El treball invisible

Treballava fins que va tancar l’empresa a la qual estava i ens vam mudar a Andorra, un moment que també va coincidir amb el meu primer embaràs”, recorda la mestressa de casa Laura Martín, que ja fa vuit anys que va sortir del mercat laboral per dedicar-se en exclusiva a la feina de la llar i els seus fills, que ara tenen 8, 6 i 4 anys. Un patró que es repeteix a una part important de la població femenina –sobretot entre la trentena i la quarantena, coincidint amb la franja d’edat en què les dones tenen el seu primer fill–, la qual cosa provoca que la taxa d’ocupació (79,1) se situï uns punts per sota de la dels homes (81,8). Però per què són elles les que tendeixen a deixar en un segon pla l’activitat laboral? La desigualtat indirecta “motivada per les jornades a temps parcial, la segregació laboral i ocupacional” hi té molt a veure, explica la sociòloga Núria Segués. I és que aquests factors provoquen que el sou sigui més baix, 529 euros el 2018 segons l’Observatori de Gènere elaborat pel Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans (CRES). Per aquest motiu, el nucli familiar decideix prescindir en repetides ocasions del jornal de la dona, que passa a encarregar-se de la cura de la descendència i de la llar per evitar contractar un tercer: “Si puc fer-ho i evitar tenir una altra persona, ho faig” afegeix Martí.

Ja fa dos anys que l’Ema Osorio va anteposar la família a la trajectòria professional pròpia després que l’empresa on treballava el seu espòs li oferís un lloc a la delegació del Principat. “Des d’aquell dia vaig renunciar a la meva ocupació per dedicar-me a les tasques de la casa.” No obstant, cap dels naixements dels seus dos fills van frenar-la laboralment, ja que el matrimoni comptava amb l’ajuda d’una altra persona que cuidava els petits: “Els arreplegava de l’escola i s’encarregava de donar-los menjar” fins que la parella arribava a casa. Osorio, experta en comptabilitat, va acceptar deixar tot el que la lligava a Xile per venir al país sota una única condició: “El meu marit volia que estigués a casa, aleshores vaig demanar-li una part del sou. Finalment no ha estat així.” La part més complicada de l’adaptació va ser quedar-se a casa, perquè la resident ha estat una dona activa fora de l’àmbit familiar durant tota la vida i és per això que “em sento una mica deprimida. És cert que cuido dels meus fills i ells són el més important, però em falta la meva part de fer alguna cosa fora”, reconeix. Des que la veïna de la capital Jessica Valderrama va agafar la baixa a conseqüència d’una fibromiàlgia nerviosa, va encarregar-se a temps complet de les tasques casolanes: “No m’agrada gaire estar a casa, suposa un estrès molt alt.” Amb tot, afirma que les feines de la llar es reparteixen equitativament entre tots els membres de la família, incloent-hi el fill petit de la parella, que amb només sis anys ja en fa mig que “escombra la casa o ajuda a rentar els gots. De vegades també fa la seva habitació”. Quan la gent s’assabentava que Pedro Barranco era qui s’encarregava de portar al dia totes i cadascuna de les tasques de la llar, rebia crítiques: “Ets un gandul”, solien dir-li. Els comentaris més repetits provenien de la seva pròpia família. “Vivim en un món bastant masclista. Al principi em prenia molt malament les crítiques”, accepta. El suport de la seva dona davant els comentaris va ser la clau perquè ara els ignori: “M’encanta passar el temps amb la meva filla i gaudir de la seva infància.” Barranco s’ocupa de totes les necessitats de la petita i “m’encanta”, conta.

Any rere any, la corresponsabilitat de les tasques domèstiques augmenta, i ho fa en més proporció en els grups més joves. No obstant, continua sent la dona la que assumeix la major part de la càrrega mental que es deriva de la realització d’aquest tipus de feines, perquè “els homes encara no tenen el xip d’actuar per ells mateixos” en qüestions relacionades, com per exemple, adonar-se què falta a la nevera per anar a fer la compra, indica Segués. L’Ester Bernaldis, que passa la seixantena, ha combinat durant bona part de la seva vida el treball professional i el domèstic. Tanmateix, es penedeix d’aquells anys en què es va quedar a casa “per decisió pròpia”, ja que va sentir-se “molt malament perquè a les dones com jo no ens van retribuir res i tampoc ens van agrair res després de dedicar-nos-hi tot el dia”, es queixa.

Sense descans

L’última vegada que la Laura Martín es va dedicar un temps per a ella mateixa va ser fa un any, després de vuit sense desconnectar: “Me’n vaig anar un cap de setmana amb el meu marit, no m’ho podia creure.” Tanmateix, aquell estat d’alliberament inusual la feia sentir estranya. “Notava que em faltava alguna cosa, trucava constantment als meus fills per saber com estaven”, assegura la mestressa de casa, que acostumada des de fa quasi una dècada a ocupar-se de les feines que l’envoltaven, escapar-se durant un parell de dies li semblava “estrany”. “No em suposa més càrrega física”, diu Pedro Barranco quan li pregunten com va canviar la seva situació personal arran de la sortida del món ocupacional a causa d’un accident per passar de treballar a la construcció a destinar el temps complet a l’atenció de la seva família, en especial a la seva filla de dos anys de la qual té cura les 24 hores del dia: “Realitzar les tasques de casa em reconforta més. Ara, no són menys dures que qualsevol feina. Es podria dir que és una ocupació bastant absorbent”, indica. La Sheela Sahïjwani té 63 anys i encara que li resta algun temps per poder gaudir de la pensió, es va desvincular del món laboral quan ho va fer la seva parella ja que sempre s’havia estat a la botiga d’electrònica que ell regentava: “No estic jubilada, estic amb el meu marit.” Si un dia té molta feina, anteposa el benestar propi: “Vaig a ioga tres dies a la setmana i passejo cada matí”, perquè per a Sahïjwani ella és la seva pròpia cap. “Si no vull no ho faig, ningú em diu res.”

L’Ema Osorio admet que “pràcticament no descanso” i tot i que el fet d’estar en marxa tot el dia no és el que més l’atabala, reconeix que l’estrès constant és causat pel recompte de tasques que li queden per fer: “Rentar la roba, fer el sopar, escurar… no s’acaba mai.” L’única estona per descansar és mitja hora a la tarda abans que els fills finalitzin la jornada. Una qüestió en què la Laura està plenament d’acord: “És una bogeria perquè ho soc tot: els porto al col·legi, els vesteixo, els banyo. I quan algun dels tres es posa malalt, si el seu pare no hi és, ha de venir amb mi per portar la resta a classe”, i reconeix que “moltes vegades no puc més, necessito una feina per desconnectar”. En definitiva, les mestresses de casa admeten que la jornada a la llar sobrepassa qualsevol torn de feina –establert en quaranta hores setmanals de treball efectiu per als assalariats–, i requereix molt esforç que no és reconegut ni amb diners ni amb una cotització.

Pensar en els ingressos

Les darreres dades presentades pel departament d’Estadística, l’octubre del 2019, en relació amb el preu del lloguer indiquen que l’import mitjà per metre quadrat d’un habitatge d’aquest tipus se situa en els nou euros i el cost d’un preu estàndard, en quasi el miler. Una despesa difícil d’assumir si només entra una font d’ingressos. “L’inconvenient de ser amo de casa és que no guanyes un duro”, confirma Pedro. “Amb un sou és difícil viure, el tema del lloguer està fatal i si vols canviar de pis pots tenir problemes perquè en molts no accepten ni animals ni nens”, relata Jessica. Ema, que cada vegada veu més a prop la jubilació, als seus 54 anys no deixa de pensar en les “llacunes” de la seva vida laboral i insisteix que trobar una ocupació se li fa difícil per la disponibilitat horària i l’idioma: “Desconec el català i el francès”, es lamenta. La Laura admet que “de moment podem viure amb un sou”, però que la situació d’atur en la qual està ara mateix considera que l’afecta “bastant” i que si no troba aviat una feina “no tindré res en un futur”. L’Ema porta els comptes de la casa i organitza els diners per arribar a final de mes. Malgrat tot, és “totalment dependent” del seu home, perquè encara que gestiona les finances, “no puc comprar qualsevol cosa extra per a mi”, manifesta. A l’Ester, a qui ja li queden pocs anys per jubilar-se, recorda que “les dones hem estat reclamant durant molt de temps la cotització de la feina que es realitza a casa, però continua tot igual”. La sociòloga explica que aquest és un debat actual i que la problemàtica per aconseguir un salari per les feines de la llar rau en “la forma de quantificar les tasques, ja que a banda de la feina hi ha una càrrega de responsabilitat”. Com que les dones són les que en major part s’han dedicat en exclusiva a aquest tipus de treballs, existeix una “feminització de la pobresa, sobretot en dones grans”, explica Segués.

I és que, tot i que entre la població menor de 35 anys predomina el model igualitari de repartiment del treball domèstic, segons mostren les dades de l’observatori del CRES, la variació entre la mitjana d’hores setmanals dedicades a la llar per part dels homes, entre el 2011 i el 2017, ha estat mínima. “Hi ha un progrés i tendència de millora però elles dediquen moltes més hores a les tasques”, ho facin o no de forma exclusiva, diu l’experta. Des de la dècada dels setanta, la inserció laboral de la dona ha desplaçat a un segon pla la concentració plena d’aquesta en les activitats de la llar. Una situació que no les ha deslligat de la major part de la càrrega de la casa: “Treballo i tinc cura de la meva mare. Això qui m’ho paga?”, expressa Bernaldis. “Ja fa temps que existeix una voluntat de les dones per ser presents al mercat laboral”, assenyala Seguès. Es necessita el reconeixement d’un treball que ha patit una invisibilització per part de la societat i persegueix les dones.