“El capitalisme és fruit d’una evolució, no l’ha fet ningú”

Doncs cap a on anem? Se’n fa una idea? Jo sóc molt optimista, però el que dic a la gent li sona pessimista. Si hem arribat fins aquí, seguirem, cosa que no vol dir que no hi hagi problemes importants, però tenim la ciència i la tecnologia i hem de pensar en el futur.

No caminem cap a una destrucció inexorable?Tinc col·legues importants, microbiòlegs, que pensen que sí, que en centenars o milers d’anys la nostra espècie s’haurà extingit com d’altres ho van fer. Jo crec que és probable però som capaços d’evitar-ho a causa precisament de la nostra consciència i pensament. Però cap hipòtesi en ciència i coneixement es pot descartar.

Al marge de la microbiologia som uns bestiotes: miri les massacres prehistòriques.Hem d’acceptar què som. La teoria de l’evolució diu que som de la família dels primats. Hem buscat subterfugis i idees metafísiques irreals, el que no som.

Ho som, d’animalots.Aristòtil ja va dir que som animals racionals, però no hem deixat de ser animals. Però la tecnologia potser farà que ho puguem canviar: de l’evolució natural passarem a l’evolució tècnica, l’evolució cultural.

També hem fet coses meravelloses com la música. Estàvem predestinats a ser com som?A l’evolució no hi ha cap sentit ni cap direcció. Per això dic que ara, amb el coneixement, potser serem capaços de sortir del projecte evolutiu. Podem extreu­re’ns d’aquesta memòria del propi sistema i perquè no sigui l’atzar qui ens dirigeixi.

Ja sabem que no li agrada l’atzar. Malgrat tot, existeix. L’atzar és una probabilitat matemàtica, per tant sempre existirà. Però pots forçar la direcció. És a dir, si desitges molt quelcom i treballes pots fer créixer la teva capacitat. Si treballes perquè aquesta sigui una espècie conscient, que crea equilibri a l’entorn, és més probable que això arribi. El que no pots controlar, perquè depèn de l’atzar, és que caigui un meteorit. Però jo estic convençut que aconseguirem que emergeixi l’ésser humà que volem que emergeixi en el futur.

Hi ha hagut un moment cabdal en l’evolució humana?Jo penso que és ara. Fins ara hem anat cap endavant fins arribar a l’últim moment evolutiu, que és el capitalisme: ha estat fruit d’un procés evolutiu, no l’ha fet ningú. Al segle XIX quan es van intentar fer altres sistemes socials aquests sí pensats, com el comunisme, es volia controlar la forma de viure, però es va crear una contradicció entre el que es volia fer, la nostra capacitat per fer-ho i el producte social que en resulta. És complicat, però probablement és la primera vegada que vam desafiar la nostra pròpia evolució.

Vostè s’ha fet un fart d’intentar explicar-nos la ciència. Arribem a copsar, en general, els avenços científics?Penso que hem avançat molt. Si pensem en un país com era a la península tant Espanya com Catalunya com Andorra i veiem les notícies que hi havia fa trenta anys no té res a veure amb la informació adequada, seriosa, científica, que hi ha ara. Però ha de ser un canvi conscient.

Doncs ens parlen aquests dies de les relacions ‘amoroses’ entre els neandertals i els nostres avantpassats. Quina repercussió té per a mi avui?El tipus de relacions no sabem quines són, penso que hi havia de tot, un ampli espectre de comportament: en aquesta hibridació hi havia moments d’amor i moments de violació, propis del comportament etològic. Ni tots eren i som bons ni tots anaven i anem a destruir: la gent som de gran complexitat.

Què li semblen els que neguen l’evolucionisme?No té cap comentari, respon a plantejaments medievals.

Ai, però seria fàcil d’entendre: ens han creat així i prou. Les creences són mecanismes de justificació i cohesió social. Una altra cosa és el coneixement científic, empíric. Una creença no necessita cap prova perquè es basa en la fe.

Però, miri, les religions ens ho posen més facilet, perquè els científics ho compliquen tot. [Riu] Sí. Les religions no tenen cap base històrica, es basen en relats, en conceptes que no són hipotètics-deductius. Per això si preguntes als científics, el 95 per cent som agnòstics o ateus, com és el meu cas.

Vostè, que ha treballat molt per aquestes contrades, creu que al Pirineu encara hi ha molta cosa per treure de sota terra?He treballat molt al Cantó, a la Molina i a les portes d’Andorra. Tot el Pirineu és un lloc on queda molt per descobrir, on està tot per fer: és un gran desconegut, no per la història medieval o clàssica sinó per la prehistòria. Caldrien prospeccions sistemàtiques. Probablement era un lloc habitat, el problema és que les restes es conservin, cosa molt difícil en llocs on hi ha tants canvis de temperatura.

L’‘homo antecessor’ que van trobar a Atapuerca: no va arribar a aquella zona a través del Pirineu, perquè sembla ser que a l’homínid no li agradava gaire l’aigua per venir per l’estret de Gibraltar. Sí, jo més aviat penso que va venir pel nord. El problema en la nostra disciplina és que necessitem trobar les restes, no podem fer un experiment de laboratori.

I per què va tirar cap a Burgos i no cap al Vallès?Segurament al Vallès també n’hi ha, només que no s’hi han trobat les restes humanes. El problema, repeteixo, és la conservació. En un paisatge sense tants canvis climàtics s’hauria conservat en un abric, en una cova.

Canviem totalment de tema: vostè era català federalista.Ara sóc independentista, he evolucionat. Sempre he estat comunista, he cregut a compartir, a ser comunitari, cosa molt difícil a Espanya amb un govern centralista. Em vaig associar a la CUP i m’he fet independentista internacionalista.

I quina és l’evolució política immediata?Catalunya trigarà més o menys però serà un país independent.