“Tocar al carrer em va fer trencar prejudicis, em va donar llibertat”

Com es plantegen el concert?

Doncs abans que res amb moltes ganes, és el primer que faig en terres andorranes, i a sobre amb l’orquestra nacional, són dos inputs que fan venir ganes de tocar, dies que et marquen el calendari, que dius “tinc ganes que arribi el dia”. Però també hi ha un punt d’incertesa.

Què escoltarem?

Doncs haurem de tenir en compte que és un concert de festa major, no en un auditori amb gent asseguda, així que buscarem temes més canyeros potser, també en un teatre parles més amb el públic. Però aquí el cas és que ens adaptem bé amb l’ONCA, no vull que quedi un pegote, si l’orquestra i la banda no s’integren bé, no vull que soni la cançó i a sobre les cordes. Espero que sigui el millor concert que mai he fet.

La seva trajectòria va començar en un concurs de talents a França, ‘La nouvelle star’. Com va ser això?

Bé, explicar això seria com explicar deu anys de la meva vida. Però intentaré resumir-ho. Per a mi cantar era una cosa íntima, però quan vaig anar a París, amb una beca Erasmus, vaig conèixer músics de carrer, a Montmartre, i se’m va despertar la vena. Els pares i els avis són artistes, músics, gent de circ, però jo no ho vivia així, fins que la música al carrer em va obrir un nou món.

I d’aquí a la televisió?

Però abans vaig estar tocant al carrer, voltant i tenint moltes experiències, i entre les moltes aventures que hi vaig viure en sis anys hi va haver aquesta del concurs de televisió a França. No vaig voler aprofitar-ho com a trampolí. Així que després, i després d’haver tocat a l’Olympia de París, vaig tornar al carrer, a les escales del Sagrat Cor, i després a Barcelona.

Potser no va aprofitar el ‘tirón’ televisiu perquè els productes que n’han sortit de programes així són molt estereotipats?

Volia que les coses anessin a la meva manera, a poc a poc, començar des de zero. I sí, tens tota la raó, però no sols això: a França, Anglaterra, els que en surten poden fer coses molt personals, això ja et diu la cultura que tenim a casa nostra, poc arriscada i molt avorrida. Però ja no sols per això, deia, sinó perquè a mi, per arribar al cim d’una muntanya, m’agrada fer el camí, no que em portin en helicòpter. Vull viure-ho a poc a poc. No sé on arribaré, però serà al meu ritme: un dia em van venir a veure tres persones, un altre dia cinquanta i un dia, per fi, són un miler.

Va dir que fer un duet amb Katy Perry no el feia feliç. No sona a ‘sobrat’?

Jo al moment ni sabia qui era ella. De fet, en aquell moment, el del programa, no me n’assabentava de res, estava tot el dia dins d’un circ, totalment marcat, tot estava preparat, treballat per endavant i jo anava molt perdut.

Reivindica l’experiència de músic al carrer.

És que és el que em va fer trencar les barreres mentals, els prejudicis, em va donar llibertat, les coses salvatges, espontànies, més viscerals. I tot forma part del camí, tot són causalitats.

Un home amb cops de sort: després va venir l’anunci estiuenc de la cervesa.

Tampoc no m’agrada aprofitar al màxim coses com aquesta, ni tan sols ho vaig anunciar massa a les xarxes. M’agrada que les coses vinguin per si soles.

Difícil conquerir Madrid, des de Catalunya?

La música és música i als concerts a Madrid el públic és magnífic. Jo no em posiciono políticament, encara que penso que un poble té dret a decidir el seu futur. Però a Madrid hi ha més comprensió del que pensem.