“No sóc cap vella glòria, la glòria només està als cels, als altars”

Vostè segueix sent aquell o la vida l’ha canviat molt?

No, jo he evolucionat moltíssim. No m’agrada quedar-me enrere. Allò va ser el principi d’una gran història però he après molt. Per exemple, a presentar un espectacle. Abans tenia força i una veu molt bona, ara he fet per exemple un musical, com Doctor Jekyll i Mr. Hyde. Amb tot, l’essència d’aquell noi hi és, però he evolucionat. Encara que tinc la mateixa il·lusió i ganes.

Vostè ara és aquell que reivindiquen els postmoderns.

Cada dècada tinc un públic jove i un altre que ja esdevé no tan jove. Els joves sempre han estat entre el meu públic.

I com es va sentir a Sonorama?

Com un peix a l’aigua, que jo sempre he estat molt indie. Indie és independent, que és el que he estat tota la vida: sempre he fet el que he volgut quan he volgut, la meva carrera l’he elaborat jo. I he tingut la immensa sort de tenir un compositor [Manuel Alejandro] meravellós que m’ha escrit coses impagables.

Quasi himnes.

Sí, himnes, i més tocades amb simfònica [a Andorra, amb l’ONCA]. Hi ha temes que la gent ha escoltat molts cops i diu “Ah! Però aquesta cançó és seva?” Tinc un repertori tan immens que podria fer espectacles de dies seguits només amb les meves cançons.

Doncs allà estarem. A la marató. I Raphael escolta els moderns? O és més clàssic?

Sí, jo sóc molt modern, dona. Jo escolto tothom, una altra cosa és que m’agradin més o menys. Jo segueixo tot el que surt –i alguns [com Bunbury] han escrit cançons per a mi–: jo sempre estic al costat dels joves.

Els festivals, o la pel·lícula d’Álex de la Iglesia, l’ajuden a acostar-se a un públic que potser no és el seu?

Vist així, potser. A Sonorama hi havia el públic fix del festival i molts que m’anaven seguint el rastre: afortunadament no sols el futbol té fans, també hi ha qui fa les vacances seguint un músic.

Això de ‘vella glòria’, què en pensa?

No em molesta, em fa gràcia, perquè no sóc ni vell ni glòria. Només sóc algú que ha après molt, un artista que es pot veure, que compleix amb el seu ofici molt bé, que està en esplèndides facultats i que té l’esperit de fer-ho cada dia millor. Però glòria... la glòria està als cels, als altars. No m’agraden les coses tan grandiloqüents. Com quan em diuen “tu ets una icona” i responc: “jo no sóc aquestes coses”.

Escolti’m, però té un disc d’urani. Un dels pocs, amb Michael Jackson i Queen.

Bé, això és un premi que li he d’agrair al públic que va comprar aquests discos, i els hi estic molt agraït.

Sona radioactiu, per cert.

Ja no el tinc jo, està al museu [que li van fer a Linares]. I ja saps que tot això és mentida, oi? Diu que té dos grams de no sé què; com els d’or, que no són d’or, per descomptat. Són pintats, sols tenen un bany daurat.

Això té quelcom de metàfora de la fama, oi? No te la creguis gaire.

Sí, és així. Els premis estan molt bé, molt macos, decoren molt, però quan els vaig portar al museu va ser un alliberament. I que la gent els vegi: si, total, són seus.

Va ser un nen prodigi? D’altres amb un èxit de tan joves no ho van pair gaire bé.

No, no ho vaig ser. L’èxit és complicat de pair, però a mi no em va costar gaire. Com diu la cançó, vaig passar de la niñez a los asuntos sense notar-ho, normal.

Però un dia es va adonar que era un paio amb èxit. Omplint amb 22 anys l’Olympia.

No, mai no ho he pensat; ni ara que omplo estadis, tampoc no m’ho penso. No és primordial. La meva preocupació és estar bé, estar en condicions. El públic no m’ha de veure mai malament. Mai. Això és molt trist. Abans que passi hauré marxat. Vull que el públic surti content.

Ho diu després d’una malaltia greu i un trasplantament.

Va ser el moment més important de la meva història. Es va fer una sèrie. Ho veien interessant i jo vaig pensar que podia arribar als donants, que és un tema que tinc constantment al cap. Fins i tot quan em fan una entrevista i no m’ho pregunten trec jo el tema: he de parlar del tema i moure les donacions.

Quan fa una sobretaula amb el consogre, José Bono, i surt la política, li cantarà que és un ‘Escándalo’, oi?

Mai no parlem de política. Però no cal que jo li canti: prou que ho sabem. Aquesta i Mi gran noche també es canten al futbol, són dues cançons futboleres.

No sé si ha conreat a propòsit un cert posat histriònic.

Jo sóc tal qual. No em miro mai al mirall per a res... excepte per afaitar-me. No hi ha res estudiat.

Porta bé les imitacions?

Psè, ja saps que no s’imita allò que no s’admira. Són caricatures: imitar deu ser dificilíssim.