“Si manessin Carmena i Colau no seríem on som ara”

L’entrevista té lloc dimarts a la tarda, en una Andorra encomanada també per aquell ambient tens i expectant de les sis de la tarda, abans de la compareixença. Fernando Trueba (Madrid, 1955), director veteraníssim i posseïdor d’un Oscar, no vol entrar en cap jardí d’actualitat perquè en el passat l’han apallissat –figuradament– els intransigents.

Això que vivim no li recorda la primera escena de ‘Relatos salvajes’, amb aquells dos ‘cafres’ en una cursa suïcida?

A mi saps en què em fa pensar? En una pintura negra de Goya, amb dos paios enterrats fins als genolls per no anar ni endavant ni enrere i donant-se garrotades.

En termes cinematogràfics...

No m’inspira gens. Horror. Res de poètic, ni artístic ni bell.

L’esperpent?

No perquè requereix sentit de l’humor i aquí no n’hi ha. Sovint penso: si manessin Manuela Carmena i Ada Colau potser no seríem on som.

No li sembla...

No vull parlar d’això, no m’interessa, o més aviat és que m’entristeix. Jo em dedico al cinema, a l’art. Per què em vols ficar en aquest fangar? És lleig. Jo he intentat tota la vida dedicar-me a la bellesa.

Però la cultura té coses a dir quan estem en una cruïlla.

Sí, però també es poden dir fins i tot amb les obres més escapistes. Però ja les diré a les pel·lícules. És que estic en un moment personal fotut i no vull que em fotin més hòsties. Per què no em preguntes per Jean Rochefort, que és un actor meravellós que acaba de morir i amb qui vaig rodar una pel·lícula [El pintor y la modelo] al Pirineu.

Doncs som-hi.

Fixa’t en l’amor a la cultura que hi ha a França, on tothom, el president, el ministre de Cultura, les ràdios i televisions han parlat d’ell. Era un actor i un ésser amat pels ciutadans del seu país, un país que estima la cultura, que no la menysprea, ni l’arracona, ni l’agredeix, ni la margina. El trobaré sempre a faltar. I vaig fer amb ell una pel·lícula que tracta de com en una època molt sinistra l’art i la bellesa sobreviuen. És més interessant el discurs de les pel·lícules que el discurs martellejant dels mitjans de comunicació.

Sempre ha expressat admiració per França.

Sempre, sempre. Em va néixer al franquisme, per tants llibres prohibits. Feia autoestop i marxava a França, a veure pel·lícules. Era la llibertat.

La censura oficial ha desaparegut, però n’hi ha d’altres tipus.

Ara és tot un disbarat, un caos. Jo mai no he estat un defensor de l’ordre, però penso que necessitem certa regulació, control, perquè hi hagi autèntica llibertat. No pot ser que jo et pugui insultar impunement des de l’anonimat. Això no és llibertat.

‘Calle 54’. Ha establert càtedra en el ‘latin jazz’. Ho pretenia?

No, no ho pretenia. Només volia fer que el públic estimés la música, a través de gent a qui admirava il·limitadament. I així va néixer una gran amistat amb Bebo Valdés, que és una de les coses més importants de la meva vida.

Javier Mariscal i vostè sempre diuen que tornaran a treballar plegats des de ‘Chico & Rita’. Quan ho veurem?

Tenim el guió. Però ara som a la part més difícil: buscar finançament. És un treball que fa que preparo dotze anys, investigant molt, fent entrevistes. Estic en aquest moment en què la història et posseeix.

Com va algú amb un Oscar pel món?

Home, jo no vaig amb un Oscar pel món. T’ajuda a seguir treballant. És com els reconeixements a Chico & Rita, que els de Pixar ens la van demanar per projectar-la, per exemple, i són els que millor fan animació al món: evidentment ja no vas igual quan vols aixecar un projecte.

‘Belle Époque’ és la pel·lícula que destacaria de les seves?

No en destacaria cap. I a totes els trobo defectes. És el que deia Billy Wilder, el gran geni, quan es mirava El apartamento, i resulta que és de les millors de la història.