Marco Mezquida
“A l'escenari sol és el lloc on em sento amb més llibertat”
No tanca cap repertori i aprofita la solitud davant del piano per exhibir el seu costat més íntim. Actua per tercer cop al Principat amb un autoretrat musical sota el braç
“A l'escenari sol és el lloc on em sento amb més llibertat”
Mezquida inaugura la tongada d’agost del cicle de Jazz a la pèrgola, la proposta cultural dels dijous d’estiu a l’An-dorra Park Hotel. El menorquí ha fet 30 anys acumulant una quinzena de discos propis i 35 més com a col·laborador, a més d’una desena de premis, dos dels quals com a millor músic de l’any per l’Associació de Músics de Jazz i Moderna de Catalunya. És la tercera vegada que actua al país, però la primera en solitari.
Li fa il·lusió tornar a Andorra?
Molta. Andorra m’encanta i realment em va fer moltíssima il·lusió que em truquessin per fer un concert de piano sol.
Quin concert ha pensat fer? Presentarà les cançons del seu darrer disc, ‘Amateur’?
Als concerts de piano sol no és que presenti un disc en concret, faig un recorregut pel meu món musical, que està format per improvisacions, composicions pròpies... També hi pot aparèixer alguna versió d’una cançó que m’agradi.
Com ara?
Alguna cançó popular, per exemple. Però soc de decidir-ho al moment, perquè normalment no tinc un repertori definit. A l’escenari sol és el lloc on em sento amb més llibertat.
Ho gaudeix més?
Gaudeixo però també tinc molta responsabilitat perquè tot el concert i tota l’energia depèn de mi. M’agrada molt compartir escenari amb altres músics, però he de reconèixer que el piano sol és la meva faceta més íntima i on realment gaudeixo molt perquè puc oferir un viatge que no és habitual. És realment personal i íntim i a la vegada explosiu i eclèctic.
Presenta el seu tercer disc a piano sol com un autoretrat musical. Per què?
Perquè realment està format per les meves composicions més íntimes. És un disc de caire més pausat, un autoretrat del moment en què em trobo. Hi ha altres discos que són força més explosius o més extravertits.
Això deu ser perquè fa poc que ha fet els 30 anys...
Em sento amb certa maduresa. Tot i que no tinc 60 anys tinc una mica de camí recorregut i sí que sento que la meva activitat musical és molt prolífica i molt intensa. Tinc una mica de necessitat de fer com un primer autoretrat, com fer-se una foto.
Ha actuat per tot el món. Què li ha aportat aquest recorregut?
És una de les experiències més engrescadores i gratificants que he fet. Perquè si alguna cosa em venia molt de gust era rodar món i conèixer altres ciutats, assaborir-les. La sensació de caminar per Praga després d’un concert i després de sentir que la gent ha gaudit és una de les coses més meravelloses que em podien passar. És molt potent poder viure d’això i poder viatjar.
Ha tocat en festivals de jazz de tot el món i ha pogut conèixer i actuar amb artistes d’arreu. Amb quin es queda?
Sens dubte poder compartir escenari amb una llegenda del jazz com Lee Konitz. Amb ell vam fer vuit concerts l’any passat i realment va ser una delícia perquè vam poder acompanyar un gran mestre del jazz, un dels millors saxofonistes de la història. També m’ha agradat molt tocar amb Chicuelo, un grandíssim guitarrista flamenc, o Javier Colina, Ramon Prats o Alfonso Vilallonga, un gran cantant i compositor amb qui ens uneix una gran amistat. Músics per a mi referents que han esdevingut amics.
I de ciutat, amb quina es queda?
De petit deia que tenia ganes de tocar a Nova York, París i el Japó. Aquests tres somnis els he complert.
També és professor al conservatori del Liceu de Barcelona. Què ensenya als alumnes?
Sí, i a l’Escola Superior d’Estudis Musicals. Intento que trobin en la música una passió, que facin música que sigui sincera, que surti del coneixement. De l’estudi de la passió i de l’experiència vital. I que sigui una música que estigui sempre viva i sigui el so més bonic que puguis emetre. És important treballar el so perquè la gent et pugui gaudir. Tu gaudeixes d’un so i si un músic té un so bell llavors és molt probable que pugui seduir el seu públic.