“El teatre és inabastable, voldria tenir més vides per exhaurir-lo”

De vegades ens embarquem en guerres estúpides, oi? Que ens les podríem estalviar. La situació a l’obra és aquesta: la discussió entre dos amics que es troben perquè un vol saber perquè l’altre s’havia distanciat. Al final li explica i sí, és una bestiesa. En argumentar-la tots dos entren en una batalla i es demostra que l’amistat estava construïda sobre una estructura no gaire sòlida. Es veu també que la vida els ha portat per camins diferents.

Al seu personatge on l’ha portat la vida?És un home convencionalment feliç: amb família, fills i reconeixement social i professional. Ell no té cap contradicció, la felicitat és això. Però no entén que el seu amic tingui una altra manera de viure.

Trenca el mite que parlant és com la gent s’entén? No hi ha una altra manera d’entendre’s. Però perquè no s’aixequi una presa que conté un cúmul de males impressions i després esclata en el moment menys oportú s’hauria de ser més clar i quan una cosa et molesta no guardar-lo a la memòria com un greuge. Les coses s’han de dir, se n’ha de parlar.

Deixem-los, que són molt pesats. Fa vertigen enfrontar-se amb un text ja molt conegut i que va gaudir de molt èxit?En teatre no pots quedar-te impressionat per altres lectures que s’hagin fet. Jo respecto molt la versió de Flotats i Puigcorbé, que fa el paper que jo faig, però no m’impressiono perquè en teatre a menys que estrenis l’obra sempre hi haurà algú que l’hagi fet anteriorment i les lectures poden ser diferents.

Potser sí que s’hauria d’impressionar quan algú es plantegi seguir-li les passes i fer els 80 dolents de Shakespeare tot sol. Impressiona, sí, però jo estic molt avesat a fer espectacles en solitari, com La tigresa i altres històries, que també vaig presentar a Andorra, com d’altres. La tigresa va ser el meu primer gran repte i gran escola damunt de l’escenari. Però també gaudeixo de gaudir amb altres actors, sobretot si són com Lluís Soler.

No li agrada acomodar-se a vostè. No, no, no; el teatre és un món inabastable, m’agradaria tenir unes quantes vides per exhaurir-lo i tot i així no podria. El fet de pujar a un escenari i compartir l’emoció del directe, crear uns mons, sabent tant actors com espectadors que allò és mentida i alhora autèntic, és un plaer, i per això m’hi dedico.

Es pot interpretar que el cine i la televisió serveixen per portar gent al teatre?Jo diria que sempre ajuda la popularitat. Tira més. Per exemple, que el TNC plantegés actors molt mediàtics per a El professor Bernardi (Lluís Homar, Joel Joan, etcètera), sense negar el valor del text i de la direcció, sens dubte va ajudar, amb una obra duríssima, un enorme esforç per als actors. Va ser un èxit espaterrant. Però si l’obra no hagués estat bona, no hauria servit de res tenir allà els actors més coneguts de Catalunya. El teatre és un acte voluntari: la gent hi ha d’anar, però vol saber que totes les peces hi encaixaran, que el text és honest, la direcció és bona i els actors també; però si una peça falla, és un passatemps; ara bé, si tot funciona és una experiència.

Vostè s’ha prodigat més a l’escenari que a les pantalles.Jo he fet la meva carrera en teatre i que mai m’he negat a fer cine ni televisió, i tele Déu n’hi do si n’he fet, però no sóc eminentment televisiu. I si es mira amb atenció el meu currículum he estat en projectes bons, interessants. A la televisió estatal, per exemple, vaig fer el Tejero d’El día más difícil del Rey. Són papers que m’ha interessat fer-los. El que no he tingut és una continuïtat en les telenovel·les.

Quan penses en televisió sí que fas la connexió amb les telenovel·les. Tenim la sort que aquí no som classistes en aquest sentit, com a la Gran Bretanya, on qui fa televisió no fa teatre ni cinema, són espais poc comunicats. I aquí tenim gent tan reconeguda com l’Emma Vilarasau i ha fet una telenovel·la. Així que aquí a la televisió gaudim del mateix rigor interpretatiu que al teatre.

Canviem de disciplina: la seva companya, Mariel, el va introduir al còmic i hi ha fet de guionista. Veu el personatge, la ‘Mamen’, al teatre?Mai no ens ho hem plantejat. Se’ns va temptar fa molts anys, però seria complicat, molt complicat. Quina veu tindria? Tindria aquest físic? Seria un problema traslladar-la perquè la gent se l’estima tal com és i no la veig ni al teatre ni al cine. És clar, si vingués algú i et fes una oferta interessant per al teu patrimoni, seria una altra història. Però no és el cas.