“Molts companys lluitem per dignificar la música de carrer”

Fundador de La Bandarra Street Orkestra, el percussionista català Pau Bandarra –òbviament no és el nom amb què el van cristianar– organitza des de fa tres anys el Walking Street Music, la jornada que el Sax Fest dedica a les bandes de carrer. Una diguem-ne disciplina que esdeveniments com aquest ajuden a dignificar.

Comencem per les bandes que es presenten en aquesta edició.

En aquesta, que ja és la tercera edició, hi ha dues bandes a concurs molt representatives de la música de carrer que es fa a Catalunya: la Sidral Brass Band, del Penedès, i ZeBrass Marching Band, de Vilanova i la Geltrú. Ambdues amb els músics de car­rer més punters i canyeros de Catalunya. La tercera en discòrdia és Super Panela, de Tolosa, amb músics colombians i francesos. És una cosa nova que no hem vist encara, amb música llatina, un estil diferent, fresc.

I Brincadeira, els convidats.

Una banda molt especial perquè no porta instruments de vent, i per a mi és de les més espectaculars a nivell escènic. Han fet espectacle amb la companyia de dansa Brodas Bros i han tocat al Liceu i fet gires per Europa. El cap, Edison Aguilar, és un músic versàtil que ha posat la percussió de carrer a un nivell d’excel·lència. Va ser membre del jurat del festival el primer any.

Què ha de tenir una bona banda de carrer?

La música és el més important, per descomptat. També la part interpretativa, escènica: quan toques al carrer és el carrer qui mana, així que has de saber gestionar-ho i la complicitat amb el públic és imperativa. Han de dominar l’espai físic i la reacció del públic. La improvisació, perquè no hi ha partitures; fer un gir, moure’t.

I l’espectacularitat?

Exacte, a això em referia: és inherent a l’espectacle, tot el treball escènic, la coreografia. I per a les bandes que venen al concurs esdevé una oportunitat de fer un pas en l’evolució escènica. Els ho demanem expressament.

Com ha evolucionat en aquests dos anys?

El primer any, quan em va arribar l’encàrrec de l’Efrem Roca, la seva idea era treure la música dels escenaris, portar-la al car­rer. Va ser una prova. Ara ja ens trobem en un certamen consolidat on desenvolupem un relat: vam implantar el grup convidat o la cançó col·lectiva, amb els 40 músics i un tema escrit per l’Efrem, per dissabte a la nit. És una manera de dignificar la música de carrer. Mireu, una anècdota: una noia de conservatori en aquest assaig es va estranyar que els músics de carrer, les xarangues, sabéssim llegir partitures. Ella flipava. Aquesta és la feina del Walking, aquest concepte que és el tercer cop que expresso: dignificar.

Doncs desenvolupi’ns-ho. Per què hi insisteix tant?

Quan un músic acaba la carrera pot entrar en una orquestra, però és difícil trobar una feina fixa, així que el carrer és el lloc en el qual pot muntar projectes. El problema és que s’ha creat una imatge negativa, potser per culpa dels músics, que han parlat de xaranga de forma despectiva. Potser perquè algunes bandes de València les muntaven per fer el boig, per emborratxar-se. Això ha fet molt de mal. Però d’un temps ençà hi ha hagut molts companys, i m’agradaria pensar que jo també, que estem treballant per aquesta dignificació i fer espectacles molt currats, amb un treball metòdic i molt professional.

Com se situa el Walking Street Music en el panorama de festivals similars?

A Catalunya no n’hi ha gaires. Això de l’ocupació de l’espai públic es fa complicat. A França sí, allà hi donen moltes facilitats. Jo crec que el Walking s’està posicionant molt bé com a concurs i crec que creixerà, que evolucionarà en poc temps i es vestirà de festival.