“El col·leccionista es mou a cop de cor, si ho pots pagar ho compres”

Amb ganes de veure’l?Sí, sí, estic ansiosa. Hi farem exposicions anuals, finalment. Com que és petit, no hi haurà molt d’espai –sí per a l’EducaThyssen–, però serà un museu pequeñito pero matón, sí, perquè vindran quadres molt bons. Pintura internacional.

Recorda la primera espurna, la primera idea, del museu?El meu germà vivia aquí des del noranta i jo vaig venir aquí amb el meu marit, Heini Thyssen, al 93. Bé, havia vingut de joveneta, i ja m’encantava. Aleshores al meu marit li va agradar molt Andorra i vam adquirir un terreny a la Massana i hi vam fer una casa. Després vam fer tres exposicions temporals que van tenir molt d’èxit: sempre m’he sentit molt compenetrada amb Andorra, un país encantador i segur.

Posats a recordar, el seu primer contacte amb l’art?El meu pare, que pintava, i a mi sempre m’ha agradat l’olor d’un estudi de pintura. I la mare em portava a museus a veure sovint quadres costumistes espanyols: a ella li agradava Julio Romero de Torres, per exemple. Jo sempre he comprat algun quadre per posar a la meva habitació. No els que tinc ara, és clar. I també m’agrada pintar. Per a mi. Tothom ho ha de provar perquè quan pintes no penses en cap altra cosa.

I el primer quadre de, diguem, una certa envergadura que va comprar, el recorda?Sí, un quadre americà que vaig comprar quan em vaig casar amb Lex Barker i tenia 25 anys.

Conèixer el baró, amb la seva fabulosa col·lecció d’art...El destí [interromp amb determinació]. Jo crec en els destins, i vaig arribar a la seva vida en un moment molt oportú per ajudar-lo a conservar la col·lecció unida. Si els hereus, tots, que érem molts, haguéssim venut la col·lecció, el mercat mundial de l’art hauria estat fatal durant els trenta anys següents. Hi hauria hagut un surplus d’obres.

Llegia en un article a ‘El País’ que és absurd que un Jeff Koons per exemple valgui més que un Rembrandt. D’acord?Efectivament, però són les galeries. A mi m’agrada Koons, però com a cosa decorativa. En un Rembrandt, en canvi, pots descobrir mil milions de coses.

En canvi sovint es diu que són els col·leccionistes, és a dir, qui compra, qui marca els preus. Els marquen les galeries i les cases de subhastes. Home, el comprador que compri més car és el ximple [riu], però no: el comprador no vol comprar car. Però tot va lligat: si tens un quadre del mateix pintor i qualitat i veus que puja, doncs et fa goig, et dius “doncs jo sabia el que em feia”.

És difícil integrar en una col·lecció manifestacions com el videoart, instal·lacions?A mi m’agraden sobretot les obres que incorporen el neó. M’agraden molt. Hi ha gent novell que sap el que es fa i durarà tant com Rembrandt.

Quina és la diferència entre un col·leccionista i un inversor?Són totalment diferents. Hi ha col·leccionistes d’un sol quadre perquè han pagat tres-cents milions per ell. El col·leccionista es mou a cop de cor i si ho pots pagar, ho compres.

Es considera mecenes?Jo crec que sí. He deixat la meva col·lecció gratuïtament durant 17 anys a Madrid, i durant 15 a Màlaga. Això és ser mecenes. I crec que treballo per fomentar l’art perquè crec que és la pau mundial. Al 1983 vaig anar amb el meu marit a Rússia quan els russos havien fet caure un avió coreà. Totes les ambaixades van tancar les portes, en senyal de protesta. Però per a la inauguració, al museu Pushkin, totes les ambaixades hi eren. L’art, tot l’art, és pau i apropa els països.Permeti’m canviar de tema i preguntar-li com conviu amb la premsa rosa.Doncs convivim. Un cop que hi ets perquè hi has entrat, has d’aguantar-ho, no pots posar-te a córrer perquè has vist algú que et fa fotos. Has d’assumir-ho. Però és cert que ara hi ha una premsa una mica desagradable, que vol treure la part negativa. Però és el que t’ha tocat a la vida. Si em trobo paparazzi, saludo i que em facin unes fotos. Però m’han fet passar moments durs i no està bé, perquè sempre els he tractat bé.