“Els joves tenen la imatge que el teatre és una disciplina revellida”

Arthur et Ibrahim és una peça teatral que parla d’amistat, de diferència, d’integració, que posa molts interrogants sobre la taula. I fer-ho des de la perspectiva de l’humor. L’objectiu, fer reflexionar el jovent (també els adults) des d’un mitjà que sovint sembla quedar reservat a un públic de més edat. L’obra és la proposta de la Saison Culturelle per dimecres (20 hores, al Complex encampadà).

Què és el que veurem?

És la història de l’amistat entre dos nois. El pare d’Ibrahim està convençut que els francesos no el volen per la seva condició d’àrab. Per això li prohibeix de jugar amb nanos que no siguin àrabs. Però el millor amic d’Ibrahim és Arthur, que no és àrab. Aleshores se les empesquen per disfressar l’Arthur d’àrab. Cosa que, per descomptat, no funciona.

És un text escrit per vostè: hi ha res d’autobiogràfic?

No. En tot cas des del punt de vista que jo també vaig néixer a França de pares algerians. Potser hi ha alguns records d’infantesa, l’ambient, però la història és del tot inventada.

Per què el to de comèdia?

Perquè sovint quan es toca el tema de la identitat acaba resultant molt seriós, pesant. I per parlar als joves permetia explicar la història d’una altra manera, sense treure-li res de complexitat. A banda, també permetia deixar palès l’absurd del món dels adults.

També és per a adults?

Sí, té diferents nivells de lectura. Però volia que fos un text molt directe, sense metàfores, frontal i que anés directament al cor de les coses, per atreure els joves, que tenen una energia boja i comprenen moltes més coses de les que els adults ens pensem.

Els joves no semblen el públic més habitual al teatre.

El problema és que tenen una imatge del teatre com una disciplina revellida. La meva idea, la de la companyia –La Compagnie du Double–, és recordar que el teatre és molt contemporani, està molt lligat amb el que passa a la societat. Això és el que els joves reben en l’espectacle i penso que volen la continuació. Estic convençut que els crida l’atenció que el teatre, malgrat tots els mitjans que li fan la competència, encara té el seu lloc.