Adolfo Gulías Lois: material sensible

oc s’imaginava quan era jovenet Aldolfo Gulías que la vida el duria a Andorra i que aquí s’acabaria convertint en un dels degans de la cristalleria al país. Aquest gallec d’origen celta –llueix amb molt d’orgull el passat familiar, que se situa a Escòcia i Irlanda– que a començament dels anys seixanta va fer cap al Principat per guanyar-se la vida ja ho diu, que la seva història està escrita de casualitats. “Vaig aterrar a Andorra com hauria pogut aterrar a Suïssa”, descriu. I es va endinsar en el sector de la vitralleria simplement perquè se li va creuar pel camí. “Jo era jovenet, necessitava una feina estable i a Cristalleries Vendrell els calia un aprenent!”, recorda. Aquella feina, però, el va atrapar ràpid. “No es tracta només de posar vidres, hi ha una tasca molt més complexa i la gent no li dóna la importància que té”, evidencia, mentre evoca els temps en què els vitralls i les vidrieres emplomades decoraven els menjadors arreu. Allò, sens dubte, requeria paciència i una mà ben destra.

Però, com tants sectors emparentats amb la construcció, a mesura que el país avançava la feina es multiplicava. “Amb el temps vaig passar a fer vidres plans. Primer vaig fundar Cristalleries Valira amb dos socis i passats 11 anys em vaig independitzar i vaig establir-me pel meu compte”, concreta. Amb el nom de Cristalleries Fito va arrencar en solitari fa 25 anys i des de llavors s’ha fet un fart de col·locar vitralls en edificis amb escorça i budells de vidre. S’han parat mai a pensar quants vidres conformen l’edifici de la seu central de la policia? I quants n’hi havia al ja desaparegut Monsa? O al Punt de Trobada? I a Illa Carlemany? Gulías ho sap a la perfecció perquè tots han passat per les mans de Can Fito. “Només a Illa Carlemany vam estar treballant tres mesos”, xifra, alhora que reconeix que el centre comercial escaldenc és un dels que més l’han marcat. Per la grandesa i per la rellevància de l’immoble. Explica satisfet com “els vidres més grans que hi ha al país els hem posat nosaltres i cita entre el reguitzell d’exemples que li vénen al cap el de l’aparador de la botiga Options+, en plena avinguda Meritxell. I quan es refereix a “vidres grans” vol dir a peces realment imponents: “Actualment estem remenant plaques de més de sis metres d’altura i de 400, 500 i 600 quilos de pes.” Com el que lluirà el futur edifici Trillà 4, que s’està construint a la part alta de l’avinguda Meritxell, a tocar de Pyrénées.

I com es treballa amb un material tan sensible per culminar la feina sense que res acabi ni esquerdat ni fet miques? Amb els anys que té a l’esquena –més de 40 en el sector– hi té la mà trencada. “Amb molta destresa i coneixent bé el material que toques”, assevera. D’anècdotes, però, no li’n falten quan fa una mirada retrospectiva. Riu quan repassa el moment en què, durant el transport d’un peça, va haver d’anar seguint el compàs del vent per evitar el desastre. Però reconeix que la rialla s’esfuma de cop si, per mala sort, la delicada placa es trenca o s’escantella.

Avui ja jubilat, però encara relacionat amb el negoci, ha decidit donar pas a la canalla perquè continuï un negoci que també ha viscut els moments més complicats de la davallada de la demanda per la crisi urbanística. “Abans dels aiguats del 1982 havíem viscut sis o set fases una mica complicades a la construcció. I després de la del 1992 va venir el gran boom de la demanda, fins al 2007”, situa en el temps.

Abans de segellar la conversa li demanem pel nom del negoci. Per què, Fito? “Quan era una criatura em van començar a dir Adolfito, perquè era petit i prim com un espàrrec... i ja se’m va quedar!”, etziba. Un espàrrec capaç d’aixecar edificis sencers de cristall.