“S'ha de deixar llibertat a un poble d'expressar-se, sens dubte”

Antoni Taulé (Sabadell, 1945) és artista de llarga trajectòria i reconeixement internacional. Cinc dècades de treball més tard, recala per fi a Andorra, en una antològica a la sala d’exposicions del Govern, ArtalRoc. Taulé LUX exhibeix les composicions de paisatges enigmàtics que li són característics, al llindar de la irrealitat.

Paisatges imaginats o reals?

Les arquitectures interiors són reals. Jo tinc formació d’arquitecte, una vocació que vaig transformar en pintura. Trio arquitectures antigues perquè es corresponien amb la idea que jo tenia: que no hi hagués portes, sinó llindars, entre els interiors –nosaltres– i un exterior que no és acollidor.

En aquesta mostra hi ha pintura, però també fotografia. Com tria una disciplina o una altra?

Bé, sovint necessitava la fotografia per pintar, perquè és una llum que veus un moment, i si no la perdia. Necessitava un suport fotogràfic que finalment va assolir tanta importància, tanta força, com la pintura.

I la fotografia li permet dotar d’aquesta qualitat de màgics els seus espais, com la pintura?

La fotografia és tan màgica com la pintura. Intento no retocar-les, són tal qual.

Si mirant els seus quadres pensem en Edward Hopper, en realitat ens estem equivocant, oi? No tenen gaire a veure?

Sí, m’ho han dit. També em parlen de Magritte. O encara més de De Chirico. Però potser el meu món no és tan oníric. Fins i tot m’ha vingut gent a comparar amb Raymond Roussel, l’escriptor, de qui soc el legatari, perquè era l’oncle avi de la meva dona. Sovint he estat influït pel cinema, però després he evolucionat, buscant l’abolició del temps. Això és el que busco a les meves obres. I després, l’abolició també de l’espai.

També ha fet molta escenografia teatral a la seva carrera. Què hi troba, expressivament?

Sí, són encàrrecs que em van fer. Per al Metropolitan de Nova York, el Teatre Nacional de Catalunya. Em van donar una riquesa artística, la recerca d’un espai per a un argument, que em va facilitar el fet de ser arquitecte. L’escena que hi ha quan s’aixeca el teló no deixa de ser un quadre, o una fotografia.

Com va fer el pas de l’arquitectura a la pintura?

Ja pintava quan era estudiant. Havia fet exposicions el 1966 i 67. El 1973, quan vaig deixar definitivament l’arquitectura, em vaig posar a fer una pintura figurativa.

Això quan va arribar a París des d’un Sabadell que, com el recorda?

Com una ciutat molt pictòrica: hi havia molta afició. Tant entre els rics com entre els pobres. Però els rics havien anat a París i en parlaven molt. Jo en sentia parlar i volia anar a París. Estava en una ciutat industrial, com deia, amb molta activitat artística, amb afició al teatre i a la música. Potser això em va portar a ser artista.

Va ser objecte d’un conte de Julio Cortázar, ‘Fin de etapa’. Es van conèixer?

Sí, sí, sí. Ell ho va veure, en els meus quadres, i va jugar entre una cosa que va passar o encara no ha passat, on el moment present queda penjat. Em va posar moltes preguntes. Un conte meravellós.

A la presentació de la mostra, parlant amb els periodistes, ens va fer una petita pinze- llada espontània sobre com viu un català el procés des de París.

Home, donaria per parlar molt. A París hem tingut debats molt intensos, i ara per ara és una pregunta que em fan cada dia. Jo dic que sens dubte s’ha de deixar la llibertat a un poble perquè es pugui expressar i pugui decidir per ell mateix. Per a mi és importantíssim. Jo voto immediatament per una Catalunya independent.