“El públic andorrà és conservador però accepta bé les novetats”

Arriba amb noves idees?

És molt nou per a mi, que estava a l’altra banda, però fa temps que em feia tilín el tema de la gestió cultural. Tinc idees de com m’agradaria que fossin les exposicions per atreure més visitants. També de demanar als artistes que treballin les exposicions per a la galeria, que s’hi adaptin, com ha fet en aquesta primera Ivan Forcadell: ha pintat les parets, ha posat un àudio. Són coses més atractives, coses que canvien el format.

Les galeries viuen temps durs.

M’estic posant en el tema on line, per ampliar el mercat. Estic fent recerca sobre com es pot canviar la gestió, perquè el sector de les galeries està estancat, mai no ha canviat i poques galeries se’n surten realment. La venda en línia està en auge i cada cop els clients tenen més confiança per comprar a distància, i fins i tot coses més cares. I a l’hora seria interessant obrir-nos a públic jove o amb menys recursos.

Com a jove, i com a jove creadora, com s’ho mirava, des de fora, el tema de les galeries?

Complicat, la veritat. Per a mi ara suposa entrar en un món, el de la mercantilització de l’art, al qual era una mica reticent. Però també és la manera d’ajudar l’artista a entrar en el mercat. Fins a on vulguis, és clar: no cal convertir-se en un Barceló i fer allò que t’ordenen.

Ho fa, ell?

Vaig venir a una conferència i deia això, que el seu contracte marcava que si els primers anys acceptava fer el que els mecenes li deien seria el més famós del món. I així va ser. Aquí no parlem d’això, és clar, sinó de ser un aparador per als artistes perquè arribin als col·leccionistes. Les galeries no deixen de ser un espai que dona confiança al comprador perquè darrere hi ha algú que ha fet una selecció.

Com a artista, li interessava arribar a la galeria?

En el meu cas, l’art era una manera d’expressar-me i per ser lliure no buscava vendre perquè ja tenia una altra feina. Però companys que s’hi dediquen ja veuen que has d’estar en fundacions o galeries, o participar en concursos, cosa que no pots fer tota la vida. I no cal entrar en el mercat ultracapitalista de l’art, també hi ha galeries amb preus per a tots els públics.

I el client habitual de la sala?

Intentarem estar a les dues bandes, també adquirir obra potent. Com a referent tinc l’època de la Pilar Riberaygua, que va ser excepcional. Al llarg de molts anys ha anat en decadència i la idea és recuperar el no sé si dir-li’n estatus, i treballar amb artistes joves, que aportin cosa fresca.

Les galeries han sobreviscut als moviments nascuts contra la mercantilització de l’art.

Cada artista ha tingut la seva època jove i rebel i després es transforma, bé, accepta més coses. Sobretot si vols viure d’això. No sé si és prostituir-se, però s’ha de menjar. Al sistema li poses els límits que tu creus. A mi m’interessa el videoart, la performance, disciplines que han arribat als museus però no tant a les galeries. Vull investigar com això es pot comercialitzar.

El públic andorrà és conservador? Com ho rebrà?

Tenim aquesta visió, que el client andorrà és conservador. Però al mateix temps, parlant com a artista, sempre que hem proposat coses molt noves hem vist que la gent les acollia molt bé. Així que tenen un imaginari conservador de l’art però estan oberts al que és nou. I que no calgui anar a Barcelona per veure coses noves.