“Reparar els cors danyats és el que fan els clowns, els artistes”

Masha Dimitri procedeix d’una estirp d’artistes circenses, amb un pare, Dimitri, que va ser un referent a les arts escèniques del seu país, Suïssa. Ara ella recala a Andorra per primer cop per tancar el renascut Festival Internacional de Pallasses. Avui, a les 12.30 al Teatre Comunal, amb una proposta, La Coeurdonnière, que s’anuncia plena de bellesa i poesia. Un espectacle concebut per allò que ha d’aconseguir l’art: sanar els cors adolorits.

Debutarà en un festival del qual potser ja en tenia notícia.

Sí, ja n’havia sentit a parlar del festival de la Pepa Plana fa molts anys, i per descomptat que estic molt contenta de participar-hi. És magnífic que s’hagi recuperat, i quan la Pepa em va trucar enguany estava tan feliç de dir-m’ho. Jo en realitat no en conec altres de similars, era l’únic que coneixia, i per això penso que era important tornar-lo a celebrar. El clown pateix dificultats a molts països simplement per existir, i més el femení.

Vostè procedeix d’una família amb tradició artística: què és el que això li ha suposat?

És una sort rebre una herència com aquesta, haver tingut un pare magnífic, com el meu. Jo he treballat molt amb ell, en la posada en escena dels espectacles, he seguit els seus consells. Però al mateix temps aquesta herència suposa també una gran responsabilitat: jo intento fer-ho sempre el millor possible i és com si sempre tingués el meu pare darrere, demanant-me que ho millori. I el públic certament és més exigent amb mi. Jo procuro guanyar-me’l, procuro merèixer-lo.

Parli’ns una mica de ‘La Coeurdonnière’.

Sí, un dia un amic em va enviar un quadre, la reproducció digital, que em va fer pensar per què no un clown que sigui un reparador de cors? Una pallassa que ho faci a la seva manera, reparar els cors danyats. Amb aquesta idea vam començar a desenvolupar l’espectacle. I això és el que fan els clowns, els artistes en general, així que segueixo la tradició. A banda, va ser un espectacle que vaig començar a concebre i assajar al costat del meu pare i vull que sigui un homenatge per a ell.

És difícil trobar l’equilibri entre fer riure al temps que s’aborden temes seriosos, es diuen coses profundes?

Sí, sense dubte que resulta molt difícil. Però finalment és d’això que va l’art.

Parlant d’equilibris, passa vostè bona part dels seus espectacles damunt de la corda fluixa. Una metàfora de la vida, oi?

Sí, la recerca de l’equilibri és una màxima que s’aplica a tots els àmbits de la vida. De totes maneres he de dir que precisament en aquest espectacle utilitzo menys aquesta tècnica, menys que en altres muntatges.

El circ viu un moment de renovació en les últimes dècades. Quin és el paper de les dones en aquest camí?

Sí, hi ha una renovació que procedeix de França, de Rússia també, però és un desenvolupament on el circ tradicional es manté. Pel que fa a les dones, jo crec que cada vegada és més bona la interacció que hi ha entre els homes i dones artistes. També he de dir, no obstant això, que jo mai m’he sentit menys que un home en aquest ambient. Porto molts, molts, molts anys treballant i sempre he percebut un món on homes i dones som equivalents, tot i que, s’ha de reconèixer, en el món del clown és ben cert que hi ha moltes menys dones. Al mateix temps he de dir que manquen clowns en general, faria falta que hi hagués molts més pallassos al món del circ.