Pescar pescadors

’Adrià Pintat ha corregut més d’una marató (entre les quals hi ha la de Nova York), però la carrera de fons més llarga no la corre en pantalons curts. La més extensa és una cursa de relleus de la qual ara du el testimoni. Ell és la tercera generació al capdavant de la Casa Pintat, un oasi del món de la pesca que fa les delícies dels apassionats d’aquest esport. Canyes, hams, bobines, fils, mosques i milers d’artefactes més es poden trobar en aquest cau de Sant Julià de Lòria. En concret, ofereixen uns 28.000 productes diferents. És una xifra estratosfèrica que demostra que una sola canya, un fil i un ham aviat es queden curts per als qui s’endinsen amb passió en l’art de la pesca i les seves nombroses modalitats.

Tot va començar el 1953 quan Antoni Pintat, avi de l’Adrià, va instal·lar el taller a l’avinguda Verge de Canòlich, 27, en una casa que acabava de comprar amb l’ajuda del banc. L’afició per la pesca que ja tenia no era de casualitat. La família regentava l’Hotel Restaurant Principat i el plat estrella que els turistes reclamaven eren les truites de riu, arrebossades amb farina i acompanyades amb trossets de pernil, all i julivert. L’avi Pintat era l’encarregat de pescar-les i de mica en mica va anar perfeccionant la tècnica (els clients de l’hotel ho exigien) i, és clar, es va proveir de les millors eines. Primer a França i més endavant a d’altres països, va anar coneixent proveïdors amb els materials més nous. A més, en ser Andorra un punt d’interès per a pescadors d’arreu, el comerç dels productes es va convertir aviat en una oportunitat.

I l’avi encara va fer un pas més i va llançar-se a la fabricació de material de pesca. Va fundar també una marca que va anomenar Grauvell (nom que li dóna un toll que hi ha a prop de casa, un indret que li duia sort si volia que les truites piquessin). “Vam començar fent canyes i bobines amb fil aquí, després vam anar a Organyà, després a Barcelona i ara fabriquem a l’Àsia”, explica l’Adrià. Venen per tot Europa i compten amb més de cinquanta representants al continent. “M’he trobat gent pescant al Regne Unit amb material Grauvell que es pensava que era una marca nord-americana”, explica orgullós.

A la Casa Pintat hi transita qualsevol tipus de pescador. Des del més jove que ja s’ha informat del material que li interessa per Internet fins al més clàssic, de tota la vida. “És curiós perquè tothom té molt material però acaben pescant sempre amb el mateix tipus d’eines, amb les que se senten més còmodes. Fins i tot no fa gaire ens van dur per reparar una canya que havia venut el meu avi l’any 1960!”, recorda.

I és que Andorra crida els pescadors. L’abundància de rius i llacs i també les facilitats burocràtiques fan que cada any augmentin les llicències per pescar. Això sí, l’Adrià assegura que per molt que creixi el nombre de pescadors, la pràctica no malmet el medi. “Crec que som dels més ecologistes. I ara cada cop és més habitual tornar les truites a l’aigua un cop pescades”, explica. És a dir, fer la fotografia i altre cop a l’aigua. I encara un altre hàbit: explicar a tothom com n’era de grossa, la truita que s’ha pescat. “Els pescadors acostumen a afegir uns quants grams als peixos que han pescat quan ho expliquen”, alerta.

Com tot –i encara que pescar sigui de les activitats més antigues de la humanitat–, un dels reptes del negoci és la innovació tecnològica. “Ara hi ha fils que són invisibles quan són dins l’aigua o que quan hi cauen es dissolen”, comenta. Innovar és una de les claus de futur. També ho és la tècnica de pesca que l’Adrià va aprendre de l’avi –el pare i excap de Govern, Albert Pintat, no hi ha anat gaire– i que ara ell ensenya als fills, que ja poden presumir d’unes quantes fotografies amb truites ben grosses (de veritat).