“Espero que l'idioma o la política no impedeixi escoltar una música”

De fet, tornen al país, perquè el 2013 van recalar als Vespres d’estiu lauredians. Una banda emergent que empenyia fort. Recorda Vassil Lambrinov com eren i què esperaven llavors?

Aleshores veníem tots una mica sorpresos de com va anar tot en un inici: d’haver tret un disc amb la idea de fer-ne un per regalar a amics i familiars i fer algun concertet. Tot allò que va sorgir després no ens ho esperàvem de cap manera: la gent que venia als concerts, els discos venuts, sonar a les radiofórmules... Va ser quelcom d’inesperat, però no buscat, així que anàvem a remolc de l’actualitat. Ara ja ens hem situat una mica, en el segon disc [El primer arbre del bosc], ja amb més producció, més treballat, i la gira també ha estat més planificada, ordenada.

Va haver-hi cap moment concret on vau prendre consciència de l’èxit sobtat?

Potser la sensació aquesta la vam tenir al Grec, l’estiu del 2013, un concert que crec que va marcar un abans i un després. Vam veure que la nostra música connectava amb molta més gent de l’esperada.

I us ha canviat la vida.

Potser a qui més a en Xavi, el cantant i qui compon i crea les lletres, la ment creativa inicial. Era un músic autodidacte però mai professionalment. Ell havia fet Dret i treballat en un banc, i ara sí que li ha canviat molt la vida, de manera més dràstica. La resta ja veníem de la música.

Per què el concert d’avui amb orquestra clàssica?

Ja n’havíem fet d’anteriors i ara, amb l’ONCA, perquè com que alguns ja venim de la clàssica mai no ens ha fet por, sinó tot el contrari, i ja els nostres arranjaments són més treballats que els d’una orquestra senzilla de pop rock. Per això comptar amb orquestra encara ens fa més divertit poder esprémer totes les possibilitats expressives d’una formació com la nostra.

Què us aporta?

En aquests dies d’assaig amb l’ONCA hem tingut moments de pell de gallina en sentir les cançons amb aquell extra de cordes. Exalta tota la musicalitat de les cançons: un coixí de corda ja li dóna un plus, i si a més a més fa línies noves, el que fa és sumar. Portem uns noranta concerts d’aquesta gira i fer un concert amb aquesta sonoritat diferent és redescobrir les cançons.

L’aconseguit fins ara, posa pressió sobre el tercer disc?

Abans que res ens fa una il·lusió terrible haver aconseguit quelcom que era inesperat. I sabem que en un treball nou tenim com a mínim assegurada una escolta per part de la gent, com a mínim una. També sabem que som els nostres més grans crítics i sabem que més ja no podrem donar.

Com està el pop rock català?

Crec que seguim en un moment fantàstic, daurat, perquè s’ha creat un públic a qui agrada la música en català, de qualsevol estil, i que ompli places i auditoris, cosa no habitual fa 15 anys. És un moment meravellós que esperem que no s’aturi i que doni oportunitat a noves bandes i cantautors i que l’idioma no sigui un prejudici a l’hora de triar si t’agrada o no una música.

L’assignatura pendent és exportar-lo?

Sí, nosaltres el 98 per cent dels concerts que fem és a Catalunya i Andor­ra, i algun pel sud de França, però a la resta d’Espanya encara no. És un tema pendent. Suposo que l’idioma hi influeix, que la gent vol entendre les cançons, encara que a Espanya ve un grup cantant en anglès o francès i la llengua no té aquesta transcendència que té amb un grup en català. I segurament estem en un moment polític complex. Però espero que no sigui cap impediment per escoltar una música o una altra.