Sense un pèl menys

Rentar-se el cabell i pentinar-se cada matí es converteix en un moment horrorós. “Sempre l’he de dur solt i no me’l puc recollir perquè sinó se’m veuen els llocs on em falta el pèl. És una merda”, explica amb resignació Georgina, una jove de 28 anys. La dutxa, el sofà o el terra sempre acaben plens de cabells, però el pitjor és que mai tornen a créixer. Des de fa uns anys, visita sovint els dermatòlegs, per tal de trobar una solució a l’alopècia, una malaltia que afecta part de la seva família. “De totes les consultes que fem, un 20% o 25% són per problemes de cabell. La visita més freqüent és per caiguda i afortunadament, la majoria de situacions poden ser aturades. Quan aquesta pèrdua no s’atura amb tractaments i el cabell no torna a créixer, és quan parlem d’alopècia” afirma el Dr. López Gil, dermatòleg al centre escaldenc Dermandtek. La Georgina pateix alopècia androgenètica (o hereditària), que és la més comuna entre els pacients que visiten els especialistes. “No sempre l’herència que rebem és directament al 50% dels pares, sinó que prové, com a mínim, de tres generacions enrere. Per això sempre dic als pacients que “l’herència és capritxosa”” argumenta el doctor. El fet que hi hagi més homes amb alopècia que dones també és a causa d’un factor genètic. “La caiguda del cabell, en canvi, és més freqüent en les dones” apunta el dermatòleg.

Perdre molt cabell no significa que una persona s’hagi de quedar calba, però és el primer símptoma que indica que alguna cosa no va bé. Les causes poden provenir per factors diversos com l’estrès, una mala alimentació, desequilibris hormonals, problemes de tiroides, efectes secundaris de medicaments o situacions traumàtiques. Un dels casos més freqüents d’alopècies en les dones és després de l’embaràs. “Vaig tenir la típica alopècia postpart. Feia molta por perquè pensava que em quedava calba. El primer tractament no va funcionar, però amb un parell de cops d’injeccions capilars de cortisona ja es va aturar. Ara tinc més volum i surt força més fort” explica Meri, mare de dues nenes. Per pal·liar la gran pèrdua de cabell, que rep el nom d’alopècia difusa, els professionals fan tractaments capil·lars als pacients en què la part més rellevant s’ha de fer cada dia a casa amb indicacions mèdiques i productes de farmàcia. “El més important és frenar la caiguda. Si veus que tens el cabell més prim i que et cau comença a prendre alguna cosa ja, perquè després no es recupera”, explica la farmacèutica Laura Guitart. En aquest sentit, els homes acostumen a demanar productes tòpics, com xampús, espumes, o locions amb minoxidil, que també fan algunes farmàcies amb preparats magistrals, mentre que les dones demanen comprimits orals. “S’ha de fer bé, perquè si ho fas un dia i un altre no, ja no serveix de res. És llançar els diners” afirma Guitart. Si la caiguda de cabell persisteix tot i utilitzar correctament els productes, hi ha qui complementa el tractament a una consulta especialitxada amb sessions mensuals per posar injeccions a base de vitamines a l’arrel del cabell per reforçar-la. Però què passa quan la caiguda no s’atura amb cap remei i el pèl no torna a aparèixer? És aleshores quan s’ha d’abordar amb altres mesures.

Lluita per la confiança

Homes i dones pateixen molt psicològicament les conseqüències de l’alopècia, ja que l’autoestima els queda molt baixa i sorgeixen noves pors i complexos, com ho va patir Ricard Viana, un jove que lluita contra l’alopècia des dels 19 anys. “Tenia pànic a ser rebutjat, que es riguessin de mi. Em veia com si tingués 10 anys més. Quan sortia amb els amics era l’únic que tenia alopècia i em sentia diferent i pitjor que ells” relata. Viana assegura que l’alopècia fa que “ja no et vegis com abans i que ja no t’agradi el que veus al mirall”, fet que provoca que un sentiment de “frustració”.

La preocupació més gran de les dones és no poder tenir una cabellera forta i voluminosa. “T’afecta molt. No em puc tenyir i ho he de fer amb henna, el xampú tampoc pot ser qualsevol, no puc eixugar-me el cabell amb un assecador o allisar-me’l amb la planxa...” detalla Georgina. Per veure’s més maca, acudeix a perruqueries de confiança on li tallen el cabell i la pentinen de manera que l’alopècia quedi més dissimulada. “Si vaig a altres llocs on no em coneixen sempre em fan el comentari de: “Ui, si que tens poc cabell, has provat aquest o l’altre xampú?” Ja ho sé que tinc alopècia. No m’agrada que m’ho recordin, la veritat” exclama. Les barberies també reben homes que es rapen al zero, com Nacho Rives, de 33 anys, que no vol lluir un crani amb zones sense pèl. “Si t’hi fixes som molts calbs pel carrer. Al principi és difícil d’acceptar, però ara està de moda i molts es rapen a la mínima que “se’ls veu el cartró” opina. La mort de la seva mare li va colpir tant que el dolor se li va manifestar fisiològicament amb alopècia areata, que es caracteritza per perdre cabell en àrees concretes. “Queia el pèl i deixava clapes. Ho vaig provar tot: locions, xampús, medicaments... Quan vaig anar al dermatòleg em va dir que era massa tard. Com que no sóc gaire amant dels quiròfans vaig decidir que em rapava” explica.

La màxima expressió de l’alopècia areata la llueix amb orgull Esther Barrugués, una reconeguda esportista que lluita contra aquesta baixa autoestima que té molta de la gent calba. “A totes aquestes persones que tenen vergonya de ser alopècics els diria que es toquin el crani pelat i se l’acaronin constantment. Que notin els canvis de temperatura, que gaudeixin d’una pell sense porus, perquè som terriblement suaus. Que no estiguin amb ximpleries i que facin com jo, que vaig portar perruca només una setmana perquè em sentia falsa. Que surtin de l’armari per la porta més gran possible” reivindica l’esportista. Ella té alopècia universal autoimmune des dels 28 anys, una malaltia que provoca la pèrdua de tots els pèls del cos, incloses les celles i les pestanyes. “El primer floc de cabell em va caure el 15 d’octubre de 2008 i, al cap de dos mesos, ja no tenia gairebé res” recorda. Cap tractament li frenava les caigudes i la incertesa de no saber quin era el motiu pel qual li passava això li causava terror. “Tenia la percepció que em moria, que m’estava degradant. Pensava que el cap d’any del 2008 al 2009 era l’últim que viuria” descriu. L’acceptació personal i l’esport han estat les millors ajudes per superar la inevitable situació. “Per què ens hem d’amagar? Jo ni em vaig plantejar si tenia el valor de sortir al carrer calba, ho vaig fer i punt” afirma. Barrugués forma part de l’associació A Pelo, formada per dones calbes que ajuden i donen suport a les noves companyes que pateixen calvície amb l’objectiu que la llueixin de manera natural, sense perruques ni pors. “La dona pot ser igual de guapa o lletja tingui cabell o no. A ningú l’han de fer fora de la feina per no tenir-ne. Que ningú plori quan es miri al mirall. Les dones som igual de magnífiques tinguem cabell o no!”, exclama.

Turquia i alternatives

“Hauràs d’anar a Turquia a posar-te cabell” és una de les frases que més s’utilitzen per fer broma quan algú es queixa de l’estat de la seva cabellera, però quan el problema és real, molts pacients opten per viatjar fins allà per operar-se i posar-se empelts. “Aquí a Andorra no es fa perquè són procediments que requereixen un equip humà extens i qualificat, i es necessita una massa crítica de persones que demanin aquest tractament” detalla el Dr. Lòpez Gil. L’avantatge que ofereix Turquia envers localitzacions més properes és, sobretot, el preu. “A Espanya l’operació ronda entre els 6.000 i els 10.000 euros, mentre que a Turquia són uns 2.500 euros. A més, la tècnica és més agressiva, el cabell es veu més poblat, i es paga un preu únic per l’extracció de tots els fol·licles, mentre que a abaix pagues per quantitat de cabell que et treuen”, explica Ricard Viana, que va passar pel quiròfan turc fa dos mesos. El procediment dura unes nou hores i s’inicia amb una analítica de sang i l’anestèsia local en la zona donant d’on s’extreu el cabell. Es deixa descansar una hora i posteriorment els metges anestesien la part que rebrà el nou cabell on s’injecten els nous fol·licles pilosos. “Vaig sentir una mica de molèstia amb l’anestèsia, però la resta del procediment, res. La primera setmana va ser complicada a l’hora de dormir perquè ho havia de fer incorporat i amb un coixí d’aquests que es fan servir als avions” comenta.

No tothom té la sort que el cos accepti aquesta solució. La Georgina, per exemple, ha hagut de recórrer a una alternativa sense cirurgia. “Em van fer una biòpsia i va sortir molt dolenta. No em recomanaven els empelts” comenta. Per aquest motiu, va començar a investigar sobre les pròtesis capil·lars, que suposen un canvi radical en la persona i tenen una qualitat molt superior a les perruques convencionals. “Et fan un motllo del cap i marquen les zones que ha de cobrir la pròtesi, la qual et fan a mida. Després te l’enganxen al cap i ha de fer revisions mensuals. És genial perquè no cau i pots anar tranquil·lament al gimnàs o la piscina, i fer vida normal” explica amb il·lusió.

Un altre dels tractaments més coneguts sense haver d’utilitzar la cirurgia és el plasma ric en plaquetes, que consisteix en una extracció de sang del pacient que posteriorment s’injecta mensualment a les zones que estan pobres de cabell. “De la sang s’obtenen unes proteïnes que fan créixer els teixits. Té èxit sobretot en dones i en homes menors de 40 anys” explica el Dr. Lòpez Gil. I si les injeccions de sang no convencen la persona que té alopècia, una altra solució possible per no lluir la calvície és la micropigmentació capil·lar, que es basa en la simulació òptica del naixement del pèl al cuir cabellut. “Tinc força clients i la veritat és que funciona bé en els homes, perquè fa l’efecte que va rasurat” explica Anna Alcaide, experta en aquesta tècnica i que té un centre de microblading a la capital. Omplir un cap sencer requereix diverses sessions mensuals, cada una d’unes 4 hores, i costa prop de 2.000 euros. “Jo recomano que primer s’operin i es posin els microempelts i després fem la tècnica a les zones on el pèl no creix del tot” diu la professional. La tecnologia i l’especialització donen moltes opcions contra l’alopècia, i els professionals recomanen que per petit que sigui el símptoma convé visitar a un especialista.

Tipologies

Alopècia Difusa:Caiguda excessiva de cabell, però que té efectes reversibles. Afecta majoritàriament dones d’entre 25 i 50 anys. Androgenètica:El pèl es perd gradualment i és hereditària. Els productes farmacèutics són el primer recurs que s’utiltiza per intentar que la caiguda no avanci. Alopècia Areata:Malaltia que provoca que el cabell caigui ràpidament en forma rodona, de mida petita i en una àrea concreta. Postembaràs: El nivell d’hormones torna a la normalitat després de donar a llum i pot comportar una caiguda massiva de la cabellera.