“Dirigint veus que no ets el centre de l’univers, com creiem els actors”

Què no ha fet, com a actor?Bé, el que no he fet és perdre l’entusiasme i l’amor per la feina, que és el valor més important. Ni la consciència de ser viu, que és el que poso a l’estat del meu WhatsApp. Tot i que hi ha dies que no és fàcil.

Arriba a Andorra amb aquest Manelic amb què, ha explicat sovint, va descobrir que volia ser actor. Recorda per què?Sovint les coses determinants a la vida passen perquè passen, no perquè hom decideixi. Em vaig trobar amb disset anys amb un senyor que es deia Armand Calafell i em va proposar fer el Manelic, en el quadre de teatre escènic amateur, al barri. Per primer cop em vaig trobar identificat, enlluernat, amb el personatge, amb aquest Manelic que baixa de les muntanyes enamorat de l’amor, una mica babau, i amb aquesta veritat, animalitat, aquesta organicitat. Vaig descobrir que el teatre m’enriquia, més enllà de passar-m’ho bé. I ha estat un personatge de capçalera, per a mi: els meus herois eren Marlon Brando, Michael Jordan i el Manelic.

Ara fa tots els papers. És anar de sobrat? Voler un repte?Un dia em vaig il·luminar i em vaig dir: i si em plantejo ser l’obra? Havia vist Núria Espert a La violació de Lucrècia ella sola i vaig sortir-ne amb la sensació d’haver vist quatre actors. Podria semblar que ho faig com un exercici de virtuosisme, però no, Terra baixa és un punt de partida, un dir què m’agrada del teatre i què val la pena oferir. És un exercici de posar-me al servei d’un text, de jugar a connectar-me amb la part que tinc de Manelic, de Sebastià, de Marta, de Núria. I convido l’espectador a obrir-se, que ser valent no és fer grans gestes, sinó treure el tap.

Si em permet, li explicaré que ‘Terra baixa’ va ser el meu espectacle teatral, amb el ‘col·le’. Alguna cosa va sortir malament i els adolescents que érem vam riure. Després els ‘profes’ ens van esbroncar de valent. Li ha passat mai res de similar? Cap tràngol?Un cop havia d’obrir una cadira plegable i estava encallada, no podia. Era al Lliure i només hi havia vuit espectadors. Als actors ens va mig agafar un atac de riure i fins i tot un espectador va mig aplaudir. I a Caracas, un cop, es va aixecar un senyor d’entre el públic i va dir en veu alta: “Cómicos baratos, aprendan a actuar!” A mi em tocava després i vaig sentir pànic escènic de debò perquè vaig pensar: si no ho faig bé potser pugen i...

Quin seria el seu llop?Hi ha la història d’un avi que parla amb el nét i li explica que tots tenim a dins dos llops en lluita: el positiu, lluminós, i la part fosca, negativa. I qui gua-nya?, pregunta el nen. L’avi li respon: “El que tu més alimentis.” Tots tenim aquesta part animal i tots tenim la capacitat de decidir qui volem que ens guiï.

Teatre a banda, ha estat un ‘chico Almodóvar’.No m’agrada parlar en aquests termes de l’Almodóvar, no m’interessa parlar dels chicos o chicas Almodóvar. Deixem-ho en el fet que he treballat amb ell.

I televisió. Va encarnar el rei Joan Carles I en aquella minisèrie sobre el 23-F. Condiciona d’alguna manera interpretar un monarca viu?Vaig fer aquella sèrie sense ser de cap manera monàrquic, sóc d’esperit republicà, i reconec que vaig sentir empatia en aquell moment concret, vaig ser joancarlista. Ara, tal com estan les coses, sóc de tot menys joancarlista; aleshores estàvem tots prou enganyats. Moltes coses que han passat després ni les entenc ni les comprenc, ni ganes.

Va coincidir-hi amb Manel Barceló, que fa pocs dies també passava per Andorra i ens deia en aquestes pàgines que tenen la sort de poder fer un dia un capítol d’‘Aída’ i el següent un Harold Pinter, que no són coses exclusives com a l’escena britànica, més elitista.No importa en quin mitjà faig un projecte, el que m’importa és que el projecte em motivi i doni satisfacció. Cert que al teatre puc ser generador de projectes, mentre que al cine o la televisió he de participar en els dels altres. Però televisió també és una eina meravellosa que et dóna la possibilitat d’entrar a casa de les persones. I ara el mitjà compta amb grans actors, directors i guionistes, i molts mitjans.

Dirigir és el repte?Estaria bé que tots els actors dirigíssim, perquè dóna una visió global de la feina, veure que l’important són els equips. T’ajuda a entendre que no ets el centre de l’univers, cosa que pensem sovint els actors.

Va dir: “Si tornés a néixer, em demanaria la música.”M’encantaria saber cantar, ballar, tocar el piano... Sento una enveja sana. Recordo una professora de cant que ens deia: “Però ustedes sólo hablan.” Ella havia fet opereta i ja la música crea una sèrie de coses que l’actor ha d’aconseguir amb la paraula. La música és un dels dons de la humanitat. Quan m’ha tocat col·lateralment, com a La flauta màgica, ha estat una sensació sublim. Fent de Papageno, com a L’home de teatre, de Bernhard, m’ho passo bé mentre ho faig, no ja després, prenent la canya al bar del costat.