“Ens riem de l'altre per formar part del ramat”

L’actriu Itziar Castro es va convertir ahir en protagonista del Festival Ull Nu, on va presentar Pieles. Tota una estrella, pels 20 anys de trajectòria professional i pel nu que acaba de protagonitzar a Harper’s Bazaar, el primer de talla XXL a la revista.

‘Gordofobia’: és horrible.

Sí, però el terme no l’he encu-nyat jo, és cosa de la premsa i s’ha posat de moda.

Això de ficar-se amb els ‘gordos’, amb els ‘cuatro ojos’, els que tartamudegen, no ho hauríem de tenir superat?

Som una societat avançada però que en molts aspectes anem enrere, sobretot en aquesta de l’empatia.

Per què anem enrere.

Des de darrere d’un teclat pots dir qualsevol barbaritat i quedar impune. Però a banda suposo que la gent no ha vist pel·lícules com Pieles, que demostren que cadascú té el seu lloc al món, encara que estigui gras, li falti un ull o una cama o sigui de talla petita. Falta molta educació a la família i molta cultura.

Perdoni, és que em costa entendre que ens riguem de l’altre.

Ja dic: falta d’empatia. I mira el que fa el meu personatge a Pieles, és una dona que sempre ha estat discriminada pel seu pes però que, quan apareix algú que encara és més estranya que ella, més diferent, aprofita per riure-se’n. Ens riem de l’altre per formar part del ramat. Critiquem per no ser criticats. Pensem que si ens afegim al cor que insulta aconseguirem no ser nosaltres la diana. Això demostra el meu personatge, que precisament per haver estat una persona rebutjada hauria d’haver tingut més empatia envers l’altre.

Calia una pel·lícula com aquesta, doncs?

Cal qualsevol obra d’art que sigui diferent, arriscada, que vulgui expressar. L’art ha de parlar de tot sense embuts. I sense que el despengin d’una paret ni li prohibeixin estar a un museu.

Com s’ha vist al nu publicat a la revista?

Encantada. Són unes fotos precioses. En alguna semblo una estàtua de marbre. Però no faig apologia de l’obesitat com han dit alguns: el que és important del reportatge és que parla dels vint anys de carrera que tinc.

Ens recorda que va actuar al Festival de Pallasses d’Andor­ra. Hi tornarà?

Estic encantada, sobretot per la Pepa Plana, que som amigues. Tornaré si m’hi convida. I si no, com a espectadora.