“L'humor ha de ser arriscat; a no arriscar-se se li diu ser senador”

Encara ens queda molt per aprendre dels americans. És el que repeteix incansable Goyo Jiménez, leitmotiv principal de bona part dels seus monòlegs televisius i espectacles. Com Bytheway –“es podria haver dit Por el camino, però em sonava massa a Escrivá de Balaguer”–, que presenta aquesta nit al Centre de Congressos de la capital, debut andorrà de la mà de Quelcom.

Parlarà dels americans, però no únicament.

Parlo de mil coses. Per exemple, de com et condiciona la vida dir-te Gregorio, que sembla nom de campió de petanca. De fet, jo no entenc per què els diuen noms propis si no som nosaltres qui ens els posem. Imagina’t la maledicció d’aquell a qui li posen Torcuato. Estava bé en la primera croada però amb el pas dels segles ja, com que et condiciona la vida, perquè, explica’m, si et dius Torcuato com podries ser youtuber?

Li ho preguntarem en el futur a aquell xaval que els pares van pledejar per posar-li Lobo.

Sí, Lobo: i si després resulta que no vol ser heterosexual? Condiciona, condiciona. I fixa’t que novament en la tria de noms estem tan influenciats pels americans: quants Kevincostner de Jesús hi deu haver? Et condiciona la vida. Com l’orografia del lloc on neixes. Jo vaig néixer a Melilla però em vaig criar a Albacete. Són terres per al Llanero Solitario. Aquí sou muntanyencs, feréstecs, highlanders. També l’escola et marca. Per exemple, els espanyols som gents de lletres. Moltes i impagades.

I els números?

Apreníem a sumar, restar, multiplicar i dividir. Bé, tots menys alguns polítics, que sols van aprendre a dividir i restar. I a comptar amb els dits també van aprendre: Dos más dos i me llevo una, i molts aquí s’han quedat: y me llevo y me llevo... y se fueron llevando. Cosa que també vau conèixer a Andorra, quan venien aquí a fer les seves operacions matemàtiques.

Perdoni, però al·lucino: va produint sobre la marxa.

És clar, és clar, la improvisació és el que diferencia un espectacle en directe d’un monòleg gravat per televisió, el converteix en fet únic.

Diuen de vostè que beu de les fonts de l’humor manxec. Quina responsabilitat, oi? L’arxipreste d’Hita, Fernando de Rojas...

Cert. L’humor és l’aportació teatral de la literatura castellana: la tragicomèdia. O Quevedo, un home de Villanueva de los Infantes, bé, en realitat de La Torre de Juan Abad, encara que feia vida a la cort de Madrid. El caràcter de la Manxa li ve al pèl a Cervantes per retratar el seu cavaller. I així fins a José Luis Cuerda, Pedro Almodóvar, José Mota i tota una plèiade, com Chanantes... I després vinc jo, amb les meves ximpleries. Però mireu, això també ho explico a l’espectacle, el caràcter manxec, marcat pel cuajo. El manxec és assossegat. Et queixes que no es mou dient-li: “Oye, tienes un cuajo...”

I allò del castellà auster, poc amic d’ironies?

No, però la Manxa és diferent, és un territori fronterer amb Llevant: la primera autonomia, es podria dir, la del marquès de Villena, que expedia títols i administrava justícia. I la zona d’on jo vinc està repoblada per comunitats de procedència aragonesa, per això tenim un vocabulari molt de frontera, amb influències fins i tot occitanes: diem embolicao, convidar o mira que te esclafo!

Sembla una enciclopèdia amb cames.

És el que diu la meva dona: “Goyo Jiménez te educa a la par que te entretiene.” I els companys em diuen el còmic il·lustrat. És cert que intento fer lliscar una mica de coneixements. Luis Quevedo, un gran divulgador científic, em diu: “Tú das liebre por gato.”

Vigila sobre què fa broma, en els temps que corren?

El problema avui és que tothom es pren a si mateix molt seriosament. Crisi significa canvi, oportunitat, i la crisi ha estat aprofitada per minories que estaven subjugades per fer-se sentir i fer passos endavant, i l’humor té mala fama perquè sempre s’ha ficat amb les minories. Per descomptat penso que l’humor no ha de tenir límits i també penso que ha de ser arriscat. Perquè a no arriscar-se se li diu ser senador. Així que jo faig humor sobre el govern, sobre Tabàrnia, sobre dones, sobre homosexuals... i ningú no s’ha queixat, ni mai m’han insultat a les xarxes.

Tornem als americans: Trump dona per a un espectacle?

Aiguantolivinamerica 2. I l’estrenarem el 4 de juliol, que tothom sap que és el dia que Amèrica es va independitzar dels alienígenes. Trump dona, sí, per a un espectacle. Com el nostre Rajoy, ficant-se en aquests jardins gramaticals. Saps? És un home que valora tremendament el seu sentit comú i això el porta a engrescar-se quan comença: “Es que no es lo mismo el pan que la carne y esto lo sabe cualquiera” i aleshores s’anima: “Y no es lo mismo el pan que hace el panadero que la carne que hace el carnicero o que hace el ganadero porque ya sabemos que el pan no lo hace el ganadero.” S’accelera i s’atropella a si mateix.

Vostè va interpretar els clàssics grecs, va estar a la Fura dels Baus. Com va fer el pas a l’humor?

Nooo, jo sempre he estat humorista i la resta ha estat un hobby! Jo soc un pallasso. Les paraules tenen un pes. Em fa pudor dir que soc actor, igual que per estar en un programa de televisió de divulgació científica no em diré divulgador científic.

El que no sembla que es plantegi és tornar al dret, oi?

De cap manera! Vaig treballar un any en una presó i ja en vaig tenir prou. Però em va servir per entendre el món. I també per saber quan tothom es passa de llest: ric a dojo quan escolto aquests enteraos de peseta explicar l’última sentència judicial.