“Famílies i avis estan contents i el personal comença a estar millor”

Al juliol admetia que s’havia de reforçar la plantilla i un problema de rotació i baixes de personal. La situació s’ha reconduït?

El tema de la rotació de personal, baixes, absències, ha millorat considerablement. S’han tingut reunions individuals amb cadascun dels treballadors i reunions grupals per consensuar i treballar els horaris del 2017. Hem arribat a un acord que penso que serà un gran què per al centre, pel funcionament, i per conciliar la vida personal i professional dels treballadors. Penso que és bàsic tenir personal motivat i ben cuidat, perquè si volem que ells cuidin bé els nostres avis ells han d’estar bé.

El projecte de pressupost de l’exercici 2017 del SAAS, a més, preveu diverses incorporacions.

Amb els nous horaris una de les coses que farem és optimitzar recursos. Ja d’entrada, sense que s’aprovin els pressupostos, tindrem més personal, tant de dia com de nit. El que s’ha demanat per al 2017 és l’ideal, perfecte si ens ho aproven, però el 2017 ja comencem amb més personal.

I la relació amb les famílies? Ha millorat?

Va sortir el tema que si s’escapaven els avis. Les plantes s’han codificat per evitar que surtin de la unitat funcional. Cinquena, quarta i tercera planta estan codificades, i els usuaris necessiten alguna persona vàlida que els obri. Si pel que sigui aconsegueixen travessar aquesta barrera, s’ha posat en marxa un sistema de polseres que el que fan és que quan estan uns metres a prop de les portes de sortida s’activa una alarma. Les famílies estan molt contentes amb aquest sistema, s’ha anat treballant amb totes les petites demandes que tenen.

Quina és l’ocupació actual del centre?

Estem pràcticament al cent per cent, en el moment que queda un llit lliure al cap d’uns dies l’ocupem. Tenim 120 avis en règim intern i 30 de dia.

De quins graus de dependència?

Amb això s’hi està treballant amb la doctora Heras, la responsable del pacient crònic. Estem fent un estudi conjunt dels graus de dependència física, cognitiva, per veure quina serà la definició del centre. Hem patit un procés de fusió, una fusió és molt dura, i necessita un procés d’adaptació. I necessitem que des de direcció defineixin una mica quin serà el futur d’El Cedre i per això necessitem estudiar molt bé actualment quins residents estan aquí, quines necessitats tenen i decidir el model de centre.

Hi ha molta diferència de graus de dependència?

El Solà d’Enclar era més residencial, i a més, aquí també tenim gent jove. Pensa que al país els recursos són els que són i de vegades tenim gent jove amb malalties degeneratives.

Des de l’Associació de familiars de malalts d’Alzheimer es reclama personal més format.

Estem en contacte amb la Universitat d’Andorra i s’ha preparat tot un programa formatiu per al personal assistencial perquè estigui format en deteriorament cognitiu, específicament en Alzheimer. En tot això s’està treballant. Vull que quedi de manifest que a El Cedre es fan moltes coses bones, el personal hem aguantat carros i carretes, ha sortit de tot als mitjans i hem estat callats; les famílies estan contentes, els avis estan contents i el personal comença a estar millor.

Hi havia una formació a l’UdA que havien de començar però no es van fer perquè no hi havia suficient demanda. Com està la situació?

Si necessitaven quinze infermeres per omplir les places, cinc eren d’El Cedre i no podíem enviar-ne més perquè si no, no podíem donar cobertura a les necessitats del dia a dia. Però com que teníem tant interès vam posar-nos en contacte amb ells per veure de quina manera es podia tirar endavant sí o sí aquesta formació encara que fos únicament i exclusivament per a El Cedre. S’està en converses amb la Universitat, i això d’una manera o una altra es tirarà endavant.

Va viure el procés de fusió. Pensa que les coses es van fer el millor que es podien fer? Quin error o errors es van cometre durant el procés?

Val la pena mirar enrere? Jo només diré que possiblement es podrien haver fet millor, però en el punt en el qual estem el que hem de fer és mirar endavant. No val la pena mirar enrere, ja ho hem viscut, no va ser un procés fàcil però ara estem on estem i hem de mirar endavant.

La fórmula de direcció de la residència sociosanitària, el sistema actual, funciona correctament?

El model és bo i la comunicació ha millorat considerablement, ara es tracta de treballar tots en equip per l’excel·lència.