“Limitar que un professional escali en beneficis pot afectar la qualitat”

L’accés a la convenció s’ha de regular posant quotes?No sé com s’hauria de fer, posant quotes és una forma molt dràstica, no crec que hagi de ser aquesta. A França ho regulen amb els números closos de les places universitàries i a Espanya és per concurs públic fins que no surt una plaça. Hem demanat sempre que ens asseguem i busquem la millor fórmula per regular si és que s’ha de regular.

El col·legi quina idea té?Veiem que ara potser no hi ha cap problema, però en els últims anys hi ha hagut un increment molt significatiu de convencionats a la CASS i el que ens fa por és que si continua al mateix ritme arribi un moment que s’hagi de posar una quota, i que cap professional es pugui convencionar. El que diem és que hem de buscar un sistema per no arribar a col·lapsar el sistema i que s’hagin de prendre mesures dràstiques com ara reduir tarifes o posar quotes, que també seria injust, perquè uns sí i d’altres no. Alguna solució s’ha de trobar perquè l’evolució és cap a dalt sense parar en fisioterapeutes i d’altres especialitats.

S’ha de fixar un límit de facturació per professional?Al sistema que tenim una de les coses bones és que la lliure elecció fa que cada professsional s’hagi d’exigir el màxim en formació, i servei per guanyar-se una clientela i repercuteix en una millora de cara al pacient. Si limites que un professional escali en el nivell de beneficis pot repercutir en la qualitat, la gent farà el mínim. Ens equivocaríem si anéssim per aquest camí.

I com s’ha de fer?Les quotes podrien ser una mesura que es valorés si el nombre de professionals que hi ha convencionats és suficient o no. S’hauria d’estudiar acuradament.

Perquè amb menys població i més professionals creixin els actes de fisioteràpia?La fisioteràpia ha evolucionat molt. En 10 anys han sorgit moltes tècniques i estudis que ho avalen i ho veiem en d’altres llocs, es fan molts més actes de fisioteràpia perquè es fa molta més fisioteràpia per millorar la salut. Un exemple molt pràctic és que abans un es trencava els lligaments i l’embenaven rígid, el deixaven en repòs i després l’operaven. Ara si es fa un pla de fisioteràpia preoperatòria la recuperació i l’operació són més ràpides i més bones. Augmentes els actes però redueixes temps de recuperació i, per tant, de baixa. I passa en moltes més patologies. Cada vegada el metge t’envia més el pacient abans de prendre mesures més invasives.

Això hauria de reduir la despesa sanitària?No ho sé, però els estudis diuen que els tractaments de fisioteràpia redueixen els temps de baixa i s’estalvien intervencions que són més costoses i allarguen la baixa i el cost sanitari. Tenim un sistema una miqueta lax, que deixa que el pacient circuli de forma molt lliure, i això és el que s’està intentant regular i controlar, i hem d’anar més per aquí i no per si hi ha molts professionals, sinó a regular circuits i els recorreguts dels pacients. Amb la fisioteràpia també disminueixes la medicació perquè un dels camps d’actuació és l’analgèsia, el dolor, i fent sessions evites que es prengui medicació i no sé si al final s’equilibra la despesa. Crec que l’augment en fisioteràpia va més en aquest sentit que en l’augment de més professionals.

La reforma sanitària ha de ser el camí per regular-ho tot, què en saben?No sabem gaire més que el que pugui saber tothom i el que s’ha explicat en públic. L’últim va ser el pla de salut que va presentar la ministra Ferrer, que era molt obert, res específic, parlava de coses molt generals i tot el que deia estava molt bé, però s’ha de reglamentar, especificar i la mesura serà bona o dolenta segons quedi especificada en el funcionament. Tothom està d’acord que alguna cosa s’ha de fer.

Tothom està d’acord que el sistema és insostenible?Insostenible ja ho veurem. Hem de valorar tots quin tipus de sanitat volem perquè no es pot gestionar com una sanitat privada i no pots pretendre que a final d’any hi hagi beneficis com si fos una assegurança privada, que tenen el seu mercat de negoci.

Ningú no parla d’obtenir beneficis, sinó de reduir despesa i que el sistema sigui sostenible.Aleshores primer ens hem de demanar quin sistema sanitari volem i les prestacions que volem tenir i si les volem assumir. Si volem un sistema, com a vegades s’intueix en aquest pla, més a l’espanyola, on el professional sanitari estigui més acotat amb limitacions de facturació i mètodes de treball i la qualitat és més baixa, o més a la francesa, que és més oberta i cada professional pot esplaiar-se més en les seves virtuts i té un cost una mica més elevat. Si pots escollir t’assegures certa qualitat, que ja està regulada ara en el conveni amb la CASS perquè està regulat que no podem fer més de tres pacients, dos i mig per hora.

Què vol el Col·legi de Fisioterapeutes?El sistema que asseguri la millor assistència i qualitat sanitària i que sigui el més sostenible possible. S’ha de trobar l’equilibri entre qualitat i cost, no hem d’inventar res, hem de mirar al voltant. França sempre ha estat un referent i és el sistema que més s’acosta a nosaltres i penso que és el més equilibrat.

El ministre és partidari d’establir condicions més rígides per accedir al sistema?Si vols entrar al sistema públic t’has d’adequar a les condicions, i això ho veig més com la sanitat espanyola. S’han de veure quines són les condicions que es posen i en què es concreta tot això, és una opció de regular perquè si li dius a un professional que si vol entrar en el sistema públic les sessions en lloc d’un preu es pagaran deu vegades menys i que en comptes de fer cinc pacients n’haurà de fer deu, llavors potser no ens interessarà treballar en aquests condicions. I no ho regules directament, però estàs posant un filtre molt important, així que al final es regula l’accés al sistema públic. Això ja estava previst al MAAS, t’havies d’adequar a unes condicions més estrictes, però no s’han concretat.