“Tant la música com l’esport m’han donat molt durant la vida”

Va començar a poc a poc, el 2008, fent alguns concerts a La Fada Ignorant.Ja havia fet alguna coseta fa molt més temps, però actuar en solitari sí, és cert, va ser aleshores. Aleshores em centrava més en la vida esportiva, però anava fent actuacions, més aviat de caire benèfic i de manera discontínua. Fent versions, fins que un dia, ja el 2014, quan em vaig començar a desvincular de l’esport i a tenir més temps, em vaig llançar a compondre.

I d’aquí al premi.Ha estat tota una sorpresa. El termini del Carles Sabater acabava el desembre del 2014 i jo potser havia començat a escriure al setembre. I vam gravar tres temes, a l’estudi de Pedro Mota, a Encamp, per poder-los presentar. Gràcies [la cançó guanyadora] potser va ser la primera, o de les primeres que vaig escriure.

Es va posar a escriure. Per parlar de què?Em vaig plantejar: d’acord, vols escriure, però de què vols parlar? I vaig començar per un tema que no em costava pensar: donar les gràcies a la família, als amics, als companys dels esports, i així va sortir Gràcies. Un tema animat i que serveix per a moltes experiències, un missatge clar i simple. Després vaig pensar en un altre tema per dedicar-li a la meva germana i els seus tres fills, i em va sortir una cosa animada, un reggae.

El premi, és clar, va ser una sorpresa, oi?Una sorpresa total. Ja dic, potser va ser la primera o la segona de les que vaig escriure, de les dotze o tretze que tinc ara. Quan m’ho van comunicar no m’ho creia. Com que jo sóc molt de la broma, pensava que algú em volia prendre el pèl. “Mira, és una d’aquestes bromes de la ràdio”, vaig pensar. I encara avui els del Centre de la Cultura Catalana em pregunten si ja m’ho crec.

Ara què?Doncs abans que em notifiquessin el premi jo ja tenia acabat un DVD, l’enregistrament d’un concert a les Fontetes, un projecte solidari on vull destinar la recaptació a deu entitats socials i ONG del país. Ara penso que esperaré, pel ressò que pugui tenir el premi. També tenia la idea d’enregistrar un disc, amb la dotzena de temes que tinc i que fa dos anys que toco.

Què proporciona un premi com el Carles Sabater?Si la idea del que vull fer la tinc clara, com tinc clar el que em suposa fer un concert: no és la meva feina, m’agrada la feina que tinc i no la deixaré per dedicar-me a la música. Però sí que penso que em servirà per fer més concerts que actualment. I la finalitat serà sempre benèfica: cobrir despeses nostres i la resta la destinarem a entitats benèfiques de la localitat on toquem. Cosa que imagino que em reportarà més feina, si la localitat sap que redestina els beneficis a la mateixa localitat. Però és la idea que ja tenia d’abans, és el que he fet sempre i és el que continuaré fent a partir d’ara.

Esport o música?Doncs ara música. Sempre per darrere de la família. Fins ara el següent era l’esport, però ara ja és la música. L’any passat la federació em va nomenar millor jugador de la temporada de futbol sala i crec que era una bona manera de dir prou. Enguany he tingut fitxa, he anat a algun partit, però res a veure. Ja fa anys que veia que s’acabava el període de la pilota i venia el del micròfon. Les dues coses m’han proporcionat molt durant la vida, perquè de ben petit jugava i de ben petit anava amb el pare, que cantava en un grup, a un assaig o un concert.

Expliqui’ns això del pare.Devia ser el 1990, recordo estar a l’escola, a la Selva del Camp, que era on vivíem, i que el pare va venir a recollir-me en sortir perquè pujava a fer un concert a Ordino, precisament. Una casualitat, imagino, no sé com va ser el contacte. Però recordo que vam pujar un cap de setmana. I que em van comprar la meva primera, i única, Game Boy. Res, eren quatre amics que feien música folk, versions de cantautors com Serrat, les típiques. I aquell noi de deu anys ho vivia amb ànsia, com quan anaven a assajar a l’ateneu del poble.

Un dia el noi es va animar i va començar a cantar.Sí, recordo que tenia uns dotze anys i ja feia un temps que assajava i en un concert seu i després de molt insistir em van deixar fer les veus en temes com Dust in the Wind, de Kansas. Però ja està, amb el micròfon connectat, i ja havia debutat.