“Som una illa dins d'un mar i tenim l'obligació de tractar amb Europa”

Conseller general per primera vegada el 1967, Josep Marsal era subsíndic general durant la legislatura constituent. Amb la Constitució es va crear el Consell Superior de Justícia, de la que va ser el primer president. Ara assumeix les funcions de president de l’Associació d’Exsíndics i Exconsellers Generals (AESCO).

Què defensa l’AESCO?

Els valors de la democràcia. Va ser un suggeriment del síndic Areny de Canillo. Un dia ens convoca a uns quants exconsellers, a l’antiga Casa de la Vall, i ens diu que serà útil crear una associació d’aquest tipus. Els nostres objectius són les trobades; el suport als consellers, encara que a hores d’ara cap conseller n’ha demanat; promoure i defensar els valors de la democràcia... També hi ha l’homenatge als exconsellers, que fem cada dos anys; rebem visites d’associacions homòlogues i som membres actius de l’associació d’exparlamentaris.

De quants membres parlem?

Havíem estat més de 100. Ara, a causa de les defuncions i que no hi ha hagut una renovació prou important, en som 94. Volem fer una campanya per sensibilitzar els antics consellers perquè s’adhereixin a nosaltres.

Han canviat molt les coses des que no és parlamentari.

L’aprovació de la Constitució va marcar un abans i un després. Quan es va dissoldre el consell, abans de la Constitució, era perquè hi havia un bloqueig total de les institucions, no hi havia entesa. Amb el sistema que es troba, d’una majoria i una oposició, funciona. Els parlamentaris actuals ho han entès i ho han fet funcionar molt bé. La crítica que faríem és que no hem considerat que som un país petit i no podem fer una fotocòpia dels països grans.

Posi un exemple?

L’organització de la majoria i de l’oposició. Per exemple durant la Constitució. No hi havia cap organització, cadascú amb les seves idees però molt contraposades. Després de molta feina i de moltes reunions es va arribar a fer per unanimitat. Però va ser per feina de consens.

L’oposició actual és dura?

La majoria i l’oposició són radicals. No culpo ni uns ni altres perquè la política és la política i hi ha d’haver aquesta majoria i minoria i s’ha de jugar el joc de manera lleial. Però amb temes importants s’haurien de buscar uns resultats comuns.

L’acord d’associació és un d’aquests temes en els quals s’ha de buscar el consens?

L’aproximació a Europa és una necessitat. Al segle passat Europa s’organitzava en estats endèmics i aquesta situació ens permet als andorrans, que hem estat sempre molt demòcrates, jugar amb la influència d’uns i altres. Avui ja no podem tractar amb uns i altres. Som una illa dins d’un mar i tenim l’obligació de tractar amb Europa.

Què és irrenunciable?

La identitat, s’han de conservar les arrels. Si Andorra existeix és perquè els andorrans han lluitat per la seva existència amb permanència. També la llengua i el Coprincipat.

I les línies vermelles, com ara l’acord duaner?

Em fa gràcia això de les línies vermelles. És el que deia abans, no s’han de copiar els grans, són termes que vénen de Madrid i Catalunya. S’han de defensar interessos econòmics, és evident. Però per això hem de fer confiança en els nostres governants, que són els que coneixen els nostres problemes.

Com ha viscut l’‘afer BPA’?

Segurament també ha marcat un abans i un després. Ha estat un any dur. Sé el que he llegit a la premsa. Va ser Govern, en el que no voldria haver estat, el que va decidir que s’havien de prendre decisions ràpides i dràstiques. Si no estava en perill el sistema financer andorrà. S’ha venut el banc. Està en camí una solució. Però no ha acabat. Ara a cadascú li tocarà defensar els seus interessos.