“M’han encasellat en la comèdia però és un encasellament feliç”

M’havia sonat un senyor de veu seriosa al telèfon. I després es despenja amb pel·lícules com ‘Spanish Movie’. És un senyor seriós?Ah, sí? Fer comèdia no vol dir que estiguis tot el dia de catxondeo, hi ha gent divertidíssima que fa dramons i viceversa. Però en el meu cas deu ser timidesa: necessito un àmbit de confiança per treure l’humor. Però si sóc divertit o no ho hauries de preguntar als que m’envolten. I això de senyor, no, si us plau, que acabo de fer els quaranta. No vull ser un senyor encara.

Per què la comèdia?És un gènere que sempre m’ha agradat moltíssim. El meu curt de graduació a l’Escac era comèdia, Treitum, i a partir d’aquí és el que m’han ofert. Jo vull fer moltes altres pel·lícules, i sóc encara molt jove, encara que no tant com els d’Ull Nu. Però faci el que faci és cert que sempre tindrà un matís, una seqüència divertida. Vull fer fantàstic, drama, etcètera, però sempre ha de tenir alguna cosa de divertida.

Quins serien els referents?He fet quatre pel·lícules, però de tan diferents: una spoof, comèdia fantàstica, romàntica i acció, i cadascuna tenia els seus referents. Ara, puc parlar de directors que m’agraden, no de referents, perquè no gosaria posar-me al costat de gent que admiro, genis com ara Woody Allen, Polanski, Tarantino, Spielberg o Haneke. Mira quina diversitat.

Haneke de divertit té molt poc. M’encanta el cine d’autor, els drames, el terror de Polanski. Però com a espectador. Com a director sempre m’han ofert comèdies, m’hi han encasellat, encara que és un encasellament feliç. Haneke, a films com Funny Games, et fa passar una bona mala estona. M’agrada el cine que et fa sentir coses fortes, sigui por, mala estona o riure, i no hi ha gèneres majors ni menors, el que hi ha són pel·lícules bones i dolentes.

Em fa la sensació que a Espa­nya cada cop es fa més gènere. No, sempre s’hi han fet films de tot tipus. Cert que la comèdia sempre ha tingut l’aval del públic, han estat més afortunades en taquilla. Però s’han fet bones coses de gènere. I ara el fantàstic espanyol, gent com Jaume Balagueró, tenen una repercussió mundial: vas al Japó i te’n parlen. Sí que és cert que potser amb l’eclosió de les escoles de cine està sortint una nova fornada –entre la que m’agradaria comptar-me– que fem un cinema sense complexos i referenciat en el cine que ens agradava de joves.

Fa cine d’encàrrec, projectes que li arriben. Home, un mai no pensa que voldria ser director d’encàrrec, però a mesura que passen els anys jo puc escollir més. La meva carrera i la meva autoria té a veure amb les pel·lícules que decideixo fer perquè tinc la sort de rebre bastants guions. Potser perquè tampoc no hi ha tants directors d’encàrrec. Però busco el guió que m’enamori, on senti que jo hi puc aportar alguna cosa.

Al Hollywood daurat alguns films d’encàrrec es van convertir en obres mestres.Evidentment, i ser un director d’encàrrec no és ser ni millor ni pitjor. Jo hi puc aportar el meu punt de vista encara que el guió l’hagi escrit un altre.

Abans, que parlava d’humor, m’ha vingut al cap Woody Allen i les bromes sobre l’Holocaust, que ara farien que les ments benpensats es posessin les mans al cap. O a la justícia, si som a l’ajuntament de Madrid. Jo crec que l’humor no hauria de patir cap mena de censura. Si és graciós a mi m’està bé. Una altra cosa és que les bromes no tinguin gràcia, però això és un altre tema. Jo crec que es pot bromejar amb tot i és saludable.

Té una clau per obtenir nominacions als Goya?Tant de bo la tingués, perquè aleshores m’hi nominarien algun cop. He rebut moltes nominacions a les meves pel·lícules però cap per la direcció, cap per a mi. I als Gaudí per Anacleto: no s’hi pot nominar més i a mi tampoc no m’hi van nominar. Alguna cosa dec estar fent malament: si algú sap què, que m’ho digui, perquè m’encantaria estar nominat algun dia. Bé, sobretot a la meva mare li faria il·lusió.

Per què ‘Anacleto’?M’ho van proposar i era una oferta irrebutjable perquè jo he estat un lector de còmic tota la vida. I segueixo. Així que era portar a la pantalla un mite de quan era jove. L’he fet amb molt de respecte i n’he gaudit moltíssim.

Li quedarà el rostre d’Imanol Arias. No, jo he volgut distanciar-me. És un Anacleto increïble però tardorenc: l’havíem perdut de vista perquè es va deixar de publicar fa trenta anys, i al film responem què ha passat amb Anacleto en aquest temps.

Ara Superlópez. L’estem descobrint, amb Borja Cobeaga i Diego San José, que són els guionistes d’Ocho apellidos vascos. Intentem fer una aventura molt divertida amb un personatge emblemàtic i que aquest sí que se segueix publicant. La gent ens atura pel carrer i quasi ens amenaça: “A veure què en feu!”

Ja han parlat amb Jan?Encara no, però tenim intenció d’ensenyar-li quan estigui el guió. Entenc que per a qualsevol autor una adaptació ha de ser com a mínim estranya, però ho fem des del l’estima i respecte. I Superlópez és el personatge que sempre havia volgut fer.