“S'ha d'acceptar que la clàssica és per a un públic més petit”

Vint anys no són res, diu el tango. Però cinquanta comencen a ser alguna cosa. Sobretot de trajectòria musical. Són els que compleixen enguany els germans Lluís i Gerard Claret. Parlem amb el primer, que ens atén des del que qualifica de “retir daurat” a Boston, on és professor a un dels conservatoris més prestigiosos del món. Dimarts estarà a Andor­ra per actuar al concert que celebrarà els 25 anys de la Constitució i les noces de plata, també, de l’ONCA.

50 anys fan vertigen?

No, la perspectiva és agradable des d’aquí. És clar que han passat tan ràpidament! Han passat moltes coses, i al mateix temps és una època molt curta i condensada. I ara estic en un moment molt dolç: estar a Boston és un honor i un luxe, i al juny aniré al Japó per gravar les cinc sonates de Beethoven.

No mira cap Andorra?

Per tornar vols dir? A Andorra hi he estat molt poc, sempre amunt i avall amb els concerts, amb classes a l’Esmuc o al Liceu. Segueixo d’alguna manera vinculat a l’Institut de Música, tot i que no amb la regularitat amb què venia abans. La vinculació segueix i fora dic que soc andorrà. I si l’activitat com a artista al país no ha estat més freqüent és només perquè no m’han convidat, no perquè jo no vulgui.

De totes maneres, com copsa des de fora l’activitat musical al Principat? Si li podem demanar que, malgrat el seu germà i el paper que hi té, sigui diguem-ne neutre...

Des del punt de vista pedagògic l’IM ha estat un pal de paller i al seu voltant han sortit una sèrie de músics andorrans, com el fill del Gerard, el meu fill, o la Carolina Bartumeu. Quant a activitat musical, també n’hi ha molta més que abans, i l’ONCA és molt millor. Quant als concerts que es fan a Andorra, com passa a tot arreu és molt difícil atreure públic, i de vegades trobo que es fan barreges entre gèneres que no aporten, des del punt de vista cultural, ni des del punt de vista sensitiu, ni poètic, el que podria aportar una temporada de música clàssica diferent.

El públic?

És un problema mundial. Tampoc a Barcelona es mantenen les temporades que es feien abans. S’ha de tenir sempre clar que aquest tipus de propostes són per a un públic més reduït. Si es fa, en literatura, una lectura de poemes de Joan Margarit no podem esperar que vinguin 3.000 persones. S’ha d’acceptar que la música clàssica és per a un públic més petit, que s’ha d’anar ampliant de mica en mica, ampliant la sensibilitat, fent que el sistema educatiu inclogui més música a les escoles.

Tornant a la seva carrera. Recorda algun moment que fos com posar la primera pedra?

Més aviat ha estat un camí de pedretes. Potser el primer granet va ser l’amistat de la família amb Pau Casals, que la porto a les entranyes des de petit, per l’home, per l’humanista.

A vostè l’han descrit com el seu successor.

Jo mai no diria això, seria una aberració. Però és cert que tots els violoncel·listes ens devem a ell perquè va modernitzar la manera de tocar.

Quan viatja pel món, com veuen Andorra des de fora?

Doncs cada cop la veuen més, ja no és com quan no sabien ni on era. “Angola?”, em preguntaven. Des que té representació internacional pròpia es coneix, fins i tot als Estats Units, on geogràficament estan molt perduts. I l’activitat de Govern dona els seus fruits: s’ha perdut aquella imatge de paradís fiscal.

I Catalunya?

Tothom pregunta com està la situació. És una partida d’escacs on ningú no vol renunciar a allò que externament ha de demostrar. Però crec que el govern de Madrid ho ha fet tot al revés i segueix anant contra l’escola, la llengua, és un error garrafal.