Jonathan González
“Fins fa poc tan sols podies jugar a la PlayStation o anar de copes”
Dues mil persones, xifra molt generosa per al país, formen part de l’entitat, entestada a reivindicar que tothom té la seva part de ‘frikisme’ i a promoure una oferta lúdica diversa
Van fundar l’Associació de Frikis d’Andorra com qui no vol la cosa i ja en són 2.000, xifra rècord per al país. Jonathan González va ser un dels impulsors i ara n’és el president. La van idear, recorda, un dia que tornava de Barcelona, del Saló del Còmic, amb Joao Lima. “Vam pensar: ‘Quina llàstima que cada cop que vols fer una cosa friki hagis de sortir del país’”. Fa poc celebraven el Dia de l’orgull friki, per continuar reivindicant que de frikis tots ho som una mica.
Ser ‘friki’ no estava ben vist, si més no fins ara.
Sí, s’ha vist com un insult, com una cosa pejorativa. Però, com es demostra en les nostres trobades, el que som és gent que fa amics, gent molt oberta. Al final, un friki només és un apassionat d’alguna cosa: es pot ser un friki del futbol, de les sèries, dels videojocs, del que sigui... també depèn que cadascú ho vulgui admetre o no. Jo em sento friki i no és pas dolent.
‘Friki’ de què?
A mi m’agraden molt els jocs de taula i els videojocs. En soc un apassionat, apassionat.
Dins de l’associació, què hi ha?
Des de gent que li agrada l’esport (coses com el softcombat) fins als cinèfils o gent a qui li encanten els videojocs o els jocs de taula. Tenim gent especialitzada en un únic videojoc. I cada cop l’associació és més activa. El que volem és que cada cop hi hagi més soroll, activitats.
Quin és el perfil de soci?
A l’associació hi ha gent del país i els voltants, no hi ha cap restricció, excepte que no volem gent tòxica. Per la resta, hi ha de tot, des de nens de deu anys fins a senyors de seixanta, encara que el gros és de setze a trenta-i-escaig, perquè ser friki no té límit d’edat. És emocionant veure com la gent de diverses generacions comparteix aficions. Per exemple, la gent de prop de seixanta tira molt cap a la informàtica i la ciència-ficció. En això em fa pensar en el meu avi, que és un fanàtic de la ciència-ficció, i del Monopoly. A les trobades veus la gent de diferents edats compartint informació, punts de vista, els seus mons. O fent debats sobre Star Wars, i s’estan quatre o cinc hores parlant.
Últimament han col·laborat en diversos esdeveniments.
Sí, des del saló del còmic al del videojoc, i ja està mig parlat que continuarem; o amb motiu de l’estrena d’Star Wars, i amb el cineclub. Sempre que ens demanen de fer alguna cosa procurem col·laborar-hi. Les coses han canviat molt des del primer cop que vaig arribar a Govern i vaig dir: “Hola, vull fer una associació de frikis”, que em van mirar molt rar, els veies que es feien com enrere. Ara tot ha canviat moltíssim i s’ha creat molta proximitat amb altres entitats,que ens donen llibertat perquè proposem activitats, com el concurs de cosplay a la Massana.
Hi ha més projectes?
A l’estiu sempre afluixa una mica l’activitat, però tenim algunes coses en marxa: un concurs de softcombat, o una trobada de Mythic Horm, per a la gent que li agrada pintar, i una blizzard party, al voltant del videojoc.
Perquè en el fons, han dit algun cop, el que passa és que a Andorra l’oferta d’oci no els semblava prou diversa, oi?
Cert, a banda de la Festa de la joventut o el saló del còmic a penes hi havia res, que no fos jugar a la PlayStation a casa o anar de copes. Ara l’oferta és molt més diversa. No volíem haver de sortir sempre d’Andorra per fer coses que ens agradaven. I a poc a poc veiem que la gent s’engresca: al primer concurs de cosplay al saló del còmic hi va haver cinc persones, enguany ja vam aconseguir moltes més, amb gent de Barcelona i Saragossa. La gent cada cop té menys vergonya, més ganes de fer el gamberro.
Perquè atreure gent de fora seria un objectiu a perseguir?
Sí, crec que podem ajudar a mostrar que Andorra pot ser molt atractiva per als joves.