“Vam muntar una estratègia diferent a la dels vaixells potents”

Pere Roquet és un regatista andorrà que amb el mariner de Canet de Mar Toni Planet van endur-se contra tot pronòstic la versió Barcelona de la Ruta de la Sal 2018. Era la primera vegada que prenien part en aquesta regata d’altura, considerada la més important del Mediterrani occidental, i van deixar petjada.

Eren els ‘tapats’ de la Ruta de la Sal d’enguany i es van coronar a la categoria absoluta, però no duien el millor vaixell...

El meu és un de bo, un Grand Soleil de quinze metres, tot i que el tinc configurat per a creuer. Aleshores pesa divuit tones, és de fibra amb estructura de carboni i el pal d’alumini. Val a comentar que corre bastant, ja que té fantàstiques prestacions. N’hi havia d’altres de vint metres, ara bé, per comparar el meu amb un altre de també quinze, doncs per exemple hi havia el Ginger. I aquest és tot confeccionat de carboni i d’únicament vuit tones de pes.

Com va ser vèncer qui s’havia endut les darreres edicions d’aquesta cita?

Lògicament és molt satisfactori. I encara més tenint en compte que el Caro és tot de carboni, compta amb seixanta-cinc peus [vint metres], pal alhora de carboni, dotze persones de tripulació ben pagades... Veus aquella embarcació i sembla la Volvo Ocean Race [riu].

Com va ser possible donar la campanada?

Vam muntar una estratègia diferent a la que van preparar els vaixells potents de la flota. Aquests van sortir des de Port Ginesta decidits a anar directes cap a Eivissa. Corren moltíssim i van prendre aquesta decisió. Nosaltres sabíem que entre les dues o tres de la matinada entraria un vent de ponent fort.

Amb tot, es van arriscar, és a dir, podria no haver donat els seus fruits?

Bé, certament vam agafar un rumb direcció el Delta de l’Ebre, perquè quan entrés el ponent el volíem aprofitar per córrer. El Marjuin, que per cert el nom ve de les meves filles Maria, Júlia i Inés, quan el vent li entra d’aleta és velocíssim i tenim els coneixements per aconseguir-ho de la manera més òptima.

Una experiència bestial i fins a quin punt feixuga?

Sense cap mena de dubte és duríssim realitzar-la entre dos. Fa anys em vaig endinsar en el món de les ultratrail i ho comparo amb una d’aquestes. Sobretot arran que no dorms en tota la nit i quan enxampes força vent és complicat.

Van sofrir moments de patiment o incertesa?

Sí, sí... Quan entraven ratxes de trenta o trenta-cinc nusos, amb onades grosses, havies de tenir clar el que et tocava fer.

I del seu company d’aventures, què me’n pot detallar?

El Toni és un màquina i entre els dos formem un tàndem brutal.

Quins reptes es plantegen d’ara endavant?

A dia d’avui no ho tenim del tot tancat. El que estem fent és mirar calendaris i a més s’ha de saber que el vaixell s’ha de dur a la sortida i això no és tan evident. La Dragonera i la Tramuntana, segur, i potser la Petrolera.