“Tots tenim una curiositat innata pel que és macabre, truculent”

Javier Castillo (Màlaga, 1987) protagonitza un dels més recents fenòmens editorials: El dia que se perdió la cordura, que va escriure aprofitant els viatges en tren entre casa i la feina, va vendre 40.000 còpies en edició digital i en paper va ja per la tercera edició. Divendres vinent visitarà Andorra per presentar aquest llibre i la continuació, El día que se perdió el amor. A la llibreria Idees.

‘El día que se perdió el amor’ comença amb una dona colpejada, coberta de sang. Realisme pur i dur.

És el típic plantejament de la novel·la negra. Més això que una referència a la realitat. La voluntat de crear una imatge que ens colpeixi, com l’anterior, que començava amb un home amb el cap tallat. Uns inicis simètrics.

Som gent pacífica però miri que ens agraden les imatges violentes per entretenir-nos.

Sí, cert, tots tenim aquesta curiositat innata pel que és macabre, truculent. Cert que enganxa molt, té molt de poder.

I a sobre vostès, els escriptors, es delecten imaginant-ho.

Jo escric des dels 14 anys i ja feia relats d’aquest tipus. No sé per què, però és el gènere que sempre he practicat i en el qual em sento més còmode.

I al lector no ens serveix que algú mori d’un simple tret.

Cert que es necessiten imatges més fortes, per cridar l’atenció. Però també hi ha novel·les on ni tan sols es diu com ha mort la víctima –mira La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joel Dicker– i enganxen moltíssim.

Vaig conèixer algú que s’havia entretingut a sumar quantes hores ha perdut a la vida en trajectes en tren. Vostè les va fer profitoses.

Sempre he intentat aprofitar els trajectes, et consumeixen: jo m’hi passava una hora i mitja diàriament. Imagina’t en un any. Així que vaig començar a aprofitar per escriure, que era el meu hobby des de jovenet. Veig que la gent aprofita el temps de tren per a moltes coses i és preciosa aquesta imatge de tanta gent llegint, escoltant música, fent coses que li agraden.

I com s’escriu en un tren?

Vaja. Hi ha dies que estàs molt motivat per escriure i just aquell dia no pots seure. D’altres tens la sort que estàs sol, amb el traqueteig i la gent que pots observar. Cert que requereix esforç de concentració però també t’ajuda a pensar molt.

Li ha inspirat cap personatge?

Sí, n’hi ha un que és una persona que jo veia cada dia a la mateixa hora, compartíem el vagó, i s’ha convertit físicament en un dels personatges sense saber-ho

Quina va ser l’espurna de la primera història?

Jo soc un paio que somia unes coses molt rares i un dia vaig somiar en la primera escena del llibre. Al matí em vaig posar a escriure i vaig demanar cita amb el psicòleg.

És un cas de ‘Veni, vidi, vinci’. Com es paeix? Com va enfrontar la segona?

Amb molta il·lusió, agraïment, per l’acollida espectacular. Després el que sents és molt sentit de la responsabilitat: vols escriure molt bé per no defraudar. Escriure és un dels oficis que com més el practiques més difícil esdevé. Més costa triar la paraula, et genera dubtes perquè vols fer-ho cada cop millor.

Ara s’hi dedica a temps complet. Però en una taula, oi?

Sí, me’n vaig comprar una molt xula. O a la biblioteca: tinc una nena petita i és un terratrèmol.

Financer de professió, l’ambient no li inspira una trama?

La veritat és que no. Hi hauria històries per explicar, però no del tipus que m’atreu. Ara estic amb la tercera, una història sobre relacions familiars.

Sort que no es va dedicar al ‘Financial Times’.

Alguna ullada l’hi feia.