“L'administració comercialitza l'art, una tendència equivocada”

Guerassim Voronkov (Moscou, 1960), pianista, violinista, compositor i director d’orquestra, assumeix la direcció musical de l’opereta La vídua alegre, segon muntatge de la temporada operística impulsada per Andorra Lírica. L’elenc fa una setmana que assaja al Centre Cultural i de Congressos Lauredià, per a un espectacle que oferirà al públic en dues funcions al Claror, la nit de dissabte i diumenge.

Una bona setmana d’assajos. Com ho veurem?

Ens vam reunir al teatre dilluns, però la feina individual ja fa temps que va començar, i amb el cor i les coreografies. Com ho veurà el públic? Sempre és una incògnita perquè és una producció nova que s’està creant en aquests moments. Tots els components tenen molta professionalitat, talent i creativitat i, encara que estem treballant dur, ens ho passem molt bé, així que penso que el públic també es divertirà molt.

Als assajos hem vist que s’ho passen bé.

Hi ha creativitat i joventut, que són imprescindibles per a aquest espectacle espurnejant i amb tant d’humor i alegria.

Per què algú com vostè, amb una trajectòria consolidada, accepta implicar-se en un projecte jove i, diguem-ne, petit?

Per començar, perquè la música és la música. Bé, primer perquè la directora d’escena, Maria Voronkova, és la meva filla, i l’he vist tan entusiasmada, ja des que van fer Carmen, que em vaig dir que havia de participar-hi. El projecte és petit, sí, però tan sols és petit pel fet que no tenim una orquestra completa, però tota la resta es podria presentar perfectament en un teatre gran, de prestigi.

Que sigui o no petit sovint es valora en funció del pressupost.

Sí, però la part creativa, la part artística, és molt important. Jo gaudeixo molt estant amb aquest grup. Una compensació que sovint és difícil de trobar en altres produccions.

I és un muntatge exportable?

Si jo em diverteixo, vol dir que qualsevol pot divertir-se, que el públic es divertirà. Així que es podria fer en qualsevol altre lloc, en aquest o un altre format, perquè escènicament no cal fer canvis. Musicalment, es podria adaptar. En aquest cas ho fem amb piano i violí, però aquesta opereta és molt cambrística, molt íntima, de saló. És la música del saló o el jardí d’un aristòcrata, com a l’època d’Strauss. No sento que l’obra hagi quedat encongida, musicalment parlant. Fins i tot així es podrà gaudir de detalls, matisos.

Hi ha gent professional al muntatge, però també amateurs, com el cor de cambra o l’esbart. Això com influeix en la seva feina?

Sempre és font d’acudits, de comentaris molt divertits, és clar. Hi ha gent molt molt professional, com la meva dona [Ala Voronkova], que és la violinista, i els protagonistes, molt professionals encara que molt joves. L’esbart o el cor, és clar, no són professionals, i no és el mateix treballar amb ells. A un professional li dónes l’objectiu i li dius: “Fes-ho.” A un amateur li has d’ensenyar com fer-ho. És fer una feina docent. Més lent.

Gratificant?

És clar. Veus que al principi no saben com caminar ni com cantar i al final es diverteixen i aprenen a fer divertir-se el públic.

Al panorama general de la lírica, hi ha prou renovació generacional, de nous talents?

A vegades passen coses molt curioses: ara parlem d’una situació de crisi on hi ha molt menys pressupost per a la cultura i les administracions volen comercialitzar l’art, és a dir, simplificar i fer allò que segur que donarà diners. Una tendència per a mi equivocada. Però gràcies a això, els joves han decidit fer el seu art, sí o sí, i fan allò que els agrada i creuen que val la pena. A Catalunya hi ha moltes petites companyies formades per gent necessitada d’expressar-se. I aquí hi ha la renovació. Per aquí ressorgirà la lírica.

I el públic respon?

Ja ho veurem demà.

A Andorra Lírica li ha anat bé, però volíem dir en general.

Les arts escèniques en directe han patit una gran competència de formats digitals. Els cines, per exemple, que ofereixen la millor producció del món. Sí, serà la millor, és cert, amb primeres estrelles, però això mai no pot substituir anar al teatre i sentir la respiració de l’artista en directe, la proximitat a l’art mentre s’està fent. En casos com aquest, fins i tot amb algú que coneixes, que és un veí. Crec que el públic vol tornar cap aquí: no vol veure una imatge arreglada amb Photoshop, sinó conèixer la persona en directe. És més interessant.

La lírica havia pres una volada molt elitista.

Cert, però està fent la volta. Tot i que hi ha matisos: a Itàlia és quasi un gènere popular. Però sí que en general l’òpera busca altres públics.