“Tots estem fora de la norma, o potser és que la norma no existeix”

Muriel Villanueva (València, 1976) ha guanyat l’últim premi Carlemany per al foment de la lectura per Rut, sense hac, una història “lluminosa”, assegura, sobre un tema tan cru com el càncer infantil i que relata la història d’una persona real, la Ros Perea, avui dona adulta.

Li vam preguntar per les seves reaccions sobre el premi, però no la de la protagonista.

És que ella és una persona tan optimista, tan vital, o potser és l’educació que ha rebut, que sempre va estar convençuda que ens el premiarien. Així que va dir: ‘Ho sabia!’ Amb eufòria, però també amb molta pau. I té aquesta part humil, de dir que el premi és sols meu, que jo no comparteixo, per això vaig decidir fer la donació [la meitat dels 8.500 euros del premi i dels futurs royalties per a la investigació del càncer infantil].

Per què era important per a ella explicar la seva història?

També tot el que jo escric té a veure amb les coses que necessito dir, que crec que han de ser llegides, i no perquè pensi que jo soc important, no és exhibicionisme, sinó que resulta sanador.

En aquest cas, tot va començar amb una anècdota que em va explicar: una conversa que va tenir, quan ja tenia vint anys i la malaltia superada, amb la mare d’un nen amb càncer, i la mirada d’esperança d’aquella mare. I crec que el millor d’aquesta novel·la és que ha acompanyat la Ros en un procés personal.

No li fan por els temes durs. En algun conte ha parlat d’abús.

Sí, però estem parlant d’aquells menys greus: mirades, frases... relacions abusives. Però sí, considero que hi ha un compromís moral a l’hora d’escriure. Per exemple, he parlat d’homoparentalitat. Soc filla de lesbianes i penso que si no en parlem els que ho hem viscut... Soc una persona adulta, ho he de fer. Penso que tots estem fora de la norma o potser, com dic en una de les frases de la novel·la, és que la norma no existeix. Si tots expliquéssim els nostres secrets, segur que no hi hauria norma. I jo necessito explicar les coses que em passen, escriure.

Ens parla de les seves mares. Com ho va viure?

Cada cop ho visc amb més naturalitat. De petita era supersecret. A l’adolescència va ser com sortir de l’armari, un alliberament. I he anat evolucionant, és clar. Ara ja no tinc inquietuds sobre aquest tema, preocupacions sobre elles que van més enllà de si són lesbianes o no. Ara és un tema superat, en segon terme, però durant temps va ser molt protagonista de la meva vida i em va marcar la manera de relacionar-me amb el món.

És professora d’escriptura. Què es va aconsellar a si mateixa per a aquest relat? Algun truc per captar el jurat, els lectors?

Va tenir el seu procés. Tenia clar que havia de ser en primera persona, també que l’havia d’acotar en un temps concret, el de l’adolescència, i explicar tot el procés de la malaltia en perspectiva. En general la màxima és aconseguir que la gent s’identifiqui amb el protagonista, que l’enganxi.

Va fer una recerca sobre escoles d’escriptura a Europa. A quines conclusions va arribar?

Va ser una recerca per a la Institució de les Lletres Catalanes, ja fa deu anys. Vaig veure molta diversitat i que l’ensenyament de l’escriptura a Europa és molt jove, a diferència dels països anglosaxons. Però últimament estan sorgint com a bolets.

De debò cal tanta gent escrivint, i autoeditant-se, tants llibres que no tenen sortida, amb o sense filtre d’una editorial?

Bé, tothom té dret a escriure i tot­hom pot gastar-se els quartos perquè l’ensenyin a escriure. Tot és lícit. Hi ha gent que ve perquè l’ensenyem, perquè vol gaudir de l’escriptura, i qui ve perquè té la necessitat imperiosa de publicar: això pot generar frustració. El món editorial és duríssim i tot i així, és cert, hi ha moltes coses que et preguntes si cal que estiguin publicades. Jo no ho sé.