“Organitzar el Sax Fest és una droga, m’ha enganxat des del principi”

Està consolidat?Per part nostra, ja des del primer any. Una altra cosa és que es vagin fent canvis si veiem que hi ha alguna cosa en què ens hem equivocat: ho rectifiquem sense problemes. En tot cas, el que li falta és temps perquè es faci ferm, però això només s’aconsegueix amb els anys, no podem anar més de pressa. Però de moment camina amb força.

Van aconseguint més suport institucional.Sí, enguany el comú [d’Andorra la Vella] s’ha posicionat d’una manera més forta. Per exemple amb els ajuts: en diners, uns 9.000 euros, però si s’hi afegeix el que costaria la cessió d’espais podria ser ben bé el doble. I Andorra Turisme i Crèdit Andorrà fan unes aportacions similars. Mentre que la casa Selmer aporta els premis.

De quins arguments disposen per convèncer-los?Sempre que he buscat patrocinadors he buscat que creguessin en el projecte, he intentat demostrar-los que funciona. Per a alguns, és important que tingui un vessant pedagògic i artístic; d’altres es miren més la repercussió econòmica: aleshores els dic que té un retorn d’uns 150.000 euros.

Qui l’organitza?Tota la feina d’organització l’assumeixo desinteressadament, amb alguns col·laboradors que treballen de manera desinteressada. Com Jordi Llorens, que té una productora audiovisual i s’encarrega de tota la part audiovisual. Aquí sols cobren els músics que vénen a treballar, a tocar i a fer classes magistrals.

Quin va ser l’origen del festival?Vaig anar a l’Aveiro Sax Fest, un dels grans esdeveniments del saxo, que se celebra a Portugal, i des de Selmer [principal fabricant de saxos] em van proposar la idea d’impulsar un festival similar a Andorra. Jo sóc artista Selmer, així que saben com sóc, com funciono.

Per als profans: què significa ser un ‘artista Selmer’? Has de demostrar una trajectòria, amb concerts, discos; has de demostrar que tens una qualitat. I també has de tenir una mica de sort, segurament. Com a músic, treballes per assolir el teu absolut, el teu límit, i quan creus que com a músic has arribat al teu màxim, si veus que hi ha gent més bona que tu, potser sents que perd una part de sentit, per això busques altres coses: en el meu cas el festival respon una mica a aquesta necessitat.

Ho va tenir clar des del principi, aleshores?Sí, sí, tot era nou, era iniciar una nova etapa, amb un festival molt petitet el primer any: tres o quatre concerts i sense concurs. Però em va agradar ja tant que em va enganxar com si fos una droga. Jo, com a músic, sempre havia estat a l’altra banda i necessitava una sèrie de coneixements que no tenia, com ara la comptabilitat, o com fer màrqueting, o buscar patrocinadors. He intentat anar sempre amb la confiança i la veritat per endavant.

Com es va rebre la proposta al país? Jo vaig arribar el 2000, de Montpeller, que té una realitat musical absolutament diferent, amb concerts a cada pas, òpera, una oferta artística enorme per a una ciutat de 300.000 habitants. En comprovar el que hi havia a Andorra vaig veure moltes mancances. Però li vaig fer la volta a la truita i vaig preferir pensar que hi havia molt per fer.

Com s’ha rebut la seva proposta al país, perquè no sempre se saluden les iniciatives, sinó que reben moltes crítiques.Jo me’l vaig crear amb el meu món de Montpeller, no tant pensant sols en la gent d’aquí sinó que sigui interessant per a la gent d’arreu, i així potser a la gent d’aquí també li acaba interessant. És un festival molt professional, però alhora intento que els concerts estiguin a l’abast de tothom. Per exemple, enguany només hi ha Joan-Martí Frasquier que faci un concert de música contemporània, més específica. La resta són més assequibles, i el Five Sax, per exemple, superpopular.

Té por que un dia es fongui, com el Festival de jazz o el concurs Montserrat Caballé?Tinc una vacuna per a això: cap dels patrocinadors aporta més del deu o quinze per cent del total, així que haurien de plegar tots de cop. No és el mateix que dependre d’un de sol institucional, aleshores sí que estàs a les mans del polític de torn: canvia el polític i s’ho carrega.

I com ho veu?Com una llàstima, és clar. Costa molts anys de construir, rodar, fer-se un nom, perquè vingui algú i ho mati. Una pena.