“Risto cobra per donar canya, així que emocionar-lo va ser màgic”

Bruno Sotos (Andratx, Mallorca, 1985) torna demà a La Fada Ignorant. És la quarta vegada i ho fa amb un regal sota el braç: tocarà davant el públic per primer cop les cançons encara inèdites del proper disc, el segon. Perquè té un lligam sentimental amb la sala de la capital –i el seu propietari, Toni Fernández– i ara que comença a ser un nom conegut del públic –després del pas per Got Talent i emocionar una roca com Risto Mejide– vol agrair així que li obrissin les portes abans del cop de sort televisiu.

Parli’ns d’aquesta relació especial amb La Fada. Quan anava a tancar va dir: “Jo hi vull ser!” I ara torna.

Vaig tenir la sort de conèixer el Toni [Fernández] a través d’altra gent que hi havia actuat i quan li vaig enviar un missatge per dir-li que m’agradaria formar part de la família em va obrir les portes. Em vaig enamorar d’Andorra i del local. Així que aquesta serà la quarta vegada en dos anys que hi torno. Després, amb la sort de sortir a la tele i el que estic vivint vaig voler tornar-li el favor a Toni. El primer cop que hi vaig actuar érem dotze persones; el segon, trenta o quaranta, i el tercer ja vam omplir.

Això de les sales petites abocades a tancar ho deu veure per tot arreu.

Diré una barbaritat: si us fixeu, això sempre els passa a les bones persones, a les que es preocupen per l’artista. D’altres només volen guanyar diners amb tu, fer negoci. I aquests, no sé per què, mai no tenen cap problema. El món va al revés, així que hem de caminar tots en la mateixa direcció perquè giri la bola i les coses canviïn.

Tenia un altre ofici.

Sí, era jardiner. Però gràcies que vaig somiar i cuidar el somni va arribar el moment de viure de la música. M’ha costat molt. És complicat. Ahir parlava amb la senyora que m’ajuda a casa i li deia: “Viure de la música és complicat com per a qui treballa en cases trobar la primera, i a partir d’aquí, si és bona, es fa bola, fins que té deu cases. I al final, si la bola no creix torno als jardins i no em cauran els anells.”

No tothom té la sort de passar per la tele i fer plorar un tipus dur.

En això tens raó. No m’ho crec ni jo, haver entrat en un programa de televisió on hi havia 60.000 aspirants. I allò de Risto, doncs és una persona a qui paguen perquè li doni canya a la gent i va i s’emociona amb la cançó. Va ser un moment màgic.

Hi ha qui diu que als programes com aquest els marquen una direcció estricta. Vostè ha pogut volar lliure?

Això no són programes de música, és un programa d’entreteniment, un reality. Partint d’aquí el que fas és aprofitar la tirada mediàtica i avançar allà on d’altres queden embussats. Potser perquè no saben regar el seu somni. Jo no he deixat de fer el que vull. Per exemple, he signat amb Sony i ningú no m’ha dit: “Això ha de ser així per vendre discos.” A banda, si algú em digués quina és la tecla per vendre’n més, t’asseguro que la tocaria.

Existeix?

No, per això crec que les companyies ja deixen que cadascú faci allò que ha emocionat. I si una cançó emociona 60 milions de persones (aquestes són les reproduccions fins ara), li deixen aire.

Encara funciona allò que una gran discogràfica et descobreixi i t’impulsi, doncs?

No, si més no en el meu cas, no. Em tiraré una pedrada però confesso que ells no han fet res per mi encara. Sí, la promoció, però alguna cosa han de fer. Però ara ets tu qui has d’arrossegar la gent a les xarxes; després la companyia porta el disc a les botigues, que ja està bé. Però només espera què en pot treure. Però allò que una multinacional t’ajudi a fer-te gran no existeix, tan sols li interessen els que ja han arribat.