“Això ho vaig escriure jo? Però si la Sumpta està en aquestes pàgines!”

Vint anys fa ja d’aquell Últim estiu a Ordino i Joan Peruga, en complicitat amb Editorial Andorra, volen recuperar una novel·la que, encara que exhaurides les dues edicions i la reimpressió fetes per Columna, segueix viva i cuejant. A banda, el relat (premiat amb el Fiter i Rossell) veurà també la llum en castellà. Es presenta l’1 de març.

Per què aquesta reedició?

Ja el 2014 Editorial Andorra va fer una edició conjunta d’El museu de l’elefant i Últim estiu a Ordino, il·lustrades per un bon company de ruta com ho és Sergi Mas, que es va esgotar sense ni tan sols arribar a les llibreries. Ara no volíem que es quedés en una novel·la perduda, i encara hi ha molta gent que me’n parla quan em troba pel carrer, perquè no la troben i se’n parla als clubs de lectura.

I com li senta a l’escriptor?

Per a mi és extraordinari. He deixat de ser vell per convertir-me en un clàssic. Una sensació fantàstica que tinguin tan present la Sumpta, els escenaris, que la tinguin no diria com una novel·la de culte, però sí molt present. Que segueixi sent així després de vint anys, a la velocitat que va la vida actual, és un miracle.

I a què considera que es deu?

Això passa quan el protagonista d’un llibre té ànima i la Sumpta, indubtablement, en té.

Al seu dia va ser un revulsiu.

Me l’he rellegit i confesso que he pensat: però això ho vaig escriure jo? Però si la Sumpta està aquí, en aquestes pàgines. La veritat és que sí, que va ser com una flamarada, la sorpresa que va donar aquell rarillo que només escrivia sobre les guerres carlines. La gent em mirava estranyada, sobretot a Ordino. Fins i tot m’ho van explicar després, la sorpresa que va causar al jurat del Fiter i Rossell, que es preguntaven de qui devia ser. I recordo un conegut de la meva dona, un bibliotecari de Bucarest, que cada dia ens escrivia explicant-nos les sensacions en llegir la novel·la.

L’ha retocat?

No. Molt poca cosa. He corregit sobretot algun anacronisme. En aquell moment, amb l’eufòria de saltar de la història a la ficció devia aplicar allò de se non è vero è ben trovato i se’m van escapar algunes coses. Per exemple, dir que al Liceu es van interpretar obres de Verdi i Puccini en un any que Puccini... encara no havia nascut. Com a historiador no vaig estar gaire fi. En fi, aleshores no tenies Google. També he podat quatre coses. Els escriptors amb una mica de trajecte ja sabem que corregir és podar. M’he sobreposat a la temptació de reescriure. Al cap i a la fi, la podia espatllar. Millor limitar-me a treure-li algunes arrugues i prou.

Si té temptacions de reescriure, millor posi’s a completar la trilogia, oi?

Jo crec que no. Em quedaré aquí. Cert que hi ha possibilitats, per això quan visito la casa d’Areny-Plandolit i hi ha escriptors presents vaig llançant idees, a veure si les agafen. Però jo ja no.

Com a professor: la ficció contribueix que entri millor la història?

Aquesta jo no diria que sigui una novel·la històrica. És més aviat psicològica, centrada en el personatge de la Sumpta. Però és cert que passa com amb la novel·la negra, que es pot descriure molt bé una societat a partir d’una trama fictícia. Pots fer que la història, que és molt maca, no es faci pesada. Després, com a historiador no pots deixar de banda la rigorositat, no pots caure en la temptació de dir “ai, aquest document no l’he vist”, perquè no t’interessa [riu amb la ironia].

I en què més està enfeinat ara?

En la traducció al castellà, que sortirà una mica més endavant. Em costa perquè fa una eternitat que no escric en castellà. I després també traduiré Alcanadre, perquè vull que la gent d’allà, d’on jo vaig néixer, a la frontera entre Aragó i Catalunya, la pugui llegir en castellà. Espero tenir-la cap a finals d’any.