“L'alegria, en el món en què vivim avui, ja és revolucionària”

Txarango s’imaginava, fa quasi una dècada, el ressò que ha aconseguit avui?

De fet fa set anys que vam començar amb el grup. Vam decidir deixar tot el que estàvem fent, estudis i feines, i dedicar tota l’energia al projecte i portar-lo al més lluny possible. Sí que ha superat les nostres expectatives. Han estat anys molt intensos, ens sentim molt afortunats.

Us ha canviat molt la pers- pectiva?

Sí, és clar, però suposo que si ens haguéssim dedicat a una altra cosa també hauria estat així, perquè la vida és moviment, canvi. Hem crescut també musicalment, no tenim gaire a veure amb el que érem quan vam començar i possiblement estem allà on volíem en començar: per exemple, estem constituïts com una cooperativa, perquè els beneficis del grup siguin per reinvertir en projectes.

Pensem que els músics habitualment volen diners, fama i sexe. Dedicar els guanys a solidaritat és cridaner.

[Riu]. No, no, aquest no és el nostre objectiu; no ja com a músics sinó vital, com a persones. Sempre hem bolcat en el grup les nostres inquietuds. La música és la nostra eina, la manera de relacionar-nos amb el món i participar-hi. Tenim la sort que el grup ha generat cert altaveu, i que el que en surt sigui per fer un món una mica millor. Nosaltres ens autogestionem, ens ho fem tot; sí que treballem amb una empresa de management, però en la resta assumim més rols que el musical. El grup ha de generar projectes, ha d’intentar incidir en la societat, perquè vivim en un món molt injust però que és millorable.

Per a molts músics, això es fa a través del missatge; vostès van més enllà, actuen. És això?

Sí, els nostres discos no és que tinguin cançons molt reivindicatives. El que són reivindicatius són els nostres actes. Però vam descobrir la potència del llenguatge musical fa un any i mig, a Palestina: vam veure les zero bar­reres de la música i com servia per a alguna cosa més que divertir, perquè en una situació tan dura, tan injusta, servia per abraçar molta gent que li feia tanta falta. L’alegria era una arma.

I van repetir l’experiència.

Sí, això ens va dur a emprendre viatges diferents, com l’any passat, en tres ocasions, als camps de refugiats a Grècia. Que penso que els mitjans de comunicació potser no ho estan explicant prou bé. També vam anar a Melilla, a la nostra frontera sud, perquè pensem en Grècia i resulta que amb els nostres impostos s’estan pagant unes tanques que són una vergonya.

També s’han interessat pels desnonaments, els centres d’internament d’immigrants...

En aquest últim disc [El cor de la terra] vam decidir que volíem col·lectivitzar tota la música que estàvem fent i vam decidir vincular cadascuna de les catorze cançons a un col·lectiu diferent. Primer per donar-los visibilitat, per explicar la tasca que estan fent; també els destinem el 50 per cent dels drets d’autor que genera cada tema per donar suport a la tasca que estan fent, que creiem que ens representa.

Com es conjuga tota aquesta filosofia amb el fet de fer música festiva, fer concerts de festa major, on el públic no és que s’atansi amb preocupacions?

Doncs precisament creiem que l’alegria en el món que vivim ja és revolucionària. Volem que la gent s’acosti per ballar però també volem que li balli una mica el cap. Intentem apropar les nostres experiències i, al temps, que la gent celebri la vida, que és prou important. I potser hi ha gent que ve per la música i marxa plantejant-se coses.

Fan música i fan política?

Fem política des d’on la podem fer, que és des del grup de música i individualment: pensem que fem política fins i tot quan no fem res, quan triem on comprem la roba o el menjar, tot acte és polític. Nosaltres intentem no amagar-nos. Per exemple, aquest any tot el marxandatge del grup està confeccionat a Catalunya; teixit, cosit i imprès. Després de conèixer les condicions en què treballen a Bangla Desh per fer les samarretes que portem, per exemple, no podíem fer-ho d’una altra manera.

Com s’expliquen el punt al qual han arribat, l’èxit, diguem-ne, que esteu assolint?

No ho sé. La veritat és que hem tingut molta sort, hem connectat amb un públic molt divers, i és molt bonic que passi així. Nosaltres muntem un festival a Sant Joan de les Abadesses, Clownia, emmirallant-nos en festivals on vam estar per Europa, festivals amb programació diürna, molt familiars, cosa que ens feia molta enveja. Vam intentar traslladar el model a casa i ha funcionat: hi ha un públic transversal, intergeneracional, i és bonic.

Parla del Clownia i volíem preguntar-li per l’interès que mostren en el món del circ.

Sobretot al principi ens hi emmirallàvem molt, en el circ, ens sentíem com ells, nòmades, gent que surt a la carretera amb la voluntat de transformar la realitat, de convertir l’impossible en possible.