“Les nostres cançons han aturat el temps, però també tenim present”

Ho tenien present?

Serà un element més perquè sigui un concert especial: va ser el primer a creure en nosaltres. Té el seu valor simbòlic. Genial.

Havia comentat que no li feia el pes estar al sac de ‘rock català’, però en realitat el grup ha estat a la primera onada i a la segona.

El valor de les coses, més enllà de qui les fa, està en les cançons mateixes. Per això seguim aquí després de trenta anys, i constatant que segueixen servint per connectar amb moltes persones, tinguin l’edat que tinguin. Ens trobem amb quatre generacions d’una mateixa família als concerts. Les etiquetes mai són exactes i la de rock català naixia en un context de normalització lingüística i que englobava grups que no teníem res a veure, així que quin era el criteri? Però amb els anys veus les coses amb perspectiva i tampoc no és cap trauma haver-ne format part.

Com se senten enmig d’aquesta nova fornada?

Evidentment compartim moltes coses parlant de música però també ens diferencien d’altres. Fixa’t que aquests nous músics que piquen fort s’han format en les noves tecnologies i han fidelitzat el públic a les xarxes, per créixer en el circuit de festa. Creant, per tant, nous hàbits.

I Sopa de Cabra?

Tenim un públic que ens acompanya des de fa trenta anys i hi ha una dependència menor de les xarxes, tot i que ens semblen molt útils. El tipus de concert, sí que fem festa, però hi ha l’aspiració que la música vagi més enllà de la festa, que la festa estigui al servei de la música. La festa per la festa porta a l’esgotament, i la nostra intenció és fer un concert que vagi més enllà, i per això estem fent molts festivals. I ens interessen els circuits d’autor, on es fan coses molt interessants.

I musicalment connecten?

Evidentment hi ha molt de contacte, encara que amb alguns hi hagi més afinitat, encara que sigui personal. Amb Txarango, per exemple, fèiem broma perquè alguns dels seus discos emparenten amb els nostres dels inicis. I ells, evidentment, ens influencien, però en els matisos, perquè tenim una personalitat molt consolidada. El que hi ha ara és una gran qualitat musical: pensa que a Barcelona hi ha quatre escoles de música de grau superior i una producció enorme i molt diversa.

Sopa de Cabra va estar a Andor­ra amb Tina Turner.

Va ser l’any 1990. Havíem actuat a l’Estadi Olímpic de Barcelona, en un festival que donava suport al medi ambient, i després vam pujar a Andorra, en una nit tempestuosa que feia perillar el concert, amb Tina Turner. Al final vam poder actuar tots dos. Ella és un referent brutal a la música i veure-la en directe i tan a prop va ser una experiència. D’alguna manera ens va encomanar la seva energia.

No va ser l’única figura de primer ordre amb qui van compartir cartell. També Joe Cocker, per exemple. Això què suposa per a una banda?

Hi ha gent que han estat referents, que són els que t’han ajudat a llançar-te cap al teu somni i estar allà mateix dóna molt, sobretot pel tracte humà. Amb Joe Cocker vam fer set concerts, amb ell i la banda que portava, amb primeríssimes figures. Valores sobretot els consells; quan surts a l’escenari estàs a l’expectativa de la seva reacció. Veure tan a prop gent que havies mitificat et posa els pèls de punta. És un bon aprenentatge.

I Red Hot Chilli Peppers.

Això va ser ben diferent. Era a la plaça de las Ventas, més feixuc perquè érem allà uns tipus que cantaven en català davant un públic expectant per veure Red Hot Chilli Peppers, que acabaven de fer Blood Sugar Sex Magik i estaven en el moment més àlgid. Al final, vam aconseguir arrencar els aplaudiments del públic i ens van felicitar per haver aguantat allà.

Al 2015 van decidir que volien tornar enrere?

Doncs precisament la voluntat del nou disc era dir que tenim un gran passat, amb cançons que han aconseguit aturar el temps, però també volem ser present. No dic futur perquè ningú no sap quin futur té, però sí present. El repte era aportar nou material i estem molt contents amb Cercles. Algunes les fem en aquesta gira d’estiu, en concerts com el de dimarts, però no totes. Després, a la tardor, celebrarem els trenta anys, amb un concert més antològic i que portarem per ciutats com Londres.

Al nou disc van comptar amb AlbertLlovera per al videoclip de ‘Sense treva’. Com va anar?

El vaig conèixer fa uns anys, en un acte a Barcelona per a una fundació benèfica i la connexió va ser immediata. És un home molt valuós i que té una enorme capacitat per fer de motor d’altra gent. A la meva filla no se la va treure de la falda en tota la nit. I vam seguir en contacte. A l’hora de fer el vídeo, que parla de no rendir-se mai, vaig pensar en ell immediatament i quan li ho vaig proposar ens ho va posar tot molt fàcil. També hi ha Kilian Jornet i Araceli Segarra. Són un trio de superherois. La veritat és que li estic superagraït i espero que el dia 2 pugui ser a Sant Julià amb nosaltres i poder-nos fer una abraçada.