“El que no vull és gent apoltronada al sistema públic”

El gran problema sanitari és l’enorme dèficit, que no ha deixat de créixer. La població ha d’esperar mesures de xoc?No. Les mesures de xoc sempre són tisorades, i nosaltres no fem tisorades. Mesures de xoc no n’hi haurà, serà un procés que tindrà una coherència, un sentit, una línia i si hi ha una persona que no es vol posar en aquesta línia se li dirà que faci un pas al costat. Si hi ha un problema que s’ha de legislar perquè aquesta direcció vagi a bon terme buscant l’eficiència, la qualitat assistencial, s’haurà de legislar en raó amb això, no farem lleis gratuïtes. Ens hem d’asseure amb el doctor Piqué, amb els directors de Salut, amb els col·legis... hi ha una feina pedagògica important, de conciliar els temes contractuals a l’hospital, ara crec que hi ha uns agravis comparatius.

Hi ha alguna part de la despesa sanitària que li preocupi especialment?No, sóc home de pocs números, que ja sé que són importants. Ara hem de començar a engreixar el carro i que la gent s’hi vaig afegint. Un carro d’eficiència, de la reforma.

Té terminis?Primer hem de començar a engegar les coses. La reforma té el seu temps i els efectes també són a mitjà i llarg termini. Els canvis de vegades són dolorosos, s’han de buscar les fórmules de convèncer la gent, s’haurà de cedir en algunes coses i se’n guanyaran unes altres. El metge referent haurà de canalitzar el pas cap a certs especialistes, per a d’altres hi haurà accés directe. L’accés directe, que és un privilegi que tenim, s’ha de regular perquè ha portat a un abús. Sense perdre la llibertat d’elecció, que és fonamental, però hi ha d’haver normes d’accés. Les proves diagnòstiques, cada prescriptor ha de saber quines pot autoritzar i quines no, o quines han de passar un comitè. Hi ha d’haver un cert control.

Aquest discurs és el de la reforma que se sent des de fa anys. Doneu-me una mica d’aire, ara arriba una persona que té experiència en dur reformes importants en l’àmbit sanitari, té un recorregut important, no ve a passar l’estona. I és una peça important juntament amb la CASS, el ministeri. Hem d’anar tots a l’una. Ara toca un pas evolutiu en la gestió i en la forma d’entendre la sanitat. Toca dur-lo a terme, si m’entretinc em passaran comptes. Tinc clar cap a on s’ha d’anar. I hi ha hagut una feina de molts anys de planificació.

Mesures concretes. Vostè creu que s’ha de limitar la xifra de professionals convencionats?No. El que sí que s’ha de fer és regular l’accés al sistema públic. Tu vols convencionar-te? Només has d’aplicar aquesta tarifa i ja està. S’hauran de revisar unes contrapartides perquè si tu vols estar al sistema públic hauràs de donar alguna cosa a canvi, compromisos amb formació, amb bolcar la teva informació a l’eina fonamental que és la història clínica compartida. És fonamental per a una bona gestió, un metge veu el que ha fet l’altre. No pot ser que vinguis de metge weekend, no, has de complir, has d’aportar alguna cosa al sistema públic per ser-hi. Requisits que ja formularem però prohibir, limitar, no. Jo el que no vull és gent apoltronada al sistema públic que no se’ls pugui tocar mai. Evolució, lliure competència i qui ho faci millor anirà tirant i qui ho faci pitjor que es recicli, que espavili.

Per especialitat hi ha d’haver un número prefixat de professionals? Fisioterapeutes, dentistes, alerten de la saturació.Hi ha una persona que ho regula que és el metge, el prescriptor que diu tantes sessions de fisioterapeuta. Després el pacient tria el fisio que vulgui, és la lliure elecció i ho vull respectar. Ja serà el metge prescriptor que digui pots anar al fisio, i haurà de complir els requisits. Per exemple, vostè té 50 anys i una lesió al braç, el sistema públic li pagarà el just i necessari. S’ha de pentinar, d’acord, però no li deixaré el braç perquè jugui a tennis com quan tenia 25 anys. Les altres 100 sessions que vol les paga vostè. I això està tot protocol·litzat, no inventarem res.

S’ha de fer pedagogia?El pacient haurà d’entendre que hi ha unes normes a partir d’ara, que les regles del joc no les marca ell, no accedeixo com vull i a tants metges com vull. S’ha acabat pagar-ho tot perquè el sistema no és sostenible, però intentem preservar allò fabulós que tenim, la lliure elecció. El copagament? També és un tema que s’haurà de tractar. Era un fre a la barra lliure.

En quin sentit s’haurà de tractar?El copagament ara s’ha perdut molt perquè hi ha mútues que donen el cent per cent. De vegades, i que no se’m malinterpreti, hi ha el discurs que com que pago la complementària... Els cent per cent per patologia, potser s’haurà de revisar això i qui s’ho pugui pagar que s’ho pagui i qui no, ja tenim uns serveis socials potents que l’ajudaran.

Ara hi ha cobertura total per a malalties molt costoses, vol dir que la gent que s’ho pugui pagar no la tindrà?No ho sé... hem de veure com està la caixa i si hi ha una persona que s’ho pot pagar, s’ho paga i no passa res. Quan no n’hi ha per tots s’ha d’ajudar a qui més ho necessita. Això és de molt mala interpretació, jo no em vull carregar el cent per cent, el que jo vull és que tothom tingui bona assistència i que el sistema sigui sostenible i sigui eficient.

Les visites mèdiques a l’estranger necessiten regulació?La necessiten com tot. Prohibir no, regular sí. Podem arribar a controlar les proves diagnòstiques que el metge d’aquí faci, li podem fer el circuit, però el metge de fora està en un altre circuit. La CASS també haurà de fer de controlador potent, hem posat ara al consell d’administració una persona que crec que és un perfil ideal per a això que és el senyor Enric Bartumeu, exdirector de la CASS, que és una persona meticulosa i de números. Però tothom vol resultats d’avui per demà i no els puc prometre. Ho hem d’arreglar entre tots, pacients, prescriptors. Hem de ser conscients i penso que la gent ho és, que no podem continuar així perquè han saltat tots els llums d’alerta.