“La ideologia o l'esport són substituts funcionals de la religió”

Agustí Pàniker (Barcelona, 1959) accepta, mig en broma mig de debò, haver nascut en una família com la seva –fill i nebot de dos savis prominents– com a cosa del karma. “No hi puc fer res, ja vaig néixer així”, riu. Li comporta una sèrie d’expectatives, un llistó elevat, i alhora li ha obert algunes portes, reconeix. Entre les coses que li venen donades per naixement, la relació amb l’Índia, d’on prové l’avi. Sobre aquest país-continent protagonitza dues xerrades, avui i demà, al cicle Geografies, a Ordino.

Pere Vilanova, que va obrir el cicle de xerrades, ens va puntualitzar que l’Índia no fascina, sinó que impressiona.

[Riu] Impressiona quan hi arribes, sí, però abans d’arribar fascina, per això la gent hi va. A molta gent l’horroritza, per això ell deia que impressiona: és cert que mai no deixa indiferent, és una barreja de meravella i hor­ror perquè és molt intensa.

I què ens atreu, als que no ho portem als gens, com vostè?

Té una llarga història d’atracció i fascinació, des dels grecs: sempre s’ha imaginat com una gran terra exòtica i de riqueses. Mira, Colom hi volia anar, només que es va equivocar, oi? Avui ja no esperem riqueses però sí que pensem en l’exotisme, els colors, les olors, que és el que exploten les agències de viatges. També hi ha una Índia espiritual que atreu: la terra de la saviesa. I no sols els hippies hi viatjaven, també els romàntics del segle XIX. També hi ha el vessant periodístic, el de la pobresa, les catàstrofes, les injustícies. Un altre clixé. No fascina, però atreu la gent que vol treballar per mirar d’ajudar.

Vostè la va conèixer ja d’adult i diu que es va enamorar a mesura que hi viatjava.

A mi em va atreure l’Índia de les persones, la gent. Jo recordo aquell primer viatge: hi vaig anar amb les meves germanes per conèixer la terra de l’avi. Vam desembarcar un 31 de desembre, en què el caos era fins i tot superior a l’habitual, per aquells suburbis cutres. Havia estat sempre molt present a la meva vida però no esperàvem aquella primera impressió: en el trajecte en taxi no vam badar boca, al·lucinats.

Estem important idees i pràctiques, com el ioga. Però el passem pel ‘fast-food’ intel·lectual, oi?

Sí, passa una mica això. És el nostre problema, de la societat moderna, la forma de consumir que ens fa agafar productes espirituals i empaquetar-los, en forma de cursets, llibres o conferències, d’usar i tirar. Però també és cert que el ioga, per exemple, no es deixa etiquetar fàcilment en el que seria una moda. Home! Ja fa més de cinquanta anys que el ioga està vigent, això ja no és una moda. O una moda molt llarga. Cert que allò que fem al gimnàs té poc a veure amb la pràctica ancestral però això és inevitable en un traspàs cultural. També hi ha adaptacions més profundes de l’espiritualitat de l’Orient a la seva vida quotidiana en molta gent.

Què n’hauríem d’aprendre?

Quan hom viatja a l’Índia, i això no ho trobarà als cursets o llibres, es veu que hi ha una manera de viure el dia a dia –i no a la gran ciutat, que és horrorosa, sinó als poblets– que sacralitza l’existència en les activitats quotidianes: anar a comprar, netejar, treballar. Es viu molt amb les dones de l’Índia rural, en condicions molt dures. Mostren una acceptació, que no vol dir passivitat, que a mi m’agradaria importar aquesta saviesa.

Els mitjans perpetuen els clixés sobre l’Índia?

És inevitable generalitzar quan es parla d’altres cultures. Em queixo que només se’n parla quan hi ha una gran catàstrofe. I punt. No de la política, de la seva realitat, de la seva història. Reivindico que es conegui millor, fora dels tres clixés de l’exotisme, la pobresa i la saviesa. No tot són ioguis levitant i dones violades.

Fa trenta anys que és al capdavant de l’editorial Kairós, que va fundar el seu pare. Ser editor avui és professió de fe?

No tant. Vaja, si la motivació és guanyar molts diners, no és el millor dels sectors. És un ofici molt agraït, sobretot un segell com aquest, on jo puc tocar els temes que m’interessen. Així que és gratificant. És cert que el llibre no té el prestigi que tenia fa unes dècades. Però els editors, i més els de no ficció, com jo, hi estem acostumats, és l’estat natural de les coses, la crisi.

Ha dedicat molt temps a la recerca sobre les religions, com a laic, no creient. Per què l’home de tots els temps i cultures ha necessitat una religió?

Potser el fenomen que anomenem religió és relativament recent en la Humanitat, però la religiositat, l’espiritualitat, l’anhel d’una dimensió més profunda i simbòlica, és com el llenguatge, inherents. Som homo sapiens: i loquens, que parlem; i faber, que fem coses; i spiritualis. I les primeres manifestacions de sapiens són precisament les pintures i les sepultures, aquesta dimensió espiritual, que ens acompanya des de fa 100.000 anys, així que forma part de la condició humana.

També avui?

El segle XXI, quan molts es consideren no religiosos, si escarben una mica s’adonaran que té substituts de les grans religions: les ideologies polítiques, fins i tot l’esport, que té la seva mitologia, els llocs sagrats, els seus mantres i popes i símbols, tots els elements sociològics d’una religió. Són substituts funcionals de la religió. No coneixem cap cultura que no en tingui una.