“Una dictadura llarga i subtil deixa pòsit, llavors que germinen”

Albert Villaró (la Seu d’Urgell, 1964) es troba aquests dies en plena “depressió postpart”. L’autor ironitza sobre l’etapa que viu un cop enllestit el llibre. El sindicat de l’oblit (Columna) arriba a les llibreries. Segona part d’Els ambaixadors, torna a situar mossèn Farràs en una Espanya que no ha patit quaranta anys de dictadura franquista, on hi ha una Catalunya amb Estat propi. Però la vida així tampoc és de color de rosa.

Però comencem per ‘Obaga’, amb reedició per Columna i en castellà per Destino. Una obra amb recorregut, oi?

Sí, ja té quinze anys i sempre ha gaudit de certa vitalitat; ara estic content amb aquesta nova vida. Suposo que al seu moment va ser una obra insòlita que recollia aquells ambients de la gran crisi del contraban. Potser va tocar el nervi del que passava. Un fresc molt concret sobre el despoblament i el futur incert dels pobles de muntanya.

‘El sindicat de l’oblit’: la podem llegir sense haver passat abans per ‘Els ambaixadors’?

Es pot, sí, tot i que a la primera hi ha més elements de la biografia del protagonista, aquest pallarès de Tor, mossèn Farràs, que estudia al seminari de la Seu i després té certa vida com activista, militant a la guerra del 1935. Inventada, és clar, com tota la història del llibre a partir de l’octubre del 1934.

I quina és la peripècia que li toca protagonitzar aquí?

Recuperem l’atemptat que va matar Franco a Els ambaixadors i que en aquell llibre només s’esmenta. Que després té una derivada el 1975.

No farem ‘spoiler’.

No cal. Tot i que és inevitable que se sàpiga i, al final, la gràcia és que es vegi com s’hi arriba.

Aquest Franco que dibuixa, és per fotre-se’n. Començant per allò de la falta d’un testicle.

Sempre hi ha petites venjances. Aquesta n’és una de gran, el vessant grotesc del personatge. També hi ha certa cara grotescament tendra. Com a la trobada amb Celia Gámez.

Concebre espies, policies, de moure’s pels budells de l’Estat, té ‘morbo’ per a l’autor?

Si parléssim d’una aspirina efervescent, seria l’excipient que provoca que faci bombolles perquè passi millor. L’autor ha de picar pedra, però no és una tasca necessàriament agradable. No dic: “Que divertit!” mentre escric. És més aviat com escalar una muntanya: la recompensa ens espera al cim. És la gratificació després de l’esforç, el vertigen, el perill.

I per a l’historiador és alliberador modificar d’aquesta manera la història, sobre el paper?

A l’historiador naturalment li fa gràcia intentar-ho. Fins i tot hi ha una disciplina acadèmica que es dedica a crear ucronies a partir del principi de causalitat: què hauria passat si...

Hi ha molt nostàlgic del franquisme que surt de l’armari, amb l’excusa de Catalunya?

Només cal veure els diaris, amb aquesta revifalla de l’orgull patriòtic. Una dictadura llarga i subtil deixa un pòsit, moltes llavors que ara germinen. De fet, ja fa més anys que està mort dels que va governar i encara és una presència molt viva.

Una frase de la novel·la: “Ara veuran, si s’han atrevit a proclamar una república pels seus sants collons.” La vida mateixa.

Però això ja està escrit de fa un o dos anys. Però la gent que escriu és catalitzadora de coses que suren en l’ambient.

Fa reviure Lorca.

Em feia molta il·lusió. Tot i que fa una aparició breu i accidentada, però si més no ja no està enterrat i amagat. És una escena simètrica amb la de Pau Casals a Els ambaixadors, té el mateix punt simbòlic. I Nin, Trotsky, Pla, que és un dels personatges que més m’agraden. M’agrada molt pensar en les segones oportunitats.