini i Ligier van sorprendre’s quan els van comunicar la decisió de volar del niu, ja que estaven “disposats a gastar una quantitat important de diners per independitzar-nos i la majoria dels nostres coneguts no ho han fet”, diu la parella. Un altre factor que influeix en la dilació de l’emancipació dels joves és l’allargament de l’etapa formativa.

Fins al moment, casar-se havia estat la principal forma d’emancipació i de formació d’una nova llar. No obstant això, el matrimoni perd el protagonisme en la formació de la parella i de la casa per l’ascens d’altres formes de cohabitació, com ara les parelles de fet. Aquest va ser el cas d’Alba Mejías, una noia lligada al país des de petita que acaba de complir els trenta anys i que ja en fa dotze va decidir venir a Andorra. La jove va d’haver de formalitzar la relació amb la parella per accedir al lloc de treball que hi havia aconseguit. Un compromís per obligació que ha acabat en casament a les portes de la trentena. La suma de totes les situacions també retarda el moment de l’ar­ribada del primer fill, que es posterga fins als 32,7 anys, dada que s’ha incrementat quasi en dotze mesos des del 2006. Per tant, “la baixa fecunditat és un efecte indirecte” del retard de l’emancipació dels joves, manifesta Micó.

COMPRAR O LLOGAR?

L’accés a l’habitatge dels joves andorrans es produeix en forma de lloguer en la majoria dels casos, ja que les condicions per ser el propietari d’un pis són complicades. “La compra és molt difícil tret que tinguis certs estalvis o t’ajudin els pares”, constata l’expert. No hi ha dades exactes sobre quant de temps triga un jove andorrà a estalviar per independitzar-se, però les garanties exigides per les immobiliàries per formalitzar l’entrada en un pis de lloguer passen per tenir un sòlid contracte de treball i una mínima quantitat de punts acumulats a la Caixa Andorrana de Seguretat Social. Si es vol adquirir una llar la situació s’embolica. La parella formada per Tamburini i Lígier admet que “sempre hem tingut en ment comprar, però estalviar a Andorra és molt complicat, i que et concedeixin un préstec... Ara mateix necessites fer una aportació massa gran, de prop d’uns 40.000 euros, segons ens han demanat, per poder entrar en un pis de característiques semblants a les del que vivim: setanta metres quadrats, un parell d’habitacions, plaça de pàrquing i traster. Si les condicions no canvien tardarem uns deu anys”. En la mateixa línia, Fernandes manifesta que “no puc comprar un pis perquè no tinc gaires estalvis”. L’habitatge que l’Alba comparteix amb el seu home també és de lloguer i per a ella “el preu no suposa cap problema, perquè compartim les despeses”. L’assumpte canvia quan algú es vol independitzar tot sol. El Marc també se sumaria al carro del lloguer perquè, en poques paraules, “no tinc més remei”, sosté. Una de les problemàtiques que troba en l’arrendament és l’elevada quantitat que s’ha d’avançar. “Et diuen que són 600 euros, molt maco, però si després has de donar dos mesos de dipòsit, un altre a la immobiliària, més la mensualitat, se te’n van uns 2.000 euros”, afirma el jove. Un altre afegit en contra és que “si tens animals, com jo que tinc un gos, és impossible aconseguir un pis, sembla que ho facin perquè no puguis anar a viure tot sol”, sentència el Marc.

COMPARTIR PIS

“Per independitzar-te a Andorra has de tenir com a mínim dos o tres amics amb els quals anar perquè fer-ho a soles és molt complicat, i després has de trobar algú amb qui t’adaptis en el sentit de la neteja, menjar i hores”, aquesta és la visió del Jordi sobre compartir pis. El jove té clar que marxarà tot sol perquè si no mai no estarà còmode. El Marc també ha sospesat la idea de compartir pis i ha arribat a la conclusió que “no vull, perquè encara que la situació sigui més viable ja vaig conviure amb un altre estudiant mentre era universitari i trobo la mateixa falta de privacitat que tinc ara mateix vivint a casa dels pares”. La situació canviaria per a Pons si el fet de compartir habitatge anés lligat a la parella, ja que en aquest cas hi ha “una complicitat i els problemes es poden parlar millor”. La primera forma que va estudiar Fernandes per independitzar-se va ser compartir, però no va trobar amb qui fer-ho. Aleshores, va decidir marxar a viure a soles, fet que li va resultar estrany després d’estar tota la vida amb la família. “El primer mes em va costar”, però al final “tot va ser qüestió d’agafar el ritme”, accepta el jove. Ara, la major preocupació del noi és la rotació d’horaris a què està exposat. Fernandes és vigilant d’un supermercat i moltes vegades ha de deixar les tasques domèstiques per al dia de festa. Com que no hi ha mal que per bé no vingui, portar el pes de la casa ha provocat que Fernandes sigui “més responsable i madur. Últimament segueixo el meu propi pla: Para, pensa, actua, és a dir, ja no recor­ro al telèfon per preguntar què he de fer davant de determinada situació, ara prenc les meves pròpies decisions”. El mateix li succeeix a Mejías, que tota la vida ha estat molt independent perquè els seus pares treballaven a Andorra al temps que ella estudiava a la Seu d’Urgell. “Sempre he estat sola, no he necessitat ningú a l’hora de fer les meves coses”, comenta. El director del CRES explica que per a la gent de fora la modalitat de compartir llar és l’habitual, però “els andorrans recorren a aquesta fórmula quan tenen la seguretat que estaran millor que a casa seva” perquè, de vegades, allò econòmic perd importància i ho guanya el tipus de relació existent entre les persones que han de compartir habitatge.

Davant d’aquesta situació, el Jordi té claríssim que marxarà a Portugal, el país on durant nou mesos va establir un contacte a mig fer amb la independència: s’encarregava de totes les tasques de la llar però continuava necessitant els ingressos dels pares per poder sobreviure. El jove explica que “d’aquí a deu o quinze anys marxaré”, però també valorarà la situació que viu a Andorra. Qui també pensa a emigrar és el Marc, que a més de viure amb els progenitors no es pot permetre viatjar amb els amics perquè trencaria el seu pla d’estalvis. El sud de França és el destí que preveu per establir-se, un país on va arribar a ser econòmicament independent durant l’etapa universitària. “Amb els diners que feia treballant els caps de setmana a Andorra podia pagar el lloguer d’un pis de divuit metres quadrats, just al centre de la ciutat”, manifesta.

Però, aconseguir marxar és sinònim d’independència? Segons l’estudi de l’Institut d’Estadística, “l’autonomia plena dels joves s’assoleix amb la formació d’una llar pròpia en sortir de la llar parental”, però els alts preus del lloguer i el nivell dels sous fan que en alguns casos es recorri a l’economia familiar per arribar a fi de mes. Fernandes considera que si no tingués l’ajuda dels pares “aniria més justet, però crec que podria portar la meva vida”. Els que no reben ajuda dels progenitors dediquen “tot el sou al pis, per tant, no podem realitzar activitats de temps lliure”, admeten Tamburini i Ligier. L’emancipació causa preocupacions entre els joves des que es preparen per emprendre el moment en el qual comença l’estalvi. I quan ho aconsegueixen l’economia està sotmesa a un exhaustiu control. Sigui com sigui, tots els joves, més aviat o tard, tenen una missió: volar del niu!