“Si com a especialista dius que no a alguna cosa estàs acabat”

Ángel Plana (Madrid, 1963) impulsa al país una escola per a especialistes de cinema, professió que practica des de fa tres dècades. Ho fa acompanyat d’un altre apassionat dels oficis d’alt risc, l’escaldenc Gerard Miralles.

Va treure partit d’una formació que li van donar a l’exèrcit.

Sí, és on tot va començar. En aquella època hi havia el servei militar obligatori i jo m’hi vaig presentar de voluntari, als boines verdes, la companyia COE 103, per ser precís. Per a un xaval de 18 anys a la recerca d’aventures, d’emocions fortes, era el màxim. Em vaig sentir molt a gust fent escalada, combat...

Ho va convertir en professió.

Tot va ser casual. Una productora de Torremolinos buscava algú que es llancés al mar des d’una roca a 33 metres d’altitud per a un anunci i van ensopegar amb mi. Em vaig mirar la roca i vaig saltar. Per un dia i mig de feina em van pagar moltíssims calés i em van tractar com una estrella.

Ho va veure claríssim.

Després vaig estar un temps esperant cada dia a veure si algú em tornava a trucar, fins que vaig decidir ser part activa. A Madrid no hi havia cap escola que em formés, però sí a París, així que em vaig vendre tot el que tenia: la taula de surf, la moto i una guitarra elèctrica, i vaig marxar.

Fructífer?

En tornar a Madrid després de dos anys de seguida em van oferir un rodatge, una pel·lícula a Nicaragua. Eren uns anys que estaven molt en voga directors bascos, com Julio Medem o Álex de la Iglesia, i moltes sèries de televisió que cercaven un públic més jove, com Médico de família, Compañeros o Policías. Es va generar molta demanda. També en publicitat. Aleshores vaig muntar l’escola de Madrid, As de Cine. D’això en fa trenta anys. I en fa dotze, la de Barcelona.

‘Médico de familia’ necessitava especialistes?

Sí, és que cada cop els directors prefereixen que la seva estrella no s’arrisqui, per exemple, a torçar-se un turmell baixant unes escales i haver de parar el rodatge. Opten per nosaltres.

Són d’una pasta especial?

S’ha de ser una mica exhibicionista. És com qui fa parkour i ho grava per penjar-ho a YouTube.

Ja, però la seva feina queda amagada.

No ens importa. Qui ho ha de saber ja sap qui ets, al sector. De fet, no t’has fixat que no hi ha un Goya a l’especialista: no tindria sentit premiar l’actor i al costat qui l’ha doblat.

O sigui que si li pregunto quins actors ha doblat no m’ho dirà?

Sí, cap problema. N’he doblat un munt, de Javier Bardem a Jorge Sanz. De fet, quasi tots. També dones, perquè al principi no hi havia dones especialistes: Emma Suárez, María Barranco, Maribel Verdú...

Home, si veiem les seves cames baixant unes escales pensarem: que lletges per a una dona.

Vigilem molt el vestuari. I si el que fas és caure rodolant per una escala tampoc t’hi fixes.

Que la seva feina quedi invisible sembla injust.

Hem pensat que hi hauria d’haver un premi internacional de referència, que no ha de ser pas un Goya, i per què no donar-lo a Andorra? Una gala espectacular, per a especialistes d’arreu del món.

Què és el més difícil que ha fet?

Un cop havia de tirar-me a un pantà dins d’un cotxe. Va ser estressant: a divuit metres de profunditat, amb la pressió de l’aigua a les oïdes i sense veure-hi res, intentant sortir per la finestra. Sort que no em va entrar pànic, però després no volia repetir-ho. Només que si com a especialista dius que no a alguna cosa, li agafes por, estàs acabat. Així que vaig repetir en altres ocasions, fins que al final m’hi vaig trobar a gust.