“No importa si només exposem vint quadres perquè són excepcionals”
museòleg, xef, submarinista, bateria... aquest home ha tocat molts pals gràcies a un esperit aventurer, confessa. ara s’enfronta a posar en marxa un projecte d’envergadura.
Quasi de manera lògica, va orientar la seva formació cap a la museologia, a la Gran Bretanya, i des d’aleshores ha estat vinculat als fons d’art de la família. Malgrat alguna escapada al món de la cuina i la rebosteria, i la titulació com a submarinista professional. Semblava natural que Guille Cervera es posés al capdavant del futur Museu Carmen Thyssen Andorra.
En quin moment es troba ara el projecte?Doncs en el punt que s’ha de fer tot. No sols organitzar la primera exposició, també l’espai físic. La part museogràfica és molt important, hem de treballar diferents aspectes alhora, estudiar tots els condicionants. Les exposicions seran llargues –no és un espai d’exposicions temporals, recordem, sinó un museu–, i hem de valorar com el públic podrà gaudir de la col·lecció de la millor manera.
Que finalment es parlés d’una exhibició d’una vintena de quadres va provocar cert desencís. Com ho valora?Desencís? No m’havia arribat. Em sorprèn. L’espai és el que és. De fet no hi havia gaires opcions d’espais i totes les parts volien tirar el tema endavant, del qual ja feia temps que se’n parlava. Vam veure que l’espai era reduït però ofereix l’oportunitat de fer rotació. Crec que podem anar treballant per exhibir una col·lecció rica. I no veig important que siguin vint quadres o els que siguin, perquè seran teles d’una riquesa excepcional.
Potser algú s’havia fet idea de quelcom de més envergadura.Si comparem amb d’altres museus potser és reduït, però tindrà tot els atractius d’un museu, sobretot pel que hi haurà penjat. Per a qui aprecia l’art veure menys quadres no és problema.
Podem recordar com es va començar a gestar la idea? Ja ve de l’època de quan Òscar Ribas era cap de Govern. Aleshores van pujar els meus oncles; encara hi havia el baró i li va agradar molt el país, la singularitat d’un lloc petit i tranquil. Va sorgir la idea en una conversa i aquest va ser el punt de partida. Després es va seguir parlant, amb els diferents executius, amb el convenciment de tots de voler fer quelcom de maco però sense tancar res. Hi va haver tres exposicions temporals, que van ser com un test, una prova, i van donar uns resultats excel·lents: vam veure tot el moviment que generaven i que en l’àmbit organitzatiu tot anava molt bé.
Per què ara ha quallat?No hi havia cap demanda concreta de cap de les dues parts, ni es buscava un moment o situació concreta, en realitat. Potser perquè ara ella [la baronessa Carmen Thyssen] ha pensat que estarà més temps al país i com que hi és més present, físicament, és més fàcil avançar el tema, hi ha més fluïdesa que quan anava i venia.
Què creu que aportarà el museu al país?Afegim un esglaó més en l’oferta cultural del país. Jo fa molts anys que sóc aquí i m’ho agafo amb molta estima a títol personal. Veig que l’art mou la gent d’una manera tremenda –el turista cultural fa molts quilòmetres– i amb el museu crec que farem un pas endavant molt important: tenir una sala on queda representada la història universal de la pintura és quelcom que qualsevol ciutat, país, vol tenir. Penso que omplim un buit, que no venim a trepitjar ningú.
Ha fet referència al temps que fa que és a Andorra. Com va venir a parar aquí?D’estudiant, a Barcelona, vaig coincidir amb nois andorrans i ens vam fer amics i jo pujava. Als noranta vaig començar a tocar amb V Columna, quan treballava a pistes. Vaig venir perquè m’agrada la muntanya, sempre he tingut un punt aventurer. El meu pare, enginyer com l’avi, ja venia a esquiar als seixanta a la primera pista que es va obrir. Després venia molt sovint i passava molt de temps.
I la cuina?A casa a tothom li agrada molt la cuina, potser perquè l’àvia (la mare del pare) era una cuinera fantàstica. Quan va morir el meu pare, a principi dels 2000, jo necessitava desconnectar i vaig venir a Andorra, em van oferir portar un restaurant a pistes i encara que al principi em superava vaig decidir llançar-me a fons, amb dos anys de formació al màxim: començava tard i havia d’aprofitar el temps.
Com és això de pertànyer a una família amb el focus mediàtic permanentment a sobre?Gens fàcil. Jo sempre he estat a la vora, en moltes situacions jo hi era tot i que sense sortir a la foto. Estar a l’ombra et permet molt més ser tu mateix. Per a qui se sap permanentment vigilat, la veritat és que no és tenir gaire vida. La fama comporta coses positives, però d’altres que no ho són tant. Per això ells estan aquí a gust, molt més tranquils.