Emergència al carrer

Una aturada cardíaca pot sorprendre a qualsevol lloc, ja sigui en un centre comercial, en grans concentracions esportives, en un espectacle, a la mateixa llar o en qualsevol circumstància en què no hi hagi servei mèdic a prop. “Vaig perdre un familiar fa 15 anys per un atac fulminant al cor i per circumstàncies es trobava en un lloc on no hi havia el material, gent que sabés de reanimació, l’ambulància va trigar un temps important… tot això va derivar en una mort que potser es podria haver estalviat tenint equipament i gent preparada”, explica Robert Giménez, responsable d’unitat del servei de circulació d’Andorra la Vella. Cada 45 segons algú pateix una aturada cardíaca a Europa i al Principat es calcula que, de mitjana, hi ha un cas cada sis dies. El primer que s’ha de fer en presenciar una víctima de parada cardiorespiratòria és protegir la zona i sol·licitar urgentment ajuda professional al servei urgent mèdic (SUM) trucant al 116, però fins que arriba els segons són vitals i l’aplicació correcta d’unes maniobres bàsiques de reanimació cardiopulmonar (RCP) i l’ús d’un desfibril·lador extern automàtic (DEA) poden salvar la vida de la persona i evitar que presenti seqüeles greus. Aquest aparell és un equip tècnic homologat que, aplicat sobre el tòrax del pacient, és capaç d’analitzar el ritme cardíac, identificar les arrítmies mortals, informar de quan és necessari aplicar una descàrrega elèctrica i, si s’escau, administrar-la amb la finalitat de restablir el ritme cardíac viable. Cada minut guanyat amb la utilització d’un DEA pot augmentar un 10% les possibilitats de supervivència de la víctima.

ON TROBAR-LOS

Els desfibril·ladors, que es troben ubicats dins unes caixes blanques instal·lades a la vista de la gent correctament senyalitzades, estan especialment dissenyats per ubicar-los en espais concor­reguts, com ara edificis comunals, grans magatzems, bancs, aparcaments o centres esportius. El país compta actualment amb un total de 97 desfibril·ladors, distribuïts per totes les parròquies: deu aparells a Canillo, tretze de repartits entre Encamp i el Pas de la Casa, cinc a Ordino, vuit a la Massana, 39 a Andorra la Vella, sis a Sant Julià de Lòria i setze a Escaldes-Engordany. La capital és la parròquia que compta amb més aparells en llocs i edificis comunals i Sant Julià es queda a la cua, sent tots els desfibril·ladors de caràcter privat.

Tant el cap de l’àrea operativa del departament de prevenció de la Creu Roja, Quim Fenoll, com Giménez expressen que seria necessari tenir una llei que obligués i regulés la instal·lació d’aquestes màquines cada certs metres, ja que no existeix cap llei al país que obligui o denegui la tinença d’aquestes màquines, i el primer manifesta que “m’agradaria creure que el ministeri de Salut està treballant per elaborar un reglament o per fer una modificació de l’actual per dir on és obligatori que existeixi un aparell de desfibril·lació, perquè quan els centres privats tanquen les portes l’aparell es queda a dins i no es pot utilitzar. El que passa al país és que la conscienciació va per davant del reglament”. Qualsevol entitat, pública o privada, pot fer-se instal·lar un desfibril·lador de forma voluntària i el que ha de tenir en compte és el reglament regulador de l’ús dels desfibril·ladors, el qual obliga les entitats que en tenen un sota la seva responsabilitat al manteniment i la conservació del material, així com del fet d’informar el SUM del seu ús. També informa que, per fer servir un DEA al país, s’ha de tenir una formació en reanimació cardiopulmonar i desfibril·lació. Fenoll indica que la llei d’Andorra és molt similar a la catalana, tot i que allà, encara que la persona no estigui formada, si té l’habilitat de poder-lo fer servir i seguir les instruccions del desfibril·lador, ho pot fer. A França, en canvi, no es necessita cap tipus de formació per poder-lo utilitzar. La tasca del ministeri de Salut es limita a mantenir un registre de totes les entitats que disposen de desfibril·ladors externs al Principat, podent fer els controls que consideri oportuns per constatar que es compleixen les obligacions i els requisits que s’estableixen en el reglament.

Tot i que el cost d’un d’aquests aparells és superior als 900 euros, Giménez s’afegeix a la demanda de Fenoll tot comentant que els comuns s’haurien de preocupar per tenir més desfibril·ladors, perquè “això garanteix la seguretat del ciutadà. El que representa en cost inicial de compra és important, però només que salvi una vida ja està més que amortitzat. La capital ha fet una despesa important i s’ha implicat totalment en aquesta tasca, però ho han de fer totes les parròquies. I si, a més, s’ho combinen entre si en l’àmbit nacional, millor que millor”. Si durant els primers nou minuts d’aturada cardíaca no hi ha cap mena de maniobra, el cervell queda afectat per no rebre oxigen, així que l’afectació és irreversible. Hi ha països que estan cardioprotegits cada 300 metres, però Andorra té zones que estan allunyades de l’hospital, i és per això que Fenoll agrega que “el servei mèdic trigarà molt més temps que aquests minuts que són tan importants per a la vida d’una persona”, i assereix que hi ha un 70% de probabilitats aproximadament de reactivar el cor amb un desfibril·lador en el primer i segon minut de l’aturada cardíaca, per això és tan important tenir formació en primers auxilis i reaccionar amb la major celeritat possible.

El responsable d’unitat del servei de circulació rememora una emergència que van tenir no fa gaire, en què van rebre una trucada alertant que una dona gran havia perdut el coneixement i aparentment no respirava. “Vam sortir cap allà disparats i vam veure un vehicle a la vora. Els companys van prendre les constants a la senyora i tenia un pols molt baix, però no havia entrat en parada, sinó que havia perdut el coneixement. Ens vam adonar que tenia una cicatriu d’una operació prèvia de cor, així que vaig requerir una grua amb un desfibril·lador i vam iniciar el procediment.” Giménez explica que, després de fer la lectura amb l’aparell, no va ser necessari dur a terme una desfibril·lació, i emfatitza que gràcies a la màquina van tenir controlada a la víctima en tot moment fins que va arribar el servei mèdic. “Disposar del DEA ens va donar una seguretat que abans no teníem quan no disposàvem de cap. La dona va sobreviure i tot va acabar bé.” I és per aquest motiu que la Creu Roja fa més de deu anys que porta a terme formacions per garantir que, encara que no hi hagi un desfibril·lador cada pocs metres, hi haurà persones entrenades que puguin mantenir de manera artificial la víctima fins que arribi l’ajuda mèdica amb el desfibril·lador. “Al final el que interessa és que hi hagi un servei durant les 24 hores, perquè si els edificis que estan cardioprotegits tanquen, una persona que s’ha desplomat a les dotze de la nit necessita un aparell que estigui a prop i una persona que estigui formada per fer-lo servir”, exposa Fenoll. La Creu Roja forma anualment unes 3.000 persones en primers auxilis, que acaben amb un diploma que té reconeixement internacional, entre les quals hi ha personal dels comuns i alumnes. El projecte PAPI (primers auxilis per a infants) es du a terme fa deu anys a tots els sistemes educatius del país i s’imparteix als alumnes de deu i onze anys. Diego Flores, cap de servei de formació de l’entitat, exposa que fan un curset de primers auxilis bàsics adaptats als nens, en què en vuit hores de formació aprenen sobre “ferides, cremades, malestar, traumatismes i primers auxilis. Ens aturem en la maniobra RCP, el boca a boca, i mostrem el desfibril·lador. Intentem donar coneixements per poder agafar l’aparell des d’una edat primerenca. El que pretenem és que tota la població estigui formada i tingui accés al desfibril·lador”. El director de l’escola francesa de Ciutat de Valls, Cristophe Noguer, indica que és un tema de salut pública en l’àmbit nacional, “aquesta educació envers els infants i adolescents al país és primordial perquè hi hagi conscienciació social de la utilitat i els beneficis que aporta que la gent estigui preparada per salvar vides i per poder minimitzar les conseqüències de qualsevol accident que pugui passar”. Pel que fa als cursos que s’imparteixen als comuns o als centres esportius, el director del Centre esportiu de Sant Julià de Lòria, Ramon Ibars, explica que el consell administratiu va decidir posar el 2008 un desfibril·lador semiautomàtic al centre, prop de la recepció, i que la formació de tots els treballadors és important “per tenir coneixements i la capacitat de reacció en cas de tenir lloc una emergència mèdica. A nivell de consciència ens dona una garantia i ens curem en salut sabent que tothom està format. Tot i això, sortosament no hem tingut cap ensurt”. I tant important és rebre la formació per primera vegada com reciclar-se cada any per no oblidar tot allò après i estar actualitzat amb les últimes novetats.

UTILITZAR UN DESFIBRIL·LADOR

El cap de l’àrea operativa del departament de prevenció de la Creu Roja explica què s’ha de fer en cas que a algú li falli el cor, “el primer que s’ha de fer és verificar la inconsciència, parlant i donant cops suaus al pacient. Si la persona no respon i està panxa amunt, la llengua pot lliscar enrere i obstruir la via aèria, així que caldria bascular el cap, elevar el mentó i verificar que la persona respira”. Si respira, cal posar-la de costat, en posició de defensa, i si no respira, en cas de sospita d’una aturada cardíaca s’ha d’alertar immediatament el SUM i iniciar el massatge cardiopulmonar de forma manual per remuntar el cor fins a una fibril·lació ventricular per tal de poder utilitzar el desfibril·lador. Fenoll apunta que una vegada s’ha trobat un aparell que no estigui, aproximadament, a més d’un minut de la víctima, cal obrir la tapa i seguir les ordres verbals o visuals que indicarà l’aparell, “si no té els elèctrodes connectats a la màquina, s’han de connectar i allunyar-se perquè aquesta pugui fer una lectura de l’estat cardíac de la persona i anar donant les indicacions oportunes. Si creu que s’ha de fer massatge cardíac dirà d’iniciar RCP i, si veu que el cor està en una fibril·lació ventricular, demanarà d’autoritzar la descàrrega”. En el cas de fer un massatge cardíac per simular l’activitat normal del cor, s’han de fer trenta compressions i dos insuflacions en cinc cicles, que, segons comenta Fenoll, en una bona reanimació cardiopulmonar equival a dos minuts, el temps que necessita el desfibril·lador per fer la lectura i fer la càrrega. En el cas que sigui necessari utilitzar l’aparell, aquest autoritzarà la descàrrega i caldrà prémer el botó i allunyar-se de la víctima per evitar prendre mal.

El cap de l’àrea de la Creu Roja afegeix que el que ha de fer la persona que està reanimant la víctima és “fer les compressions toràciques, les insuflacions i la desfibril·lació amb l’aparell, que pot fer fins a tres descàrregues seguides, fins que vingui el SUM”. Pràcticament la totalitat dels desfibril·ladors que hi ha al país són semiautomàtics, és a dir, que sol·liciten de fer la descàrrega prement un botó, i els automàtics realitzen aquesta descàrrega per si mateixos.

RECOMANACIONS DEA

El SAAS i la Creu Roja donen algunes indicacions que s’han de tenir en compte per utilitzar amb seguretat els aparells de desfibril·lació com, per exemple, que la víctima no pot estar mullada o que no s’ha d’usar l’aparell amb algú que porti un marcapassos perquè podria prendre mal. També avisen que la posició on col·locar els elèctrodes en infants és diferent de la dels adults, però que resulta fàcil saber on posar-los gràcies als dibuixos que porten incorporats. Els riscos a l’hora d’utilitzar un desfibril·lador són pocs perquè es tracta d’un aparell molt segur que si detecta ritme cardíac no autoritza cap descàr­rega. Fenoll anima totes les empreses i persones a perdre la por en l’ús d’aquesta eina “perquè no és un aparell que generi cap mena de mal a la persona, al contrari, hi ha moltes possibilitats de salvar-li la vida. A tots nosaltres ens agradaria que, si tinguéssim una aturada cardíaca, hi hagués una persona formada i un desfibril·lador”.

El que comenta Fenoll que no s’ha de deixar de banda és el manteniment dels aparells que, tot i el que diu el fabricant, s’han de tenir molt més controlats. Un cop s’ha utilitzat l’aparell es fa una revisió, però encara que no s’hagi usat també es fa un control. La Creu Roja realitza una visita no oficial cada mes i una visita oficial cada tres mesos, perquè s’ha de tenir en compte que el fred afecta les bateries dels aparells de desfibril·lació i el sol afecta el gel dels elèctrodes, i un cop l’any es fan totes les revisions, actualitzacions del software i manteniment. Tant la Creu Roja com el servei de circulació alerten que a vegades es troben una mala manipulació dels aparells per algú que ha fet una gamberrada. Alguns desfibril·ladors són més bàsics i no tenen gaires mesures de seguretat, per la qual cosa en obrir-los es dispara l’alarma a l’empresa i es posen en marxa sense una emergència real. Per aquest motiu han hagut de canviar la ubicació d’algunes màquines a punts menys transitats. D’altres aparells, però, són més capdavanters i, a banda de tenir un sistema de geolocalització, tenen un sistema de fotocontrol de la persona que ha obert la caixa, la qual s’envia automàticament.