“No sabem quants malalts hi ha ni a qui intentem ajudar”

Es pot dir que l’associació ha tornat a néixer?

Sí. Partim tots des de zero, però amb moltes ganes, i el primer que estem fent és reactivar tots els socis, tornant a passar les quotes i comunicant que l’associació torna a arrencar. Estem intentant que se’ns torni a veure i recuperar tota la informació dels associats que tenim.

Quants malalts d’Alzheimer viuen a Andorra?

Al novembre tenim una reunió amb el ministre de Salut i estem molt preocupats perquè no sabem quants malalts hi ha Andor­ra. El primer pas que ha de fer l’associació per començar a treballar és tenir un cens clar. Sense un cens, no sabem quants malalts hi ha ni a qui intentem ajudar. Tenim la intuïció que és un 1% de la població d’Andorra, però estem trobant casos de més de 70 anys i gent, com la meva mare, que en té 55. No sabem a qui hem d’ajudar i això ens preocupa bastant.

Com es pot fer aquest cens?

Un dels objectius que tenim és expandir tot el màrqueting del que som i el que fem. Que ens vegi el major nombre de persones possibles i que tota aquesta gent ens vingui a veure als locals de la FAAD a Prada Casadet i poder fer almenys un cens de l’associació. També li demanarem al ministre si tenen dades o la manera de poder fer aquest cens. No ens queda una altra que publicitar-nos al màxim perquè la gent vingui a nosaltres.

Com estan les relacions amb el ministeri de Salut?

Abans l’anterior president també ho era de la FAAD i tenia més contacte amb el Govern. Ara, quan anem a parlar amb el ministre és un començar de zero i buscar què podem fer entre tots per millorar la qualitat del servei a les persones amb Alzheimer i després elaborar, junts amb el Govern, un full de ruta.

A mitjà i llarg termini quins objectius té l’associació?

Som un grup amb moltes ganes, però en sabem poc. Volem fer venir gent de Barcelona i de França que de veritat sàpiguen de què estan parlant i que ens facin tallers i conferències perquè la gent d’Andorra comencem a saber què és el que ens falta i necessitem.

Què hauríem de copiar d’aquests països?

Quant a centres sociosanitaris el nivell és elevadíssim. Fan el primer contacte, després del primer contacte avaluen amb unes proves cognitives quin és l’estat d’aquesta persona en concret i després la posen dins d’un grup per veure com reacciona. Això és el que necessitem tenir en aquest país i nosaltres no ho sabem, perquè ni se’n parla. És per això que calen tallers i conferències per sensibilitzar, ja que molta gent no pensa que això, posar-se malalt, els pugui passar, i ens pot passar a tots.

Aquesta malaltia afecta molt el nucli familiar.

Sí, sí. I no només les famílies, també els cuidadors. No sempre el familiar es pot fer càrrec de la persona. Un familiar i un cuidador necessiten algú que els formi, perquè no pot ser que una persona sense cap coneixement d’aquesta malaltia pugui estar cuidant un malalt. Necessitem cursos per saber què fer en casos específics, necessitem bibliografia, llibres per a familiars i cuidadors de malalts. Què faig si a la meva parella li diagnostiquen la malaltia? Com el cuido? Puc deixar de treballar? Tinc ajuts socials? Ara mateix aquestes preguntes no tenen respostes.

Els professionals estan preparats per detectar la malaltia?

L’Alzheimer, al principi, és molt semblant a una depressió i l’hospital hauria de tenir un full de ruta segons quina sigui la malaltia. A Andorra no tenim un full de ruta preparat per saber si es té o no la malaltia. I també volem que les persones que ens vinguin a veure els puguem dir si estàs en aquest punt vés cap allí i si estàs en aquell altre vés cap allà. De moment, no tenim res de tot això.

Col·laboren amb la Fundació Pasqual Maragall?

Sí, hi tenim bona relació. Vaig conèixer la filla del president Maragall i aniré a Barcelona perquè m’ensenyi una mica què fa la fundació i perquè em pugui donar idees per portar-les aquí.