“Ángel Nieto va ser més que l'oncle, per ell soc la persona que soc”

Fonsi Nieto (Madrid, 1978) fa prop d’una dècada que pilota una carrera com a discjòquei –des que un accident el va obligar a deixar el motociclisme– que li està reportant més èxits dels que ell mateix s’hauria esperat, confessa. Avui, pels volts de la mitjanit actua al Hard Rock Café. Abans parla amb el Diari: de música, d’esport, del dolor encara recent per la desaparició de l’oncle, Ángel Nieto. Però –avís a navegants– ni una paraula sobre els conflictes en què està embarcat com a personatge de la premsa rosa –per la disputa amb la seva ex, Alba Car­rillo– en què s’ha acabat convertint.

No és el primer cop que visita Andorra.

No, no, la veritat és que hi vinc des de ben petit: abans de córrer en motos ja competia en esquí i veníem sovint. I els últims anys la música també m’ha portat cap aquí, per actuar en diferents locals, com el Buda o l’Abarset.

Com serà l’actuació de la nit? Als plats sol deixar bastant espai al so més rock.

Cada lloc és un món: diferents edats, diferents gustos, i ens hi adaptem. Per exemple, vam estar a Nova York o de sobte ets a Madrid, Barcelona o Eivissa, i cada lloc és diferent i això és el millor d’aquest món. M’agraden les pinzellades rock, sí, amb el qual em vaig criar de petit, Guns’n’Roses o AC/DC. Gaudirem d’una nit divertida. Tinc molts amics, pilots, que estan vivint aquí i és una bona oportunitat per gaudir plegats.

Justament: el país té tirada pels pilots. Potser també s’ho plantejaria?

La veritat és que totes les infraestructures que s’estan fent, com el circuit de gel al Pas –que l’estan remodelant sencer i l’estan deixant superbé–, són molt atractives per als esportistes, perquè vinguin a entrenar en altitud, per a una bona condició física òptima. Fins i tot jo quan cor­ria no hi vivia però venia a entrenar per aquí.

El seu salt a la música va ser obligat.

Vaig tenir un accident als Estats Units que quasi em lleva la vida, amb una parada cardiorespiratòria, i vaig haver de retirar-me. I des dels catorze, quinze anys, la meva passió era la música. Sobretot l’electrònica, perquè amb el meu oncle i els cosins ens vam criar a Eivissa. I ja sabem que l’electrònica és a Eivissa com el cinema a Hollywood.

En el fons era un segon destí, que hi havia, esperant?

Sí, i quan un esportista s’ha de retirar obligatòriament, el cap necessita trobar quelcom ràpidament que t’ompli i et faci llevar-te cada dia amb il·lusió. Perquè t’has dedicat molts anys a la competició i si has de parar de cop és superdur psicològicament.

No li ha anat pas malament, pel que sembla.

Molt millor del que m’esperava. He pogut tocar arreu del món, en llocs que mai no hauria imaginat, des de fer de teloner de tota la gira de Lenny Kravitz a la de Shakira, actuar amb David Guetta o estar en festivals davant milers de persones. Crec que el cop que he actuat davant de més gent hi havia setanta mil persones. És un somni fet realitat. No m’ho hauria pogut imaginar.

En alguna entrevista defensa l’ofici de DJ com a seriós, perquè avui sembla que qualsevol s’hi pot llançar.

Això és cosa de la tecnologia, que ho ha posat més fàcil a la gent. Però jo ja vaig començar a punxar l’any 1994, amb vinils, quan era l’essència de la música. Ara la tecnologia ha fet que sigui més fàcil, però jo fa vuit anys que m’hi dedico professionalment, creixent, aprenent. Jo respecto tothom però faig el meu camí i les coses a les quals no s’hi posa passió, carinyo, cauen pel seu propi pes. Has d’estar en constant evolució, no estancar-te, buscar sons diferents. Ara mateix els DJ són com estrelles del rock. Com els cuiners.

Parlant de cuina, també va passar per ‘Master Chef’.

És que jo em fico en tot! Va ser maco, molt divertit, una experiència gratificant en un programa familiar, que poden veure els nens amb els avis.

Què troba a faltar de la vida d’esportista?

Al final s’hi assemblen: la teva feina és que la gent gaudeixi. Però, és clar, quan has fet una vida en els circuits trobes coses a faltar, com l’ambient, els amics que hi deixes, perquè al final el circuit és una família.

Imaginem que notarà molt la falta del seu oncle.

Imagina-t’ho, aquest ha estat un Nadal molt dur, molt difícil. Va ser un home molt estimat per tothom. Ens paren pel carrer i veiem que la gent l’estimava, cosa que ell va aconseguir tot sol, i això et fa sentir orgullós.

Li fan homenatges continus. La família ho agraeix o és més dolorós?

Sí, ho agraïm, perquè a ell li agradava molt el carinyo de la gent. Era molt de la gent, d’estar sempre amb la gent. Ell n’hauria estat orgullós. I per això tant els meus cosins com jo estem molt contents que la gent doni aquestes mostres de carinyo.

Què va ser per a vostè?

Més que un oncle, un familiar, qui em va ensenyar pràcticament tot i amb qui vaig començar a anar a carreres arreu del món. Un bon amic, un gran conseller i gràcies a ell soc la persona que soc avui en dia, estic molt content del que em va ensenyar, fins i tot quan m’equivocava.

Convertir-se en personatge del cor és la part fosca de la fama?

Demano disculpes, però l’advocat m’ha dit que no respongui absolutament res d’aquest tema.