Superar la fòbia

Un dia estava sola amb la meva filla i em vaig trobar una aranya molt gran a casa, i l’atac d’histèria va ser tan gran que em vaig posar a cridar... tant, que em vaig fer pipí a sobre”, explica una massanenca de 28 anys que pateix aracnofòbia –o por a les aranyes– des que era ben petita. Tenir una fòbia és un dels trastorns psicològics més comuns, patint-ne alguna una de cada 20 persones al llarg de la seva vida. I és que, qui no coneix algú que tingui por als ascensors, als petards o a parlar en públic, per exemple? Segons exposa Marta Compte, psicòloga del centre NIVI, naixem amb pors naturals, com als sorolls bruscos o les altures, que no deixa de ser una protecció del cervell per no assumir determinats riscos, però “el problema és quan tenim una por desmesurada que ens impedeix portar una vida normal”. Quan es deixen de fer coses per temor a enfrontar-s’hi i generen una forta angoixa és llavors quan es deixa de parlar de por i es converteix en fòbia.

El pànic de la massanenca a les aranyes li ve per un impacte emocional quan era petita. “Vaig anar al lavabo sense espardenyes i vaig veure una aranya. Em vaig bloquejar, vaig començar a cridar però ningú venia, fins que va arribar la meva germana i em va salvar”, recorda. A partir d’aquell moment, el terror envers aquest insecte només va empitjorar. Un altre cas és el de la Sílvia, mare d’una nena de nou anys que des dels quatre té anemofòbia, fòbia al vent, “sempre ha estat una mica poruga, però un dia vam anar a dinar a la Coma i, en una bufada molt forta, la taula del costat amb un para-sol obert es va aixecar, amb la gent asseguda i tot”, afirma, moment en el qual la nena va ser conscient de la potència del vent i que podia ser tan perillós que el va començar a témer de forma instintiva. Tot i que les dones en pateixen més sovint perquè viuen més trastorns d’ansietat i són més propenses a parlar d’això, les fòbies no entenen d’edat ni de sexe, ja que es tracta d’un procés del cervell. La psicòloga del centre Rial, Margarita Albós, indica que aquest impacte emocional ha creat un circuit neuronal, “un munt de neurones que s’activen totes alhora, i quan se n’activa una s’activen les altres”, afegint que quan hi ha un estímul que recorda aquella situació, les neurones s’encenen i la persona torna a sentir el mateix de l’altra vegada, relacionant l’acció amb el sentiment.

Però no totes les fòbies venen per un ensurt, sinó que n’hi ha d’altres que venen apreses o heretades dels pares. “La meva fòbia són els gossos, indistintament de la mida o de la raça”, una por anomenada cinofòbia que en Thiago té des de petit, “però no sabria dir exactament per què. Que jo recordi no he tingut cap fet traumàtic, però sí que els meus pares sempre em deien que anés amb compte i no m’hi apropés”. Margarita Albós comenta que moltes de les pors no són ni de la mateixa persona, ja que els nens són com esponges i són un reflex dels pares, “típic comentari de ‘vigila, no creuis’, els nens el capten. El 95% de les nostres conductes són en l’àmbit inconscient; només el 5% són des de la consciència”. Perquè darrere de cada fòbia hi sol haver un rerefons i un seguit d’emocions que la mateixa persona desconeix i que, fins que no se n’adoni, no podrà treballar i posar-hi un remei.

SÍMPTOMES I DIFICULTATS

Tot i que les fòbies solen amagar tota una història d’emocions complexes que s’han lligat a aquell terror en concret, tenen cura i uns símptomes molt evidents: augmenta la respiració i la taxa cardíaca, atac d’angoixa, sensació estranya o de malestar, sudoració, tremolors, esgarrifances, sensació de mareig, bloqueig... però no tothom té tots o els mateixos símptomes. “Hi ha graus de fòbia i el que fem és una graduació i determinació de quines són les situacions més fàcils d’afrontar per començar a treballar”, afirma la psicòloga del centre NIVI. L’Olga, ordinenca de 45 anys, té tripanofòbia, que és el pànic a les agulles, i el que li passava a ella era que es desmaiava, “abans començava a tenir calor, veia marró i estrelletes. Algun cop m’he desmaiat només posant-me la goma al braç”. Un altre cas és el d’Ana Isabel Morillo, de 63 anys, que té amaxofòbia, que és el temor a conduir per carretera, “se’m tensen els músculs de les cames i als revolts sento com si anés molt ràpida i se n’anés el cotxe, tot i anar a 40. Ho passo molt malament”. Per aquest mateix motiu fa vuit anys que només condueix per Andorra.

Tenir fòbia a alguna cosa pot complicar el dia a dia de la persona que la pateix, qui evita de totes les maneres possibles trobar-se amb l’estímul fòbic. En Thiago té por quan veu un gos deslligat pel carrer o quan se li apropa massa. “Quan estic en una terrassa, el primer que faig és pujar les cames a sobre de la cadira i si el veig pel carrer, canvio de vorera”, sentint-se molt tens i tenint pensaments que el ca el pot mossegar en qualsevol moment. El cas de la nena amb por al vent ha tingut èpoques on ha estat molt complicat, havent de marxar de determinats llocs per por o inclús no volent sortir de casa. “Vam anar a un aniversari a Pal i va començar a bufar vent, i la nena es va posar a plorar, va començar amb histèria i a dir-me que tenia por i que volia marxar”, explica la mare. Un altre punt d’inflexió que va tenir va ser un hivern on cada dia feia mal temps, “mirava per la finestra si les fulles dels arbres es movien, i si era així no volia sortir de casa. Va ser un punt bastant fort on no podia fer vida normal”, manifesta la mare. També mirava el temps a la televisió per saber si bufaria el vent o no l’endemà, situacions en les quals els pares van veure que la nena havia d’anar a un psicòleg per mirar de posar remei als seus temors.

TROBAR L’ORIGEN I TERÀPIA

Tothom qui té un gran temor a alguna cosa ha d’anar a un metge especialista? Les dues psicòlogues estan d’acord que la població té moltes fòbies en general, però la gent només se les tracta quan impedeixen fer alguna cosa. Compte posa l’exemple de la por als ascensors, ja que si es viu en un poble no hi haurà problema, però hi haurà un conflicte si es viu a la ciutat, “una cosa és pujar quatre plantes per les escales i l’altra pujar-ne vint. Si modifico el meu dia a dia per una por i cada vegada aquesta modificació afecta més la meva vida estic desenvolupant un temor que pot ser incapacitant”, i aquí és on s’hauria de tractar, perquè cada vegada es farà més gros. És el cas de la massanenca amb aracnofòbia, a qui, en la seva adolescència, un company de classe li va gastar una broma i va tenir una crisi molt forta. “Em va agafar un atac d’angoixa molt gran, vaig sortir de classe cridant, arrambant-me contra la paret”, i inclús en una altra ocasió gairebé té un accident de cotxe per l’angoixa que sentia.

Una vegada s’ha decidit anar a un psicòleg que tracti les fòbies, existeixen diverses classes de tractaments, escollits pels mateixos especialistes. Margarita Albós prefereix la desmemorització i el tàping, “les tècniques de programació neurolingüística (PNL) o d’alliberació emocional ajuden a desmemoriar-se de l’origen i que la fòbia desaparegui, i amb el tàping substituïm el sentiment d’angoixa per un de més fort, que sigui positiu” i es mengi la por. La psicòloga va fer-li la tècnica del tàping a la massanenca amb aracnofòbia i amb tres o quatre sessions li havia desaparegut el terror, inclús en una de les sessions de tàping va caricaturitzar les aranyes. “Un dia, en una espècie d’epifania, li vaig dir a la Margarita que m’estava imaginant una aranya ballant i aquí va ser on ella em va dir que ja no tenia la fòbia”, tot i que van trobar problemes adjacents que eren els que augmentaven la por desmesurada. L’arrel era en un sentiment de solitud i de baixa autoestima, “més que l’aranya en si era un bloqueig, sensació d’estar sola. Jo el que volia era atenció i no la vaig tenir aquell dia al lavabo, i llavors això em va anar minvant l’autoestima i va ser pitjor, perquè pensava que no servia per a res”, se sincera ella. En el cas de la nena amb por al vent, la Margarita la va desmemoriar, “li va esbor­rar el record de la taula, ja no sap per què li va començar aquesta fòbia. I també li va detectar un quadre d’ansietat”, motiu pel qual li va aconsellar que escrivís els símptomes i puntués la seva intensitat en una llibreta per anar valorant el seu estat. I és que la por dels nens, com el terror a la foscor, no és una altra cosa que el temor a morir, ells o els pares, “el que genera més por és l’anticipació, tenim por al futur, a allò desconegut i que no es controla”, indica Albós.

Marta Compte també fa el tàping i la dessensibilització sistemàtica, utilitzant la realitat virtual com a mitjà per treure les fòbies. L’Olga va perdre la por a les agulles posant-se unes ulleres de realitat virtual, “és una passada, ajuda molt saber que la imatge no és real, perquè no és superdefinida, el cor et va a cent i les mans t’estan suant”, factors que la psicòloga controla per saber el grau d’angoixa del pacient. Encara recorda la primera sessió que va fer, sorprenent-se esperant el seu torn fora de la consulta d’un metge, “hi havia més pacients esperant, una infermera cridant els noms... la cosa més ximple, però em va sorprendre ser conscient del meu nerviosisme i dels símptomes que tenia”. En el cas del ter­ror a conduir, a Morillo li va començar en una època on tenia diversos problemes personals, “he estat 20 anys baixant i pujant d’Andorra a Barcelona, però vaig patir una crisi a la feina, la meva mare tenia Alzheimer, el meu pare acabava de morir... i de la mateixa ansietat em va començar tot això”, així que, mentre conduïa, s’anava tensant i ja fa vuit anys que només pot conduir dins el país. Tot i això, les sessions que realitza amb les ulleres de realitat virtual li han permès deixar de mirar tant pel retrovisor i aconseguir baixar a la Seu d’Urgell en tres ocasions, tant sola com acompanyada. Perquè l’entorn més proper de qui té una fòbia és molt important, podent ser tant un suport moral essencial com un estímul que empitjori les pors. Les psicòlogues indiquen que forçar la gent a superar la por pot significar augmentar el trauma i fer un pas enrere, afegint Albós que la persona que pateix el trastorn “busca evitar allò, així que cerca ajuda i això pot comportar-li beneficis secundaris per a ell per no enfrontar-s’hi”, sent necessari separar què és una ajuda per a la persona amb el temor i què no ho és.

SUPERACIÓ DE LA FÒBIA

Els terapeutes afirmen que el 95% de les fòbies es curen, afegint Compte que les pors “se superen passant por”. L’Olga ja no es desmaia quan va a fer-se una anàlisi de sang, “sí que em marejo una mica, però ho gestiono bé. El primer cop que vaig anar després de fer el tractament vaig sortir eufòrica, amb un sentiment de superació personal”. La nena amb por al vent va anar sola pel carrer la setmana passada, “ha estat bufant el vent i havia d’anar de l’escola a la biblioteca i a la piscina sola i jo ja patia, però en tornar em va dir que havia anat bé. Estem contents de veure el canvi que ha fet”, afirma la mare. La massanenca amb aracnofòbia ja és capaç d’agafar-ne una i de tornar-la al jardí: “El primer dia que vaig agafar una aranya, la vaig posar en un pot i li vaig enviar un vídeo al meu pare, ‘mira papa, ho he aconseguit.’”