“Cap dona no és sols santa, puta, mare o esclava; totes ho som tot”

Samantha Bosque no se la veia per una galeria del país des del 2008, a la desapareguda Carme Torrallardona. Ara desembarca a la Pilar Riberaygua amb una sèrie potent al voltant de l’eròtica, les dones i els estereotips que les encadenen. Varium et Mutabile Semper Femina es podrà visitar fins a mitjan juliol.

D’on han sorgit aquestes ganes de parlar d’erotisme?

La veritat és que és un tema que no m’havia plantejat mai, a l’hora de pintar. I al 2008 m’ho va suggerir un client. Per què no? Bona pregunta. De seguida vaig començar a pensar-hi, però allò que m’atreia realment era el món de les perversions, la part més fosca. Només que en començar a fer recerca vaig veure que m’endinsava en un món molt masculí i no em sentia còmoda. Era una qüestió molt difícil fins i tot d’entendre per a mi. Al final, el projecte ha agafat forma amb els anys de buscar i buscar i he anat a parar a una obra que parla sobre les relacions sexuals d’una forma molt intimista.

Ha trobat quelcom que no s’esperava sobre vostè?

El títol remet a allò que va dir Virgili, un tòpic sobre la volubilitat de la dona que va recollir després Verdi a l’òpera. I t’adones que no és que siguem variables, sinó que cap dona no és una sola cosa, cap dona no és santa, puta, mare o esclava, ho som tot. I depèn de cada relació. Aquí he vist coses meves on m’he sentit identificada, m’he entès.

Les dones som esclaves dels estereotips?

Històricament, sí, assumits i acceptats sovint sense ni tan sols adonar-nos-en.

Els homes busquen dones que ja no existeixen. Per què?

Perquè estem en un moment que les dones han fet un canvi i han volgut fugir d’aquests estereotips. I a alguns homes els ha fet por. O és que encara no ho han entès.

I les dones busquen un home que encara no existeix.

Justament perquè està per construir: el punt de canvi social que ha fet la dona, l’home encara no l’ha fet. Ens hem avançat i per això hi ha un punt d’incomunicació entre homes i dones.

Fa un joc entre imatges sexuals i símbols religiosos que les acompanyen. Per què?

Volent fer un plantejament universal de l’eròtica de la dona el que no podia fer era amagar la relació amb la religió, des de l’associació d’Eva amb el pecat original al Gènesis. O hi ha la simbologia de la mantis religiosa, que es menja el cap del mascle després de copular, que en castellà se li diu també santa teresa, com recull el diccionari de la RAE, i en català, pregadéu. Són associacions que no les he fet jo, és que estan allà, i el que no podia fer era evitar-les. Ni volia provocar ni amagar res.

Al catolicisme, no hi ha molt de sexe reprimit? Per exemple, en aquelles escultures barroques de cossos tan recargolats però tan carnals?

Només s’ha de veure l’escultura de Bernini de Santa Teresa, l’Èxtasi. És impossible que aquesta sensació li hagi provocat Déu, penses, és una sensació de sexualitat absolutament reprimida i mitificada.

La imatge de les formigues a la primera obra de la mostra, és una evocació volguda de Buñuel i ‘Un perro andaluz’?

La imatge de la formiga remet a un concepte molt femení i estan entrant en aquest forat de la paret, que és una transposició de la vagina de la dona, amb els stilettos, un objecte molt fetitxista. La instal·lació està inspirada per un llibre de l’Eduardo Galeano, Mujeres, on diu que “la dona és una casa secreta”. Aquesta és l’associació que jo volia fer-hi.

Sent, com diu el prologuista del catàleg, que ha fet un ‘striptease’ espiritual?

És cert que és molt intimista, i segur que l’he fet perquè he acabat dient moltes més coses de les que volia dir, sense ser-ne conscient. I és el que ha detectat el Marc [Vila]: que volia fer una reflexió universal i he acabat parlant de temes íntims, buidant coses de mi mateixa.

Les dones hem d’estar sempre preguntant-nos qui som, què som?

És trist que ho haguem d’associar a les dones, ens hem de preguntar coses com a éssers humans, això sí, perquè som persones: què som, què volem. És que els homes no han de pensar quin rol tenen a la vida, o a les relacions?

Ja, però es tracta de buscar una definició que no molesti gaire el mascle: mira, sóc dona però no intento treure’t el teu lloc.

És el que dèiem abans, de la dona que ha fet un canvi mentre que l’home no ha avançat. Els rols estaven molt assumits i ara que no volem acceptar que les coses siguin com eren, et converteixen en una feminista que vol fer la revolució. Sols vull ser una persona i que em respectin.

Canviant de terç. Vostè, que va passar per la Biennal de Venècia, què pensa de les crítiques posades últimament sobre el pavelló andorrà i la falta de repercussió que assoleix?

No hi estic gaire d’acord. Per a mi va ser una experiència molt positiva, estar en un lloc que és un referent internacional de l’art. Pel que fa al pavelló, jo vaig viure que veníem Andorra, el país, molt més que les nostres obres. Aconseguir més promoció és complicadíssim, representa molts i molts i molts diners, és un mercat molt dur i amb molts interessos barrejats.