“He rebut una allau de propostes de pallasses que volen venir”

Pepa Plana (Tarragona, 1965) exhibeix aquests dies una alegria comprensible: li acaben d’encarregar que faci reviure el Festival de pallasses. No serà el mateix esdeveniment de gran envergadura que va dirigir entre el 2001 i el 2009 –per començar, ha caigut la part grossa del pressupost: els 120.000 euros han quedat en 20.000–, però tot és començar. Amb expectatives.

Il·lusionada, imaginem.

És clar, amb molta alegria, tot i que sorpresa. No fa gaire que m’ho van proposar: un mes i mig a tot estirar. Però és molt bona idea que estigui un altre cop al món. Com totes les coses que són bones idees. Ja al seu moment era tan bona idea que ens van copiar: al Brasil, Àustria, Finlàndia. I el festival mare va desaparèixer, però va continuar el seu esperit.

Li va doldre.

Sí, vaig passar un trasbals, un disgust; vaig pensar que no s’havia defensat prou. Però després, amb la distància, vaig veure que el festival no era meu, el festival d’Andorra era d’Andorra. Però sempre vaig pensar: “Potser algun dia, per què no?”

Ara, una feinada, fins al maig.

Serà un tempteig, d’un cap de setmana, amb la voluntat, si el poble vol, que tingui continuïtat i fer-lo créixer, que és el que em faria il·lusió. També he de dir que d’ençà que va sortir la notícia he rebut una allau de propostes de pallasses de tot arreu que volen venir com sigui. Els he de dir que enguany encara no. Però tenen ganes i estan preparades.

Té la programació tancada?

En tan poc temps ha estat complicat a l’hora de triar espectacles perquè hi ha agendes complicades. Abans guardava dates amb dos anys d’antelació. En aquesta ocasió, el fet que sigui tan curtet en part ho complica perquè, què hi poses? Ajustar el cartell és com fer un sudoku. Però penso que en deu dies ja es podrà fer la presentació d’aquest programa que és com els nous brots que surten d’un arbre que es va tallar.

Hi podrem veure el seu espectacle ‘Paraíso pintado’, en el qual veiem una agenda també molt plena?

Excepcionalment, sí, perquè en els anteriors no vaig voler actuar. Però tinc moltes ganes d’actuar a Andorra perquè des que es va acabar el festival no havia tornat mai més, i mira que he fet molts espectacles, però no hi ha hagut manera. Però ara, sí. I mira que tinc un pressupost tan ajustat que ens hem d’ajustar totes, i jo la primera.

Quina serà la filosofia d’aquest primer cartell?

Es tracta de tornar a engegar el festival. Però sols podré contractar tres o quatre espectacles i pensats per al Comunal. I són muntatges complicats: potser no ho sembla, però per a un espectacle a les vuit del vespre es comença a treballar a les vuit del matí. Intentaré posar alguna pallassa de nas, algunes de nova fornada i de les que no van venir mai a Andorra. Les ganes de fer un tast de quatre colors del que passa en femení en el món de l’humor. I esperem que el públic tingui ganes de continuïtat, de no deixar-se’l perdre.

Té un punt reivindicatiu.

Sí, l’humor femení és una assignatura pendent. Igual que en altres arts escèniques, o el cine, però encara més marcadament. Per això penso que és un festival imprescindible.

En aquest lapse de temps vostè es va enrolar al Cirque du Soleil. Com va anar?

Bé. Home, ara ja fa estona que vaig anar-hi. Ho vaig fer amb molta il·lusió i vaig xalar molt. Però arriba un moment que dius que ja n’hi ha prou, que vols tornar a volar. És clar, és un gran vaixell, una catedral, i aplegues una experiència molt maca. Estàs treballant en una gran multinacional, una altra manera d’entendre el circ. Ens enlluerna, també amb les seves campanyes de màrqueting, però al circ passen coses precioses arreu.